A l'última entrada vam tenir una conversa sobre les coses que hem fet les dones per intentar resoldre una mica la nostra situació en el món. Arrel d'això, se m'ha acudit escriure una entrada que feia temps que em voltava pel cap.
Tots els grups humans oprimits, aquells que tradicionalment han estat considerats inferiors, han desenvolupat diversos tipus de resistències. N'hi ha de més aparatoses, algunes que fan canviar el curs de la història de manera sobtada, d'altres incideixen més en el dia a dia. Són resistències quotidianes que canvien una mica la vida d'aquestes persones i, a vegades, la del seu voltant.
Les dones formem part d'aquests grups marginats. Al llarg de la història hem estat tradicionalment considerades inferiors als homes. Tot i així, poques vegades s'han vist revoltes femenines, ni intents de les dones de prendre el poder. Algunes diuen que part de la culpa la té el fet que se'ns fa molt difícil veure al col·lectiu "homes" com un enemic, bàsicament perquè ells també són els nostres fills. La nostra ha estat, sobretot, una resistència quotidiana.
 |
| Grup de dones de Chiapas |
L'altre dia llegia en un llibre anomenat "Antropolgia y feminismo" una forma de resistència ben curiosa. Es tracta de les dones posseïdes (d'esperits masculins, per concretar) en una comunitat de postors nòmades del nord d'Àfrica.
Us reprodueixo el text del llibre.
"Este tipo de posesión surge en situaciones en la que la mujer lucha por sobrevivir y alimentar a su prole en condiciones muy dificiles donde su marido está a menudo lejos de casa con los rebaños y donde sufren las consecuencias de la poliginia y la precariedad del acceso a los recursos fuera del matrimonio. (...) Lewis comprobó que en muchas mujeres los espíritus se manifestaban cuando el marido contemplaba la posibilidad de contraer un nuevo matrimonio. (...) Las mujeres recurren a los espiritus como un medio indirecto de mainfestar sus quejas contra el marido y obtener algún tipo de compensación en forma de atenciones".
Un altre tipus de resistència comunament utilitzada per les dones ha estat el negar-se a cuinar, mantenir relacions sexuals o a efectuar tasques agrícoles o domèstiques. En aquest sentit és cèlebre la comèdia grega Lisístrata, on les dones atenenques es neguen a tenir sexe amb els seus marits com a mesura de protesta contra la guerra.
Veiem que totes aquestes resistències tenen a veure amb el que passa portes endins de la casa. Perquè la dona, en molts moments històrics, ha viscut reclosa a casa. Un dels motius ha estat el control de la descendència. Des de les societats patriarcals té una importància primordial saber de qui són els fills i, per tant, el millor és no sortir de casa.
La sexualitat femenina ha estat un dels grans camps de batalla dels homes. La virginitat, la "fidelitat" vers el marit oficial, ha estat sota el punt de mira de totes les societat on els homes tenen el poder (això és, gairebé totes).
Bé, doncs conec dos petits exemples que crec que també ens parlen dels nostres trucs i enganys per intentar suportar o fer menys estricte aquest control.
Començaré parlant d'una comunitat amazònica i acabaré explicant una història romana que em va sorprendre.
La primera. Em va explicar algú, o vaig llegir a algun llibre, la història d'una comunitat amazònica que creia en l'existència d'uns estranys éssers que vivien al riu i que quan els homes marxaven del poblat fecundaven a les dones i els hi feien fills. Un antropòleg que va visitar la comunitat, va preguntar a un home si realment hi creien en aquests éssers i ell va respondre que sinó, com podia ser que les dones es quedessin embarassades quan els seus marits eren fora? Bé, crec que sobren les explicacions! Sembla que amb aquest sistema tothom estava ben content!
La segona la vaig descobrir fa poc. Un escriptor romà del segle II aC, anomenat Aule Gel·li, va dedicar-se a escriure sobre temes ben dispars en les avorrides nits de l'Àtica. El llibre ha estat conegut com Nits Àtiques i ens parla de diverses curiositats.
Una d'elles té a veure, segons el meu parer, amb tot el que us he explicat. És el capítol 16 del llibre III, i reflexiona sobre els mesos que està un fetus a la panxa de les dones. És curiós comprovar com els romans no ho tenien gens clar...
Sembla que la majoria de savis s'inclinaven per pensar que el 10è mes era el més habitual però que tant podia néixer al 6, al 7, al 8 o al 9.
Nosaltres sabem que són 9 mesos, uns 40 setmanes més o menys. I bé, em sembla que la cosa no és tant difícil de cal·lcular. Crec, potser vosaltres ho sabeu millor, que de fet els nens són força matemàtics en això de néixer (a no ser que siguin prematurs) i que majoritàriament el problema el tenim nosaltres que no sabem segur la data de la concepció (i si nosaltres no ho sabem, imagineu els pares!). Ara, amb l'obsessió que tenien per saber-ho, devien anar ben perduts, si a sobre no tenien clar quan durava l'embaràs!
I si resulta que aquesta indeterminació no fou un més dels mètodes de resistència de les dones romanes per tenir una mica de marge a l'hora de dir amb qui i quan havien concebut el seu fill?
En el mateix text ens informa d'una dona "de la qual no pot ser posat en dubte el seu honor" que va tenir el seu fill 11 mesos després de què el seu marit hagués mort. El fill, segons ella, era del marit. De fet, l'Emperador Adrià, anomenat l'emperador filòsof, se la va creure i així aquest infant fou considerat fill legítim del home mort i, suposo, va poder ser-ne l'hereu.
Bé doncs, nosaltres, que sabem una mica més que els homes romans sobre aquest tema, tampoc dubtem de l'honor de la matrona, ni de que la dona era força llesta, oi?
Que voleu, m'ha caigut simpàtica aquesta mama romana i el seu fillet (o filleta). I a vosaltres?
