dimecres, 23 de maig del 2012

Conscienciar-nos (La setmana del part respectat)

Es veu que som a la setmana del part respectat. Aquestes commemoracions serveixen sobretot per a que en parlin als mitjans de comunicació i ja només per això em sembla interessant que es faci. 

Jo no sabia molt bé que dir sobre aquest tema o, dit d'una altra manera, tinc moltes coses a dir, alguns posts pendents sobre la història del part, però ara mateix no tinc temps per fer una entrada com déu mana....coses del directe, que diuen! 
De fet, per més referències, ara mateix tinc el meu ordinador a la UVI i sóc a punt d'entregar una feina, així que estic una mica a tope (i un pèl estresada també). Així doncs que, mentre la nena veu la ovella Shaun a l'altre finestra i el pare fa el sopar, jo tinc un momentet i només vull dir una cosa curteta sobre el tema. 

Trobo fonamental que sigui respectada l'opinió de la mare a l'hora de parir, perquè el part és només nostre, però per ser respectades hem de tenir criteri i per tenir criteri hem de saber de què parlem. Arremangar-nos i posar-nos a treballar, vull dir, a aprendre. Aprendre qui som, que ens agrada i que no, que és el que volem, quines són les opcions i perquè triem el que triem. Afegeixo, com diu la frase que fa temps que tinc a la columna del bloc, que no només s'aprèn dels llibres, també s'aprèn dels altres i amb els altres. 

No és fàcil fer-nos partíceps de les decissions, però val la pena. Sortim sempre guanyant de prendre la paella pel mànec. Hem de fer-nos conscients del nostre paper protagonista en aquest tema.

I res, això és tot, només tenia ganes que això quedés dit al meu bloc. Per altra banda, us deixo l'article que han publicat avui al País sobre aquest tema. M'ha agradat molt i crec que subscric plenament tot el que s'hi diu. Espero que us agradi.  

dilluns, 21 de maig del 2012

Segona trobada de mares blocaires!


Mares blocaires o lectores o no tant mares o no tant lectores...

Estem preparant una trobada de les nostres. L’estiu passat ens vam reunir unes quantes famílies per dinar, va ser molt maco i teniem ganes de repetir-ho, però aquesta vegada hem decidit que farem una primera trobada només de mares. 
Que us sembla? i després, si es pot, ja de cara a l’estiu, ens tornem a reunir per pasar el dia totes les famílies plegades.
Pensàvem en un lloc tranquil, on poder assavorir un bon café i un pastisset, un espai que ens doni peu a parlar i que sigui acollidor…i ens hem decidit per la cafetería de la lliberia Laie, al carrer Pau Claris, molt a prop de la Plaça Urquinaona.
La trobada serà el dissabte 30 de juny. Encara queda molt de temps i segur que teniu temps de convinar-vos-ho! Vinga animeu-vos, quina millor manera de celebrar el final de curs? 


(Estem organitzant-ho l'Onavis i jo, tot i que qui vulgui afegir-se al comité organitzador o tingui ganes de difondre aquest post al pròpi bloc, ens sembla perfecte!!)

dissabte, 19 de maig del 2012

Tinc pipi!!

Fa uns dies que trobo en alguns blocs maternals el mateix tema...com els hi va als petits amb això del control dels esfínters. És curiós perquè coincideix precisament amb l'època en que la meva filla està aprenent també a anar al bany. 

Que jo sàpiga, des de temps immemorials els humans han tingut interés en controlar el lloc i el moment en que feien les seves necessitats. Per una questió de salubritat, des de la prehistòria hi havia un espai destinat a aquest menester, sempre una mica apartat. Una altra cosa més moderna són els sistemes de neteja, les colaques o, és clar, les bombes o cadenes dels banys. De tot això encara a gran part del món no en tenen coneixement. 

De fet, en el món occidental hi ha certa obsessió pels temes higiènics i es considera una gran fita quan els infants aconsegueixen anar al bany solets. I no ho tenen fàcil, tot s'ha de dir...per aconseguir-ho primer han d'aprendre a dir-ho. Després han d'identificar quan tenen ganes, sempre una miqueta abans que ja no hi hagi més remei. Han de tenir temps de treure's els pantalons (potser fins i tot les sabates, si els pantalons no baixen sols), el panyal, pujar a l'orinal o al vàter...i després cal agafar una mica de paper, netejar-se, tirar de la cadena i rentar-se les mans. Déu ni do!

Abans les coses eren força més fàcils per ells. A moltes miniatures de l'Edat Mitjana hi podem veure nens que sovint juguen a fora només amb una camisa amplia i res a sota. D'aquesta manera podien aprendre a identificar quan tenien ganes de fer pipi o caca de manera precoç, també sense gaires molèsties. Hi ha poques possibilitats de embrutar roba o d'anar mullat. 
Santa Dorotea, s. XV (estampa Bibliotèque National France)

No sembla que s'utilitzessin orinals o cadires obertes per sota. Només s'ha trobat una pintura del s.XV on s'hi fa referència. La que podeu veure aquí sota.

La Taula dels pecats capitals (escena de la gula), del Bosco.
Devia ser molt més habitual l'escena que trobem en el gravat anomenat Les XV Joies de mariage, on es pot veure (a sota a la dreta) un nen de cuclilles fent les necessitats en mig del camp. 



Sembla, segons tots els indicis, que ningú feia res per ajudar a que el nen aprengués aquests hàbits. Els adquirien de manera força lliure. I nosaltres, tot i fet tot el possible per respectar els seus temps, els hi anem al darrera una mica pendents, preguntant "que tens pipi?" "que vols fer servir l'orinal?". Ara mateix, sense anar més lluny, la meva filla s'ha despertat de la migdiada criadant "pipi, pipi" i jo li he anat a treure el panyal per dur-la a l'orinal i no hem sigut a temps i s'ho ha fet damunt i, tot i que jo no la renyo ni li dic res, s'ha posat una mica trista de no haver fet "com toca"...quin estrés, aquest món nostre!

(La major part de la informació l'he extret del llibre "La infancia a la sombra de las catedrales"del qual us he parlat en més d'una ocasió)

diumenge, 13 de maig del 2012

Falta de comunicació

Ja he parlat altres vegades de l'àvia del meu home. Una dona molt interessant i que va viure 100 anys! , com sabreu. Fa temps li van preguntar, quin era al seu parer l'invent més important que ella havia conegut i, sorprenentment no va respondre ni la rentadora (una dona amb 11 fills!), ni el cotxe, ni, posem per cas, la fregona. La dona va respondre el telèfon móbil. A primer cop d'ull semblaria que és aquest un invent frívol i que la seva resposta havia estat poc meditada. Espero que després de dues històries petites que us vull explicar, entengueu, com jo ho he fet, les seves raons. 



Un dia eren al camp ella i una amiga. Ella li va preguntar a l'amiga pel seu fill i va respondre amb plors. El fill havia marxat a Amèrica i no havia tornat. Els fills que marxaven lluny desapareixien. No hi havia manera de posar-s'hi en contacte de nou. Era, gairebé, com perdre'ls. 

Pensant en aquests temes, just l'altre dia em vaig topar amb un testimoni amb una experiència similar i que em va fer adonar del pes que tenien abans les distàncies.

Estava llegint unes cartes escrites per Madame de Sévigné (s. XVII) on parla a la seva filla o, més concretament, sobre la seva abscència. Us transcric un fragment. 

"Os escribo con el corazón en un puño; soy incapaz de escribir a otro que a vos, pues sois el único que tiene la bondad de entrar en mis ternuras más extremas. En una palabra: ya van dos correos que llegan sin traerme noticiasde mi hija; tiemblo de pies a cabeza, no tengo uso de razón, no duermo; y si duermo, me despierto con sobresaltos que son peores que no dormir. No puedoentender qué es lo que impida que reciva cartas como de costumbre (...) Pero vamos a ver, mi querido Monsieur: ¿ qué es lo que pasa? ¿Mi hija no me escribe? ¿Está enferma? ¿Alguien me quita las cartas? Pues los retrasos del correo no vastan para provocar tal desorden"

Crec que no som conscients de fins quin punt han canviat els modes de comunicació entre nosaltres, amb quina facilitat ens relacionem i com de curtes s'han fet les distàncies...i és clar, la importància que té això per poder continuar amb els vincles familiars. Potser sí que tenia raó l'àvia...que en penseu?

dimarts, 8 de maig del 2012

Noves idees on-line

No sé que hi té a veure la maternitat amb la meva afició al món virtual, però he de reconèixer que des que vaig tenir la meva filla faig servir molt més internet que abans. 

Per una banda, tinc un perfil al facebook que utilitzo molt. Això més que a la maternitat es deu a la meva llunyania de casa, que va venir gairebé a l'hora que la maternitat. Visc lluny i aquesta eina em serveix per estar en contacte i xarfardejar com li va la vida als meus amics. És difícil mantenir les relacions a distància, sobretot d'aquelles persones que no són tant properes, però que igual els hi tens molt de carinyu. 

Després està tot el tema del món blocaire que també m'hi he ficat de cap. Aquest sí que té ha veure plenament amb la meva maternitat. Recordo els primers messos ficada a casa, mirant a internet cada cop que em venia un dubte, consultant blocs i pàgines diverses. Recodo com em va venir la curiositat sobre certes coses i com em vaig posar a investigar una mica la història de les mames i com vaig decidir-me a ficar-ho per escrit, però aquesta història la he explicat un munt de cops! 

De fet aquesta entrada només serveix per presentar-vos el nou lloc on m'he ficat. És una xarxa social anomenada Pinterest i que fa pocs dies he començat a investigar. És una preciositat, molt més estètica que el facebook, per exemple. Es tracta de punxar coses que t'agraden i t'interessen en el teu mur. Tu pots mirar sobre tots els temes que t'agradin i perdre't en la imensitat de joies que la gent enganxa. T'arriben idees per cuinar, per fer treballs manuals, etc. 

Jo he obert tres espais temàtics en el meu perfil, un sobre la història de les mares on penjo imatges que tinc en l'arxiu del bloc o de l'ordinador, un on hi poso les coses boniques que trobo i l'altre de menjar, de moment, tot receptes externes. Us deixo fer un cop d'ull en aquest enllaç (tot plegat crec que és obert i podeu fer-hi una ullada sense inscriure-us ni res). També és interessant per aquelles que tingueu blocs, perquè és una manera de donar a conèixer els posts. Com que de moment està molt més desenvolupat en anglés he decidit posar les poques coses que tinc en aquesta llengua, però el meu anglés és macarronic, així que si algú veu algun error, també podeu aprofitar per avisar-me!

Apa, ara me n'adono que els hi he fet una promoció a aquests del Pinterest...prometo que no tinc cap remuneració a canvi! Només volia fer-vos-ho conèixer, a aquelles que no en sapigéssiu res perquè sembla que cada cop té més presència i per si us animeu a fer-me companyia en el món de Pinterest.

També us enllaço un article al País on en parlaven l'altre dia, perque veieu està a la última! 



dijous, 3 de maig del 2012

Lost in translation

Un cop a casa de nou, torno a pensar en les meves històries maternals.

Ningú pot negar que la cultura judeocristiana mou el nostre món occidental i que al llarg de molts segles ha moldejat la nostra moral i la manera de percerbre la realitat. En això la maternitat no podia ser menys. Un passatge transcendental en aquest sentit es troba a l'Antic Testament quan ens cau al damunt la coneguda maledicció (a totes dels filles d'Eva) de "pariràs amb dolor". D'aquesta manera vaig començar la reflexió inicial del blog-projecte Maternilas, si ho recordeu. 

Les conseqüències han estat trascendentals a l'hora de percebre el part, però no només en aquest sentit. Semblava que era un mandat diví que les dones paríssin amb dolor i s'havia arribat a castigar el fet d'administrar calmants, com he explicat en alguna ocasió. Però aquest no ha estat la única conseqüència, fins i tot m'atreviria a dir que no ha estat la més important. Crec que amb aquest sentència s'ha aconseguit també que les dones ens haguem sentit condemandes al patiment, a pensar que en aquesta vida hem vingut a sentir dolor i, el pitjor, que d'alguna manera ens haguem resignat durant tants segles. 


Per tot això em sembla trascendental la petita informació que vaig llegir ahir a l'entrevista de la Contra de la Vanguardia. Li feien una entrevista a un escriptor i traductor italià força conegut en aquell país, Erri de Luca. Entre altres coses és un reputat traductor de la Bíblia i en l'entrevista ens feia descobrir la reintrepretació que havia fet ell d'aquest passatge. 

Segons Erri de Luca el terme hebreu que es fa servir no és dolor, sinó esforç. En el seu parer els antics traductors bíbilics es van deixar endur per al seva misogínia i van denigrar el treball d'Eva en el part. En canvi, en el text original no es condemna a la dona, sinó que simplement es constata l'esforç de la humanitat per adaptarse al medi i com a símbol s'empra el part femení. 

Així que ja ho intuiem, però queda clar que no hem vingut a patir, sinó a gaudir del treball que representa parir i criar a persones. 

(Malauradament no conec l'autor de la imatge, així que poso l'enllaç d'on l'he tret:  http://www.kangurito.com.ar/lecturas/embarazo.htm. Si l'autor o protagonista de la imatge no vol que la posi al bloc o em vol donar la referència exacte, no tindré cap problema en cap dels dos casos )