Hi ha poques coses tan transcendents, tan increïbles, tant properes
al miracle i alhora tan quotidianes, tan habituals i comuns, com un
part.
Feia al menys un mes que sentia contraccions, que la meva panxa havia
agafat unes dimensions massa grans per poder tenir una vida quotidiana
normal. Em sentia, en poques paraules, molt a prop del part. Tenia molt
clar que no arribaria a les 40 setmanes. Sense voler vaig encomanar
aquesta sensació a la meva parella i això va fer que visquéssim els
darrers dies, tot el Nadal, en definitiva, amb tensió. Els darrers dies
especialment. Nits sense dormir gaire, pensant, entre altres coses, en
la organització. Si el part es donava a la nit, no tenia gaire clar
quina era la millor manera d'organitzar-me perquè l'Ariadna ho patís el
mínim possible.
Però
van passar les festes de Nadal, el Cap d'Any i vam seguir la Nausika i
jo sent un tàndem. El cap de setmana abans del dia de reis vam tornar a
casa nostra i vam passar un cap de setmana raonablement tranquil. El
diumenge però, van tornar a aparèixer alguns símptomes de part. Vaig
començar amb diarrea, calors i algun contracció dolorosa. La nit va ser
estranya.
L'endemà,
matí del dia de Reis, vaig llevar-me amb energia i ni rastre de
contraccions. Ens vam aixecar contents i vam anar a passejar i fer un
bon esmorzar. Després vam tronar a casa per dinar. Tot va transcorre amb
normalitat. En un moment l'Ariadna es va posar trista no recordo
perquè. Havíem acabat de dinar i ens vam estirar les dues al sofà. Jo li
feia carícies i miràvem la tele.
De
cop, cap a les 3 i 20 vaig sentir com un cop sec al baix ventre i vaig
anar al lavabo. Tal i com m'havia passat amb el part de l'Ariadna, havia
trencat aigües. Vaig cridar la meva parella. "Ja arriba, hem d'anar a
l'Hospital". L'Ariadna em seguia per tota la casa, mentre ens preparàvem
per marxar. Se li queien les llàgrimes. Tot i que sabia tot el que
passava no podia evitar tenir un mica de tristesa perquè ens havíem de
seprar. Li vaig demanar amb quin dels seus amics volia anar (teníem els
telèfons d'algunes de les mares de l'escola perquè se la quedessin fins
que no arribaven els seus avis des de Donostia). Va poder triar un dels
seus amics. Els pares ens van venir a buscar i van portar-nos a
l'Hosptial. Vaig deixar l'Ariadna al cotxe amb ells, amb llàgrimes als
ulls. Per sort sabia que la cuidarien bé.
Un
cop a l'Hospital em van portar a la ginecòloga perquè em mirés. Havia
trencat aigües, efectivament, però encara no estava gens dilatada i, en
definitiva no havia començat el procés de part. Em van portar a una
habitació de dilatació per controlar-me les contraccions i al cap d'una
estona em van portar a l'habitació de la planta de maternitat.
El
cert és que les contraccions ja havien començat. No eren regulars, ni
massa fortes, però jo sabia que estava de part. Tot i que la ginecòloga
em digués que potser no paria fins l'endemà, jo li vaig dir que pariria
aquell mateix dia. No en tenia cap dubte. També va passar la llevadora
que després seria la que m'atendria al part. Es deia Vicky. Em va
demanar quin tipus de part volia i jo li vaig dir que tenia intenció
d'intentar no posar-me epidural. Però no sóc gens tossuda amb els meus
dolors, diguem que no sóc gens patidora...així que depèn com anés tot,
no la descartava. La Vicky no la vaig veure molt convençuda, perquè el
fet que hagués trencat aigües i no hagués dilatat gens li devia sembla
que el part seria llarg i dolorós.
A
l'habitació vam arribar a quarts sis. Estàvem sols i les contraccions
van començar amb més força. A les 6 ja eren cada 5 minuts. Intenses però
controlables. Les respiracions em van anar molt bé, perquè quan
començava a sentir dolor ja sabia que fer, començava a respirar. Tenia
com un objectiu, em concentrava i al cap d'una estona passava el dolor.
Cada cop que superava una contracció em sentia tant bé! Tenia una gran
satisfacció cada cinc minuts. I així vam arribar a tres quarts de 7. Vam
decidir trucar a la enfermera perquè em portés a les sales de dilatació,
perquè el part ja s'havia desencadenat definitivament.
Ens
vam trobar a la ginecòloga que m'havia dit que fins l'endemà potser no
parira i em va dir "ja estàs per aquí?" i jo li vaig respondre "ja t'ho
vaig dir que pariria avui". I em vaig sentir satisfeta.
En
arribar de nou ens va entendre la Vicky. "Segueixes pensant en no
posar-te epidural?". Jo li vaig respondre que tot dependria del tacte
que em fes. Si ara em deia que no havia dilatat gens, doncs m'ho
pensaria. I em va mirar i estava de 8 centímetres! Després de tant sols
una hora de contraccions!
Va
ser un dels millors moments. Em vaig posar a plorar d'emoció. Vaig
descarregar totes les tensions en aquell moments. Sí. Ho faria i ho
podia fer. Ara ja estava decidit. Pariria sense necessitat d'anestèsia.
"Ara,
quan vulguis empeny". Em va dir la Vicky. En aquell moment vaig
començar a sentir por. Pel dolor que podia sentir en empènyer. Però ara
ja estava fet. I de cop, van venir les ganes d'empènyer. I vaig cridar
com mai havia cridat en la meva vida. Vaig tenir una sensació molt
animal. Tot el meu pensament i es concentrava en el canal del part. La
Vicky va decidir que no em portaria al paritori i li vaig agrair.
Pariria a l'habitació. Estava estirada de costat amb les cames
arronsades. Era un dolor molt bestial. De cop era com si les
contraccions haguessin desaparegut i tot el dolor, totes les energies es
concentressin en el cos de la Nausika. En fer-la sortir. Cada cop
pensava que no podria més i sempre podia més. Cada cop que empenyia em
semblava que seria impossible seguir, però seguia. Seguia cridant, no
recordo ni que deia. Animava a la Nausika, li deia Vinga, surt Nausika! i
coses així...crec recordar. Però és cert que es com un moment en que
perds el món de vista. Ho recordo com una nebulosa.
I
finalment va sortir. Me la van posar al damunt i estava una mica blava,
quasi no es movia. Després em vaig asseverant que havia sortit amb una
volta de cordó, pobreta valenta! El meu company va estar preocupat i va
anar pintant darrera la llevadora que se l'havia endut. Jo gairebé no em
vaig adonar de res. Només de que de seguida se la van endur a
reanimar-la. Però no va ser greu. Després que la miressin bé, me la van
tronar i vam marxar cap a l'habitació.
Jo
vaig sortir amb una sensació de poder increïble i alhora, vaig pensar
que es podia, que qualsevol podria haver parit. El part, el més
transcendent i intranscendent del món.
En resum, a les 7:45 havia nascut la nena més dolça del món. Que ens acompanyará, ara ja, tota la vida.
Benvinguda Nausika.
Epíleg
Els dies de l'Hospital, la meva
altre llumeta, l'Ariadna, va estar molt trista, sobretot perquè els
seus pares estaven lluny. Per sort, la meva mare, que va arribar
l'endemà a les 6 del matí, es va ocupar d'ella molt bé i li va fer
passar aquests dies de la millor manera possible. Això em va fer estar tranquil·la.
Jo
vaig demanar marxar abans de l'Hospital i des què som tots a casa, tot i
que està neguitosa, cada cop la veig millor. Ja és una mica més ella.
Suposo que tindrem moments de tot, però és una nena fantàstica i confio
molt en ella per fer-hi front.