Maude Callen, una llevadora

El desembre de 1951 la revista LIFE va publicar un reportatge fotogràfic on s'explicava la vida d'una enfermera-llevadora negra de Carolina del Sud. El reportatge és pot consultar per internet i és una preciositat. Com s'explica en el pròpi enllaç, és tracta d'una de les "obres de fotoperiodisme més impresionants que ha publicat la revista".

Aquí la paraula impressionant no remet a coses grans i magnífiques. Impressionat per la vida que desprèn. Impressionant perquè veus que fins i tot en les situacions més humils hi ha lloc per la solidaritat, la humanitat i l'alegria. Per sort. 

La protagonista és la senyora Maude Callen. Es tractava d'una de les poques dones negres que havien aconseguit el títol oficial de llevadora a Estats Units. Només n'hi havia 9 en tot Carolina del Sud.

Després del reportatge li van arribar premis i moltes donacions. Maude va morir l'any 1990 amb 91 anys, a Pineville, Carolina del Sud, el mateix lloc on havia nascut i on havia exercit la seva professió durant dècades.

Us poso algunes de les fotografies, tot i que us animo a veure-les totes a l'enllaç.

Maude es prepara a la cuina

El part ha transcorregut amb normalitat. Espera que el nen ompli els pulmons i comenci a plorar

Vestits nous

Bressol fet amb una caixa de friuta

L'autor del reportatge és W. Eugene Smith.

La Covada. Quan els pares pateixen el postpart.

El postpart i puerperi ha estat tradicionalment un moment molt delicat, tant per la mare com pel nounat. A tot es les cultures ha estat objecte de mites, costums i tradicions ben diverses. Ja n'he parlat en alguna ocasió.

Fa poc vaig rebre un regalet molt bonic d'una bona amiga. Un llibret titulat "El naixement. Costums i creences" escrit ja fa anys per l'etnògraf Joan Amades. En ell explica una d'aquestes curioses costums: La covada.

Tot i que no ho puc certificar cent per cent, és molt provable que la paraula vingui del verb covar (estar una au damunt els ous per donar-los la calor necessària per al desenvolupament de l'embrió i per a la naixença dels pollets), tot i que al Diccionario de la Real Academia ho fan derivar del francès couvade.

La covada és una costum segons la qual la mare un cop ha parit cedeix el seu lloc al llit al pare i li dona atencions com si el que hagués parit fos ell. 

La primer menció coneguda d'aquest costum ens l'aporta Estrabó, un escriptor grec que va escriure en època romana. Ell diu, que entre els pobles del nord de la Península "quan les dones pareixen fan posar llurs marits al llit i elles mateixes els serveixen". 

Després a època medieval hi ha moltes referències al País Basc Nord i el Bearn (una altre regió pirenaica), sobretot a la literatura francesa que parlen d'aquesta costum i li posen el nom de couvade.

Joan Amades parla de possibles tradicions semblants a Eivissa i a pobles pirinencs. Tot i que a l'època en que ell escriu ja seria una tradició desapareguda. 

No està clar fins quin punt va perviure la covada a Europa, perquè no n'hi ha testimonis directes i, en cas d'haver perviscut possiblement seria una costum amagada, per la vergonya que suposaria pels homes el ser tractats "com a dones". 

Sí que hi ha referències més llunyanes acerditades, a la Guayana Francesa, la India o l'Amazones. Precisament d'aquest últim indret és d'on he trobat el testimoni del Comandant Marcel escrit a principis de segle, parlant dels indis de la tribu dels Erayes (de la familia dels Miranhas):

"Durante la ausencia de la mujer, el marido se ha acostado. A su vuelta, la madre entrega le entrega el hijo y vuelve a sus quehaceres en la cocina. El padre, habiendo tomado al hijo en sus brazos, lo mece, lo arrulla y se pone a largar gritos desgarradores. A esta señal, la gente de la casa viene a felicitarle por haber dado ese niño al mundo y lo exhortan a soportar con valor los sufrimientos consiguientes. Esta parodia parecería ridícula si no tuviera su lado enternecedor: durante un cuarto de luna, el padre no absorberá ningún alimento sólido y así tomará una part de los sufirmientos de la madre".

Hi ha moltes teories que intenten explicar aquesta tradició. Una de les que m'ha semblat més interessant expliquen aquest ritus com aparegut en un moment de transició entre les anomenades "societats matriarcals" a les patriarcals. En el fons, per resoldre el gran problema que han tingut els homes per assegurar el seu poder davant l'herència: no era possible saber del cert que aquell fill era seu. Aquesta tradició seria una mena de "certificat de paternitat" i el reconeixement social del pare.

Per altra banda, l'experiència de l'embaràs, el part i els primers dies del fill és 100% femenina, o, com a mínim, ha estat així fins fa molt poc. D'aquesta maenra també es feia partícep al pare de l'experiència. 

Avui en dia existeix l'anomenat "síndrome de la couvade". Sembla que en alguns llocs (crec que bàsicament al món occidental, i més concretament a Estats Units) els homes pateixen una especie d'embaràs psicològic i tenen símptomes semblants.

Per part meva, penso que potser no cal que tinguin dolors, però em sembla interessant l'idea dels homes que "fan de mares" i que no viuen el procés com quelcom aliè. No puc entendre el meu part sense la meva parella al costat, ni vivint tot el procés junts molt íntimament. 

Com ho veieu?

Damnificades de l'Estat-nació.

A tot el món occidental ja fa uns segles va tenir lloc un canvi estructural importantíssim. Va afectar sobretot a les estructures de poder i les jerarquies.  Com gairebé sempre a les dones ens va tocar el rebre. Parlo de la construcció de l'Estat modern, també anomenat Estat-nació. El fenómen és de gran abast i jo no el conec en tota la profunditat necessaria ni molt menys. Però provaré de parlar-ne una mica, tot i la complexitat.

La frase que podria resumir-ho tot és d'origen francès: Un roi, un loi, un foi. Una llei, un rei i una fe, però no només. També una sola llengua, una sola cultura, i una sola veritat. En altres paraules, es va arribar a la conclusió que per a que un estat funcionés havia de ser homogeni en tots els sentits. Des de finals de l'Edat Mitjana s'anava gestant el gran canvi. Es van començar a burocratitzar, ordenar i classificar totes les facetes de la vida.

I que té a veure això amb nosaltres? Doncs que a l'hora que es construïa l'Estat modern, es va començar a ordenar el coneixement. Es va constituir les universitats com els únics llocs on s'ensenyaria el saber oficial. En altres paraules, es va destriar el que seria el coneixement oficial i el no reglat, que acabaria considerant-se inferior, és clar.

Fins aquell moment el tema del naixement estava poc o gens regulat. Allò era cosa de dones i eren elles les que s'encarregaven de certificar el neixament d'un nen, entre moltes altres coses. El que passava dins de les habitacions durant el part només elles ho sabien. 

Però el coneixement de les llevadores i les dones que atenien al part va començar a qüestionar-se molt seriosament. Per una banda, perquè no era un coneixement oficial. Qui acreditava que aquelles dones no eren bruixes? I encara més important, com ens podíem refiar de la paraula d'una dona a l'hora de dir qui és l'hereu?

Tota Europa, tard o d'hora va patir l'onada racionalitzadora i burocratitzadora.

Per poder exercir com a llevadora s'havia de passar un examen a una Universitat davant d'un tribunal masculí.

Per poder certificar un naixement havia de passar el vist-i-plau d'un home.

En resum, tot allò que venia de la mà d'una autoritat femenina era posat en dubte i per tant, allò femení era qüestionat.

Els seus coneixements eren no reglats, no oficials i, per tant, desestimats, en els millors dels casos. En el pitjor, eren dutes davant del tribunal de la Inquisició sota l'acusació de bruixeria.

Això no va tenir conseqüències de seguida ni a tot arreu de la mateixa manera. De manera desigual es va anar deixant sentir la mala imatge de les llevadores i dones sanadores en general. En una forquilla que va des del segle XV fins el XVII més o menys a tota l'Europa occidental es va acabar amb el poder de les dones en aquests àmbits (un dels pocs on en tenien).

Els efectes col·laterals els van sentir totes les dones. Perquè van deixar d'existir exemples de dones amb autoritat i que fossin respectades pels seus coneixements en el si de les comunitats. L'autoritat femenina va anar perdent valor.

Les conseqüències les sentim encara avui en dia. La falta d'autoestima femenina ha calat fons. La paraula incompetència ens ha quedat gravada en el subconscient. Massa vegades ens sentim incapacitades per a tasques que fins fa pocs segles eren competència només nostre.

Ara ha començat una època nova, en que es revaloritzen els coneixements forjats al marge de la oficialitat. Comencem a prendre consciència de les nostres responsabilitats i capacitats. No hem de buscar totes les respostes en els demés, en els metges o en els manuals de "com ser mare" (per cert, curiosament en gran mesura, escrits per homes).

El primer que hem de fer per ser bones mares és creure en nosaltres mateixes. 

(Bona part de les idees i argumentar i que he fet servir per l'entrada l'he extret del llibre "Sanadores, matronas y médicas en Europa. Siglos XII- XX". Molt i molt recomanable per a tot aquell que vulgui profunditzar i conèixer exemples concrets del que he explicat).

La pugna entre barbers i llevadores

Amb l'entrada de la modernitat, amb tot el que representa l'irrupció de l'estat modern, del capitalisme, de la industrialtizació, van canviar un munt de coses en la nostra realitat, entre elles la manera de dur els nens al món.

N'hem parlat en moltes ocasions, però el que fins aleshores fou un espai eminentment femení, un espai on només entraven dones, va començar a ser intervingut pels homes. En alguns països abans i en d'altres més tard a tot arreu es va decidir de manera oficial i meditada la manera de fer fora a les llevadores dels parts i d'introduir la figura del metge. La principal fórmula fou el despestrigi. Els homes-metge eren molt més ben valorats i es va començar a parlar malament de la feina de les llevadores. Hi ha molts documents escrits que certifiquen aquesta ofensiva masculina.

Avui parlaré d'un petit exemple d'aquest fet. Us parlaré d'una part d'un article de Bridgette Sheridan inclòs al llibre Sanadoras, matronas y médicas en Europa.

A la França de finals del segle XVI i principis del XVII la investigació científica i els interesos económics i patrimonials de la burgesia van actuar conjuntament per franquejar als homes de l'espai femení del part. Durant aquest període les relacions entre metges, cirugians i llevadores es trobava en una etapa de canvi i transició.

Abans del segle XIII els barbers exercien també tasques que avui considereriem pròpies dels metges i per això també eren anomenats cirugians. 

Eren considerats artesans més que no pas personal sanitari, perquè tractaven les afeccions externes i no aprenien l'ofici en la universitat sinó amb gràcies al sistema de gremis artesanals.

Alegoria de barbers i cirugians, 1755

El canvi fonamental fou el moment que un grup de cirugians decidí abandonar la pràctica de la barberia per dedicar-se de manera exclusiva a la cirurgia. Van crear la fraternitat del Collège de Saint- Côme i van insistir a dur el mateix uniforme dels metges. Però els metges els van excloure de la professió mèdica i no va ser fins el segle XVII que els cirugians van formar part del col·legi mèdic.

Així doncs, aquest grup de barbers que ocasionalment es dedicaven a extirpar parts cangrenades o un queixal, van, en un primer pas, dedicar-se exclusivament a curar i en veure que no podien pujar de nivell i equiparar-se als metges van canviar d'estratègia. Com que els cirugians francesos necesitaven un mercat on competir amb els metges van encaminar-se cap el món de les llevadores per millorar el seu estatus i incrementar el potencial de clients.

La seva reputació es feia cada cop més amplia entre els clients com experts en l'atenció del part i les malalties femenines. Van començar a establir les seves pròpies pràctiques i van guanyar prestigi.

Amb el temps les lluites entre metges, cirugians i llevadores pel control del part es van reduir en una lluita entre metges i cirugians, marginant eficaçment a les dones-llevadores.

Conscienciar-nos (La setmana del part respectat)

Es veu que som a la setmana del part respectat. Aquestes commemoracions serveixen sobretot per a que en parlin als mitjans de comunicació i ja només per això em sembla interessant que es faci. 

Jo no sabia molt bé que dir sobre aquest tema o, dit d'una altra manera, tinc moltes coses a dir, alguns posts pendents sobre la història del part, però ara mateix no tinc temps per fer una entrada com déu mana....coses del directe, que diuen! 

De fet, per més referències, ara mateix tinc el meu ordinador a la UVI i sóc a punt d'entregar una feina, així que estic una mica a tope (i un pèl estresada també). Així doncs que, mentre la nena veu la ovella Shaun a l'altre finestra i el pare fa el sopar, jo tinc un momentet i només vull dir una cosa curteta sobre el tema. 

Trobo fonamental que sigui respectada l'opinió de la mare a l'hora de parir, perquè el part és només nostre, però per ser respectades hem de tenir criteri i per tenir criteri hem de saber de què parlem. Arremangar-nos i posar-nos a treballar, vull dir, a aprendre. Aprendre qui som, que ens agrada i que no, que és el que volem, quines són les opcions i perquè triem el que triem. Afegeixo, com diu la frase que fa temps que tinc a la columna del bloc, que no només s'aprèn dels llibres, també s'aprèn dels altres i amb els altres. 

No és fàcil fer-nos partíceps de les decissions, però val la pena. Sortim sempre guanyant de prendre la paella pel mànec. Hem de fer-nos conscients del nostre paper protagonista en aquest tema.

I res, això és tot, només tenia ganes que això quedés dit al meu bloc. Per altra banda, us deixo l'article que han publicat avui al País sobre aquest tema. M'ha agradat molt i crec que subscric plenament tot el que s'hi diu. Espero que us agradi.  

Que el parto natural no sea excepción

Lost in translation

Un cop a casa de nou, torno a pensar en les meves històries maternals.

Ningú pot negar que la cultura judeocristiana mou el nostre món occidental i que al llarg de molts segles ha moldejat la nostra moral i la manera de percerbre la realitat. En això la maternitat no podia ser menys. Un passatge transcendental en aquest sentit es troba a l'Antic Testament quan ens cau al damunt la coneguda maledicció (a totes dels filles d'Eva) de "pariràs amb dolor". D'aquesta manera vaig començar la reflexió inicial del blog-projecte Maternilas, si ho recordeu. 

Les conseqüències han estat trascendentals a l'hora de percebre el part, però no només en aquest sentit. Semblava que era un mandat diví que les dones paríssin amb dolor i s'havia arribat a castigar el fet d'administrar calmants, com he explicat en alguna ocasió. Però aquest no ha estat la única conseqüència, fins i tot m'atreviria a dir que no ha estat la més important. Crec que amb aquest sentència s'ha aconseguit també que les dones ens haguem sentit condemandes al patiment, a pensar que en aquesta vida hem vingut a sentir dolor i, el pitjor, que d'alguna manera ens haguem resignat durant tants segles. 

Per tot això em sembla trascendental la petita informació que vaig llegir ahir a l'entrevista de la Contra de la Vanguardia. Li feien una entrevista a un escriptor i traductor italià força conegut en aquell país, Erri de Luca. Entre altres coses és un reputat traductor de la Bíblia i en l'entrevista ens feia descobrir la reintrepretació que havia fet ell d'aquest passatge. 

Segons Erri de Luca el terme hebreu que es fa servir no és dolor, sinó esforç. En el seu parer els antics traductors bíbilics es van deixar endur per al seva misogínia i van denigrar el treball d'Eva en el part. En canvi, en el text original no es condemna a la dona, sinó que simplement es constata l'esforç de la humanitat per adaptarse al medi i com a símbol s'empra el part femení. 

Així que ja ho intuiem, però queda clar que no hem vingut a patir, sinó a gaudir del treball que representa parir i criar a persones. 

(Malauradament no conec l'autor de la imatge, així que poso l'enllaç d'on l'he tret:  http://www.kangurito.com.ar/lecturas/embarazo.htm. Si l'autor o protagonista de la imatge no vol que la posi al bloc o em vol donar la referència exacte, no tindré cap problema en cap dels dos casos )

Tristram Shandy i els parts al s. XVIII

Un mossèn d'un poble d'Anglaterra va escriure una novel·la titulada Tristram Shandy cap a mitjans del s. XVIII. Fins aquí res d'estrany sinó fos perquè es tracta d'una de les novel·les més originals i estrambòtiques mai escrites. Trenca totes les convencions de temps, espai, etc, etc.... És una novel·la postmoderna escrita en el segle XVIII, vaja. És, a part, una obra mestra de la literatura.

Com podeu suposar, es tracten molts i molts temes, però diguem que el fil conductor (si es que n'hi ha cap) és el naixement del protagonista, el Tristram Shandy, que no neix, per cert, fins el final de l'obra. 

Entre les raons per les quals sembla que la obra va tenir gran èxit a l'època hi ha el tractament del tema del part. Com he dit en algunes ocasions, les protagonistes dels parts havien estat sempre les dones. Elles parien, acompanyaven i la llevadora dirigia el cotarro, per dir-ho d'alguna manera. Els homes ni entraven ni intervenien de cap manera. A l'època de la Il·lustració, però, les coses van començar a canviar. El coneixement "científic" va revaloritzar-se molt i els metges i la medicina estaven molt ben considerats. 

Una de les conseqüències (com gairebé sempre) la vam patir les dones...els homes, poc preparats i amb poca experiència van decidir que ja n'hi havia prou, que aquelles senyores sense formació no es podien encarregar d'una fenia tan important com la de dur a bon terme una vida. Un estri es va fer molt popular: els fòrceps, que com comprendreu, en aquella època semblaven més un útil de tortura, que res que pogués ajudar a parir...

La novel·la està escrita precisament en el moment en que aquests temes comencen a ser polèmics dins de la llar familiar. En la família de Tristram es veu clarament com eren les coses. La mare vol parir amb la llevadora i el pare fa el que pot per convèncer a la seva dona que ha d'entrar un metge que coneix, que duu el famós estri i que així serà tot molt més fàcil.

El personatge del metge és molt còmic. Ens podem fer una idea de com eren considerats aquests homes pel poble...de fet, sembla que la gent va creure que darrera d'aquest personatge s'amagava el retrat d'un metge famós de l'època..i els hi feia riure, així que aquesta sembla que va ser una de les raons per la qual es van vendre tants exemplars...

el gordet que està assegut és el Dr. Slop

Us reprodueixo una de les parts del text...

Mi padre rogó y suplicó a mi madre que por una vez renunciara a su prerrogativa en este asunto, y que le permitiera elegir por ella; mi madre, por el contrario, insistía en su privilegio de elegir por sí misma, y en no tener más ayuda mortal que la de la anciana. ¿Que podía hacer mi padre? Estaba agotando todos los recursos, lo habló con ella en todos los tonos, la planteó sus argumentos bajo todos los aspectos, discutió el asunto como crisitano, como pagano, como marido, como padre, como patriota, como hombre...Mi madre respondía a todo como mujer, lo cual le resultaba un poco difícil, porque como no podía asumir y combatir sus razones tras tantos peronajes, el juego resultaba desigual; estaban siete contra uno. ¿Que podía hacer mi madre? (...) Hasta tal punto que ambos entonaron un Te Deum. En una palabra, mi madre sería asistida por la anciana, y el cirujano podría ir a beberse una botella de vino con mi padre y mi tio Toby en la sala de atrás, por lo que se le pagarían cinco guineas. 

(Ai, encara em ric d'aquest fragment...no us recorda una mica al Woody Allen?) 

Apa, feliç cap de setmana, mames, fills i filles!  

Creences immemorials o la llarga vida de Juno Lucina

Juno personificava el cicle lunar i era un dels tres principals deus dels romans, juntament amb Júpiter i Minerva. Era la deessa romana preferida de les dones. Tota dona romana com cal havia de tenir la seva Juno, veritable doble diví, que personificava la seva feminitat i la protegia. 

Possible estauta de Juno-Tanit de la necròpoli d'Artajona (Jaén)

Els deus antics tenien múltiples funcions i depenent del cognom que els hi posaven ajudaven en unes coses o altres. A Juno quan l'anomenaven Juno Lucina es dedicava ajudar en els naixements. Sembla que significaria Juno la que porta a la llum o potser la que ajuda a dur els nens a la llum.

Quan se la invocava allà estava ella, l'estimada Juno Lucina, prop de les dones que assistien al part, aportant calor i confiança. 

Després van arribar les creences cristianes i els deus pagans van començar a desaparèixer. Només en llocs marginals, allunyats dels centres culturals, es van mantenir alguns segles més les antigues creences. Per exemple, se sap de regions de muntanya on antics rituals van mantenir-se fins molt després que es donés per finalitzat el procés de cristianització. 

Com hem dit en altres ocasiones, a vegades les comunitats femenines formem espais marginals interiors. Potser per això, en aquells moments de reunió femenina com eren els parts, les antigues creences van mantenir-se més enllà d'allò esperat.

Al segle XIV apareix al Roman de la Rose un poema on una mare invoca a l'antiga divinitat romana...

Pergo a Lucina, deesa dels part

que li atorgui néixer

sense mals ni complicacions

i que pugui viure llargament.

En un altre text francés medieval (Thérence en Français) es troba la següent pregària

Oh Juno Lucina, 

que presideixes els naixements

ajuda'm en el meu part

Un com més, veiem com els espais femenins són llocs on  les costums prevalen. Crec que la transmissió d'aquestes creences, i d'altres rituals, els devem en bona part a les llevadores que foren probablement el gran fil conductor de tot un món de coneixements. Dones sabies i poderoses dins la comunitat. Era en la costum on s'ancorava tota la seva confiança per poder dur a terme la gran escomesa: dur a la llum una vida. 

Així doncs, hem d'entendre que no fos fàcil d'abandonar a Juno Lucina, que tants cops les havia ajudat, acompanyat i acollit, en favor de un deu masculí que no sabia res de parts ni d'infants...o d'una dona, Maria, que potser mereixia més confiança però que, desenganyem-nos, no sabia gaire d'algunes coses de la vida....

L'entrada l'he fet pensant en la Sandra! Perquè m'ha concedit un premi molt bonic i perquè d'aquesta manera anem teixint, també nosaltres, espais femenins contemporanis. Ja no ens reunim pels parts o per rentar la roba...ara ho fem al voltant del ciberespai, però en algunes coses seguim sent les mateixes. Gràcies Sandra.

(Per cert, de nou, la traducció pròpia, amb tot el que això comporta :P)

La maternitat, una feina de grup

Fa temps que tinc al cap una idea, que probablement he deixat anar en altres entrades, així que algunes de vosaltres bé em podeu dir que em repeteixo una mica...però voldria parlar sobre la feina que duu acompanyada el ser mare. És realment, com s'apunta en alguns blocs o comentaris, una feina que hem fet les dones des de sempre i que, en part, té a veure amb la nostre natura?

És evident que són les dones les que gesten la nova vida en el seu interior i les úniques que tenen capacitat de alletar. I a partir d'aquí? Com eren les coses al principi de tot, en l'albada de la humanitat? Doncs lamento informar que no en tenim ni idea...però tot i així, sempre podem especular, que és gratis! 

L'alletament. 

Les dones ens succeeix un fenomen que moltes de vosaltres deveu haver constatat. Quan durant molt de temps comparteixes espais i vida amb una altra dona els períodes tendeixen a unificar-se, oi? i que vol dir això?, doncs afectes pràctics, que sou fèrtils en moments similars. Així, si ens imaginem en societats tribals, on un grup de dones devia viure molt properes unes amb les altres, totes devien ser fèrtils en un mateix moment i això és una gran troballa en el moment de tenir fills perquè els nens arribarien a la vegada i, per tant, moltes dones podrien alletar en períodes similars. Aquelles que em donat el pit sabem que al principi tens molta llet, fins que no es regularitza i s'adapta a la demanda del teu fill, jo com a mínim tenia la sensació que podria haver alletat a una tribu sencera! Doncs aquest precisament és el tema. Ara la lactància és exclusiva i es subministra només al teu fill. No ens imaginem alletant a fills dels altres.
Durant gran part de la història, però, era d'allò més habitual que dones de classes més afavorides lloguessin a d'altres per a que alletessin els seus fills. Però, i l'estadi anterior a les dides? I abans de la formació de les societats més complexes? Doncs imagino que en grups més petits, s'alletaria als nens que tinguessin gana, sense distinció de si els havies parit o no. D'aquesta manera es solucionaven possibles problemes. Per exemple,  no hi hauria una dependència tan gran de la mare, que no estaria lligada perpètuament al seu petit i si marxava en algun moment, sempre hi hauria una teta plena d'aliment al seu abast. 

El part

Respecte el part, vaig llegir un testimoni força interessant, on s'explica que mentre els nadons dels simis, els nostres parents més propers, neixen amb la cara mirant a la mare, de manera que és la pròpia mare groil·la (o ximpanzé o el que sigui) la que es treu el fill de l'interior. En canvi els bebès humans neixen mirant cap a fora, de manera que el més còmode és que el nadó l'extregui un altra persona. En poques paraules, les femelles humanes per parir necessiten més persones...una mica d'ajuda i col·laboració, de nou.

El transport de les criatures

I que me'n dieu de dur les criatures d'un lloc a l'altre? Les nostres pobres cries no poden valer-se per elles mateixes fins els dos o tres anys. No segueixen el pas i això en societats d'alta mobilitat (com eren totes les societats humanes abans de la sedentarització) és un problema que s'ha de resoldre. En llargs trajectes se'm fa impensable que només la mare biològica es faci càrrec de traginar al petit. Havia de ser, necessàriament, una feina col·lectiva. Ara el porto jo una estona, després tu i després tu.

En conclusió, penso que els fills en aquestes primeres societats potser que fossin una mica de tots. D'aquesta manera, a força de col·laborar tots plegats en la seva criança, s'enfortien lligams i es generaven empaties. Tothom ficava de la seva part per un mateix objectiu: que els nens sobrevisquessin i, per tant, la supervivència del grup fos factible també. La maternitat, doncs, era una feina de grup.

Després, quan va començar a aparèixer la propietat privada, és va veure la necessitat de tenir hereus i identificar sense dubtes la descendència pròpia de la de la resta...però aquest és una altra història!

Per acabar doncs, crec que el nens els hem de tenir les dones (poc remei ens queda) però a partir d'aquí els models són múltiples i variats i la resta de tasques que duu la maternitat (la cura i criança) les podem fer nosaltres (perquè està molt bé i és gratificant i ens encanta, a vegades) però també ens poden ajudar o les pot fer altra gent que no sigui la mare biològica, si és el cas. Fins i tot els pares poden ser bones mares, no ho creieu?  Com en la darrera entrada sobre la família, el més important és estimar i respectar, a partir d'aquí els models són múltiples i variats. Com diuen, per gustos els colors i per opcions les humanes. 

Como ser mare sense parir o la història de la cesària

L'any 1979 la doctora Florence Haseltine va decidir que li practicarien una cesària perquè segons les seves pròpies paraules "volia un nen i no un part". No tenia cap problema de salud, ni res semblant. Era una simple elecció. Era el primer pas per la popularització d'aquesta pràctica mèdica.

Però la història de treure els nens per la panxa ve d'antic...

Abans practicar una cesària era el mateix que decidir sacrificar a la mare. Fins el segle XIX les dones morien o desganades o per la infecció. Tenim pocs exemples, gairebé miraculosos, de dones que van sobreviure. Veiem-ne uns quants...

L'any 1508 Jacob Nufer, castrador de porcs, li va practicar a la seva dona. Després que tres llevadores intentessin extreure-li el nen va agafar els seus estris i va fer-ho ell mateix.

L'any 1822 una criada de 14 anys d'Estats Units estava embarassada de bessons, va decidir enterrar-se en una pila de neu, obrir-se la panxa i treure's un dels nens. L'altre el va treure el seu amo, metge de professió, i després la va cossí.

L'any 1879 un dona de Turquia que portava 36 hores de part va fer servir una fulla de tallar per treure's al fill. 

A principis del segle XX, amb el descobriment dels gèrmens i la introducció de l'anestèsia van fer que la pràctica quirúrgica es popularitzés al primer món, perquè ja no era sinònim de mort de la mare. També hi va ajudar el fet que a llocs com els Estats Units, per exemple, la industrialització estigués fent estralls entre la població més pobra. La malnutrició endèmica causava deformacions òssies que impedien a les dones donar a llum per via vaginal. La cesària va començar a convertir-se en una bona alternativa. És evident que gràcies a ella s'han salvat moltes vides de nadons i mares. I encara se n'han de salvar moltes.

I d'aquesta manera es va arribar a 1979, quan la senyora Florence, de què parlava en un principi, va decidir fer un pas més. Va voler utilitzar la cesària per pròpia elecció i no per impediments físics.

I així, fins fa pocs anys que la pràctica de les cesàries ha augmentat considerablement. Per una banda per les decisions d'algunes dones, que com la Florence, decideixen parir en clíniques privades per planificar el dia que tindran al petit i no parir vaginalment.

També els metges es decideixen molt sovint per la cesària. Potser més cops dels necessaris. Entre altres coses, sembla que la posada en marxa dels monitors fetals ha suposat l'augment desorbitat. Aquests aparells registren el batec del petit i fan que a la més lleu alteració els metges posen en marxa el procediment quirúrgic.

Fins i tot la Organització Munidal de la Salud ha hagut de prendre partit en el tema, perquè considera que en els països desenvolupats s'està abusant d'aquesta pràctica que no deixa de ser un operació i, per tant, no exempta de riscos. Segons aquest organisme a Espanya, l'any 2008, el 24% de parts en centres públics eren cesàries i el percentatge s'elevava al 40% en els centres privats, quan l'habitual hauria de ser un 10 o 15%.

(De nou, gran part de la informació la he tret del llibre ¿Como se sale de aquí? Una historia del parto)

Noche de médico

Pío Baroja va nèixer a la mateixa ciutat que el meu home, fa molts més anys i en una família de diners. Fou metge i, como totes vosaltres sabeu, un escriptor de prestigi de l'anomenada generació del 98. 

A casa tenim un petit llibret seu, anomenat Fantasías Vascas que vam comprar al mercat de Sant Antoni i que conté relats molt curtets. Avui us reproduiré alguns fragments d'un que és molt realista. Reprodueix una escena de mares, metges i companyia i amb el qual és molt fàcil introduir-se en una altra època. Principis de segle a un poblet basc, per exemple.

No sé por qué conservo tan gravado el recuerdo de aquella noche. El médico de un pueblo vecino me avisó para que fuera a ayudarle en una operación. Recibí su recado por la tarde, una tarde de otoño triste y oscura.

(...)

Precedido por el labriego que había venido a buscarme, comenzamos a internarnos en el monte. Yo montaba en un viejo caballo que iba tropezando a cada momento. El camino se dividía en algunos sitios en estrechísmias sendas, terminadas a veces en prados cubiertos de hierba amarillenta, esmaltada por las campanillas purpúeras de las digitales, y subía y bajaba los senderos al cruzar una serie de colinas que como enormes olas se presentaban bajo un monte (...)

Oscureció y seguímos marchando. Mi guía encendió un farol. 

A veces rompía el augusto silencio alguna canción del país, cantada por algún labriego que segaba hierba para sus vacas. El camino boredaba las heredades de los caseríos. El pueblo estaba cerca. Se le veía a lo lejos sobre una loma, y señal de su vida eran dos o tres puntos luminosos que brillaban en su montón sombrío decasas. Llegamos al pueblo y seguimos adelante: la casa se hallaba más lejos, en un recodo del sendero. Estaba oculta entre viejas encinas, robles corpulentos y hayas de monstruosos brazos y de plateada corteza. Parecía mirar de soslayo hacia el camino y esconderse para ocultar su miseria...

Caserío Igartubeiti

Entré en la cocina del caserío; un vieja mecía en la cuna a un niño. 

- El otro médico está arriba- me dijo.

Subí por la escalera al piso alto. De un cuarto cuya puerta daba al granero, escapaban lamentos roncos, desesperados y un !Ay, ene! regular, que variaba de intensidad, pero que se repetía siempre. 

Llamé, y el médico, mi compañero, me abrió la puerta. Del techo del cuarto colgaban trenzas de mazorcas de maíz; en las paredes, blancas por la cal, se veían dos cromos, uno de un Cristo y otro de la Virgen. Un hombre, sentado sobre un arca, lloraba en silencio; en el lecho la mujer, con la cara lívida, sin fuerzas más que para gemir, se abrazaba a su madre...Entraba libremente el viento en el cuarto por los intersticios de la ventana, y en el silencio de la noche resonaban potentes los mugidos de los bueyes...

Caserío Garitano-Aldekoa (Bergara). 1915-1930

Mi compañero me explicó el caso, y allá en un rincón hablamos los dos grave y sinceramente, confesando nuestra ingnorancia, pensando únicamente en salvar a la enferma. 

Hicimos nuestros preparativos. Se colocó en la cama la mujer...Su madre huyó llena de terror. 

Templé los fórceps en agua caliente, y los fui pasando a mi compañero, que colocó fácikmente una hoja del instrumento, después con más dificultad la otra; luego cerró el aparato. Entonces hubo ayes, gritos de dolor, protestas de rabia, rechinamiento de dientes...; después, mi compañero, tembloroso, con la frente llena de sudor, hizo un esfuerzo nervioso, hubo una pausa, seguida de un grito estridente, desgarrador...

Habiá terminado el martirio; pero la mujer era madre, y olvidando sus dolores me preguntó tristemente: 

- ¿Muerto?...

- No, no- le dije yo.

Aquella masa de carne que sostenía en mis manos vivía, respiraba. Poco desupés el niño gritaba con un chillido agudo.

-  !Ay, ene!- murmuró la madre, envolviendo con su misma frase que le servía para expresar sus dolores todas sus felicidades...

Tras de un largo rato de espera, los médicos salimos dela casa. Había cesado de llover; la noche estaba húmeda y templada. 

(...)

Última hora!

Avui faré una entrada petitona, per donar-vos una informació d'última hora, acabada de sortir del forn! 

Ja ha corregut la veu entre les meves amistats que em dedico a això d'investigar sobre la maternitat a llarg de la història, i comença a donar fruits. Dos amics del ram de la història m'han enviat informació sobre una recent descoberta arqueològica (merci Núria i Dani). 

És una informació molt emocionant. 

A la vall de Mugello, a Itàlia, estan realitzant excavacions arqueològiques a un assentament etrusc, d'uns 2700 anys d'antiguitat, anomenat Poggio Colla, prop de Florència.

En desenterrar una peça ceràmica molt petita (4 x 3 cm) es van adonar que duia un petit segell decoratiu. Fins aquí res de nou. Aquest tipus de ceràmica (anomenada de Bucchero) ja acostuma a dur segells decoratius, normalment són motius geomètrics, exòtics o mítics.

El cas és que en analitzar amb detall la imatge van adonar-se que es tractava d'una escena única en el món etrusc: és una dona donant a llum. 

Segons els arqueòlegs ens trobem amb una imatge  on es mostra el cap i les espatlles del nadó i la mare amb els genolls elevats, la cara de perfil, braç aixecat i una llarga melena en forma de cua de cavall que li corre per l'esquena. 

Si es confirmen les primeres dades donades pels investigadors, sembla que ens trobariem amb la primera escena d'una dona parint de l'Europa Occidental. 

(Per més informació us enllaço la pàgina web d'on he extret les dades: Terrae Antiquae)

Amb dolor pariràs als teus fills

Aquest fou el càstig diví per a Eva i totes les dones que la van seguir en el seu desig de tenir fills. Era paraula sagrada. Pobra d'aquella que gosés contradir-la. Per exemple, es coneix la història d' Eufame MacLayen, que l'any 1591 va prendre una herba amb efectes analgèsics per alleugerir els dolors quan va parir els seus bessons. En descobrir el seu atreviment fou condemnada a mort.

Ara bé, crec que Eufame va tenir, sobretot, mala sort. Perquè segur que moltes dones, al llarg de la història van passar per alt la paraula de Déu  i en molts parts, lluny de les mirades masculines, es va fer ús de herbes calmants. Aquesta era però una història tabú i amagada, així que només ho podem suposar.

Aquestes actituds no van canviar massa fins el segle XIX. Els homes que administraven de manera habitual calmants i analgèsics per operacions i cirurgies no consideraven la possibilitat d'oferir-ho a les dones. 

Alguna cosa va canviar un dia en que una reina va decidir que no tenia ganes de patir i que ella era una Reina i per tant, feia el que volia.

La Reina Victòria d'Anglaterra va demanar al doctor John Snow que li donés una mica de cloroform. Era un 7 d'abril 1853. Aquell dia, probablement moltes dones van parir amb dolor i potser algunes van morir. Cap d'elles era conscient que alguna cosa havia canviat. A partir de llavors ja no seria tabú administrar algun tipus de calmant durant el part. A partir d'aquest fet es va popularitzar entre les dames de l'alta societat sol·licitar al metge "l'anestesia de la Reina".

Les coses, però, van anar canviat fins situar-se pràcticament a l'altre banda. Els metges van considerar que les dones de classe alta no eren suficientment fortes per parir per elles mateixes i se les havia d'ajudar. 

Eren massa fràgils per empènyer. 

Algunes de les mesures fou l'ús indiscriminat dels fòrceps, la conseqüència indirecta d'aquesta "instrumentalització" fou l'entrada de metges (homes, s'entén) en un terreny fins a les hores exclusivament femení. Això volia dir que les dones s'havien de col·locar de manera més pudorosa (hi havia homes per allà, i és clar, no ens poden veure de qualsevol manera) i, per exemple, es tapaven amb un llençol i la futura mare es situava de manera que fos més còmoda pel senyor doctor.  

Una de les darreres mesures per "facilitar" el part fou l'ús d'anestèsies generals. 

Les primeres probes d'aquest tipus parts es van fer a Alemanya, era l'anomenat Damerschlaf o Somnicrepuscular. La dona entrava en una clínica d'alt standing a parir, la dormien i es despertava amb el nen al costat i com si no hagués passat res.

Aquest tipus de part es va popularitzar durant gran part del segle XX. La meva mare, per exemple, quan em va tenir a mi sempre explica que va entrar, la van dormir i quan es va despertar tenia al costat a la nena, neta i dormida.  

La següent revolució, al meu entendre, fou l'arribada de l'anestesia epidural que aconseguia treure els dolors del part però sent conscient en tot moment. 

I fins aquí una petita història, molt resumida, del part.

I ara, com estem?

Darrerament les dones hem començat a conèixer els beneficis d'estar despertes al llarg del part. Sabem que és molt important el primer contacte amb el nadó, per exemple. 

Però no només són els beneficis mèdics els que tenim en compte. Qui de nosaltres es perdria el primer plor, el primer contacte, en definitiva, veure per primer cop aquesta vida que hem creat?

Al segle XXI, on totes les opcions són possibles, m'agrada la nova onada en que es reivindica que les dones siguem conscients de què és un part i com el volem. 

Respecto totes les opcions perses amb consciència. La meva personal va ser parir a l'hospital amb anestèsia epidural. Em vaig sentir segura, còmoda i encantada de la vida. Entenc també les dones que pareixen a casa perquè per a elles anar a l'hospital és un tràngol, estan incòmodes i ho passen malament.

Sempre han decidit per a nosaltres.

Però, noies, el part és nostre i nosaltres decidim.

(Gairebé tota la informació la he extret de llibre ¿Como se sale de aquí? Una historia del parto. Per altra banda, si teniu més ganes de saber coses sobre la història del part de la Reina Victòria, no deixeu de visitar l'entrada que va fer la Sandra fa poc on hi ha molta més informació!)

Matrones romanes II: sota sospita

Torno a les matrones romanes.

Llegint sobre la legislació que regulava maternitats i parts he trobat un text molt interessant. Increïble testimoni ple de pors i sospites.

Les condicions que havien de donar-se en el moment del part, segons la llei romana:

Relleu d'època romana. Dona parint

"La habitación de la parturienta tendrá una sola puerta de acceso. Si existen más, deberán ser cegadas poniendo tablas en los dos lados. Harán guardia ante la puerta tres hombres libres y tres mujeres libres (...). Cuando comiencen los dolores que la mujer lo anuncie a quienes tengan derecho o a sus representantes para que puedan asistir al parto (...). Todas las mujeres serán inspeccionadas. Se asegurará así que ninguna de ellas se encuentra embarazada. En el local se colocarán como mínimo tres lámparas, porque la oscuridad es propicia para la sustitución de los recién nacidos" (Salvio Juliano, Edicto Perpetuo)

Les dones eren vigilades d'aprop per a que no es donessin casos de substitució de nadons. Darrera d'aquest testimoni hi ha, al meu entendre, l'acèrrima i històrica desconfiança cap a les dones i els seus actes. Hi ha també la necessitat immemorial dels homes d'assegurar-se que el nen que neix és el seu.

La descendència, el llinatge, quines paraules tant masculines, tant impersonals, tant lletges.

Potser darrera del text també s'hi ha de veure una mare espantada per la seva criatura. Perquè a Roma el pare tenia la úlitma paraula sobre el fill. El nadó que sortia de l'habitació seria presentat davant del pare i ell decidiria si se'l quedaven o no. La mare no era res més que l'instrument que permetia la continuació de la saga familiar.

Davant de la por que un nen massa dèbil  no fos acceptat pel pare, potser eren moltes les mares que intentaven salvar el petit per altres vies. És en aquest context que hem d'entendre, potser aquestes lleis tant restrictives? Potser per això s'havien de tapar les finestres i portes. Les dones embarassades no podien entrar a l'habitació, no fos cas que es posessin de part i es donés un "cambiasso" de nen.

Quan llegeixo testimonis com aquest em replantejo algunes coses sobre els parts. Darrerament, que s'ha vingut reclamant, de manera absolutament legítima, el retorn al part natural, es parla del passat com si qualsevol temps passat fos millor.

Testimonis com aquest ens fan veure que, potser mai com ara les dones hem estat protagonistes dels nostres parts i de la maternitat. Hem d'aprendre a valorar els passos endavant que hem realitzat per convertir-nos en les mares que som ara.

Potser abans els parts no eren instrumentalitzats, medicalitzats, etc. Però si dirigits i controlats fins a punts inversemblants.

(El text l'he extret, de nou, del llibre Madres y maternidades. A la pàgina 272)

Un part a la Liguria

A casa tinc un llibre que podríem anomenar de capçalera. El vaig comprar fa uns anys a Roma i és dels més utilitzats i manegats. Per qüestions, podríem dir, professionals i també perquè m'agrada.

És una edició de butxaca d'Estrabó (I aC-IdC), un autor nascut a Grècia que escrivia sobre els pobles i la geografia de l'Imperi romà. Es conserva bona part de l'obra d'Estrabó. Concretament en el meu llibret consta dels llibres III i IV que parlen de Gàl·lia i Hispània. 

Pensava que gairebé coneixia totes les coses que s'hi deien, però l'altre dia una amiga em va fer adonar que hi havia una part que no coneixia, justament un passatge que parla d'un part. És un episodi molt interessant i us el reproduiré aquí, de nou amb una traducció macarrònica del italià al català...

"Diu Poseidó que a la Liguria, un home li va narrar com havia agafat a un soldat alguns homes i dones. A una de les dones li van arribar els dolors del part i es va allunyar una mica del lloc de feina i, després d'haver parit, immediatament va tornar a treballar, per no perdre el salari. En veure aquest home que ella feia feina amb molta fatiga, sense conèixer en principi el motiu, la va deixar marxar, donant-li igualment la paga. Llavors ella, va dur el nadó a la font, el va rentar i el va vestir amb allò que tenia i en va tenir cura a casa" (III, 4, 17)

com degué ser una de les moltes deportacions que van patir els lígurs a mans dels romans

Jo crec que havia sentit en alguna altra banda això d'una mare tenint el fill a un racó del camp i com després seguia treballant. Però em sona haver-ho sentit per altres èpoques. Potser és una actitud que s'ha repetit al llarg de la història. Em de tenir en compte que aquest passatge l'utilitza Estrabó (un autor ple de prejudicis i que avui en dia qualificaríem segurament de racista) per demostrar la manca de civilització d'alguns pobles, en comparació amb els romans; així podem deduir que pels romans aquest tipus de part eren una barbaritat. 

A veure si algun dia trobo informació sobre les formes de parir de les dones romanes...

(Gràcies Somiatruites per la cita!!!)

La imatge l'he tret de l'enllaç: http://www.inklink.it/inklink/archivio.php?toc=174

L'àpat després de donar a llum

Seguim al segle XV. Un cop nascut el nadó, la mare havia de menjar. Mentre al País Basc servien pomes al forn i vi rosat, una mica més lluny, al nord d'Itàlia, s'havia posat de moda entregar el primer àpat amb unes safates pintades pels millors artistes de l'època. Son els anomenats desco di parto.

Per altra banda, les classes menestrals italianes, que no podien accedir als serveis dels grans artistes, pintaven els estris amb pintures de caràcter més popular on apareixien també escenes de parts i nadons.
  

Servei del part

El més habitual és trobar escudelles (scodella da dona di parto) per servir el brou i plats (tagliere) per a la carn. Veiem gràcies a aquests objectes la importància que tenia el primer àpat. No era fàcil portar a bon port una nova vida en aquelles èpoques i, per tant, calia commemorar-ho. 

També hi ha una intenció ben  pràctica; eren importants els primers moments del petit i la mare. Sabia de prendre un menjar ben energètic perquè superessin el tràngol...brou, pomes, vi, aigua, carn...



La cultura popular està plena de costums d'aquest tipus. Jo he anat estirant una mica del fil i he recopilat alguns de més propers (concretament de les valls pirinenques), espero fer-ne aviat una entrada...i vosaltres, que en coneixeu cap de costum d'aquest tipus?

Desco da parto de Jacopo Pontormo

 

Desco da Parto de Masaccio

Poma al forn i vi rosat

Avui parlarem d’un petit poema en euskera. És una cobla funerària, que ens parla d’una dona que va morir en donar a llum.

Zer ote da andra erdiaren zauria?

Sagar errea, eta ardo gorria.

Alabaina, contrario da Milia:

Azpian lur hotza gainean harria.

El poema està dedicat a Milia de Lastur que sembla, va viure el segle XV. En morir, la seva germana va arribar des d’un altre poble per assistir al funeral. Allà li va dedicar aquests versos a mode d’homenatge.

Venia d’antic la tradició de veure dones davant la tomba lloant i plorant al mort. Ja hem parlat de com a Grècia i a Roma les dones eren les protagonistes dels funerals i ploraven al mort. Cap autor antic s’ha dedicat a explicar-nos com ho feien. Així doncs, és difícil saber si també dedicaven cançons fúnebres perquè no en tenim testimonis, tot i així, crec que podríem posar la mà al foc. Perquè les dones han cantat sempre, a casa, a les reunions familiars, als nadons per adormir-los, als petits per fer-los riure...i probablement protagonitzaven des d’antic cançons funeràries per lloar als morts. Anem més enllà, i és que sembla que probablement les arrels de la lírica medieval europea les hem de buscar en cançons fetes per dones a balls i celebracions primaverals. Sabem de les...

Frauenlieder a Alemania

Cantigas de amigo a Galícia

Refrains francesos

Daino lutians

Khardija mossàrabs

Les dones hem creat cançons populars sense parar. I així, en l’anonimat, han quedat tantes paraules dites i s’han perdut moltes veus femenines al llarg de la història. Per sort, alguns poemes han arribat fins a nosaltres, com aquestes petites paraules dedicades a Milia per la serva germana, recordant un fet habitual en la vida de les dones, la mort al part. Una ferida quotidiana, no per això menys dolorosa.

Ve-t’ho aquí la traducció...

Quina serà la ferida de la dona que ha parit?

Poma al forn i vi rosat.

Tanmateix, Milia està contrariada.

Sota té la terra freda i per damunt la pedra.

Possiblement hem perdut la capacitat d’entendre molts dels símbols que apareixen a poemes com aquest.

Probem-ho: Poma el forn i vi rosat eren els menjars oferts a la dona que acabava de parir. Una manera de fer passar les penes del part. Així es celebrava la bona nova. Com veurem en alguna altra entrada, el primer àpat que es donava a la dona que acabava de parir era important i es servia amb certa cerimònia . Però en aquella ocasió la Milia no ho va poder gaudir, ja que va morir en el difícil tràngol de dur una vida al món.

(Algunes de les dades les he extret del llibre de l’escriptor Joseba Sarrionandia escrit l’any 1984, Ni ez naiz hemengoa, de l’Editorial Pamiela. Segona edició del 1994, en les pàgines 183-192. La versió del poema que apareix al llibre conserva la grafia antiga i la he adaptat a l’euskera actual. La traducció l’he feta jo mateixa amb ajuda del meu company. Si us interessa el llibre, es va fer una traducció al castellà amb el títol Yo no soy de aquí, no crec que el pugueu trobar a cap llibreria però potser en alguna biblioteca)

El dia de Nadal o com Maria va donar a llum

El dia 25 de desembre els cristians celebren el naixement de Jesús. Jo, que no sóc creient, m'ho miro des de la distància i he de dir que trobo que té cert encant festejar un naixement. Alguna cosa n'havia de dir en aquest bloc, no trobeu? Així que, per commemorar l'efemèride, tornaré a posar un fragment de l'evangeli de Maria, del que ja vaig fer una entrada fa ben poquet.  

És curiós de llegir perquè, un text que està en bona part escrit des del punt de vista femení, en aquest passatge en concret, ens explica la visió del pare en primera persona.  De fet, no en sabem res de com transcorre el part, perquè Josep és fora en busca de llevadora. Certament, l'ús de la primera persona i el present fa que se'ns faci molt més propera la història, però, creieu que hi ha cap altre intenció darrera?

Ja em direu que us sembla doncs l'episodi del part de Maria.



Naixement de Santa Maria d'Avià



 - Josep, baixa'm de l'ase, perquè el fruit que porto dintre empeny per sortir a la llum.

Va trobar-hi una cova, hi féu entrar Maria, deixar els seus fills al costat d'ella i va sortir a buscar una llevadora hebrea al terme de Betlem.

Però jo, Josep, caminava i no caminava. Miro enlaire cap a la volta del cel i veig que ha quedat estàtic. Miro cap a l'aire i el veig esbalaït i els ocells del cel immòbils. Giro els ulls cap a terra i veig una cassola i uns treballadors ajaguts, amb les mans dins la cassola. Però els qui mastegaven no mastegaven, i els qui prenien un mos de pa no el prenien, i els qui se'l duien a la boca no se l'hi duien, sinó que totes les cares miraven enlaire. (...) I per un instant totes les coses estaven parades del seu curs normal. 

I vaig veure una dona que baixava de la muntanya i em preguntà:

- Home, on vas?

Li responc:

-Busco una llevadora hebrea

Ella em pregunta:

-Ets d'Israel?

Jo li responc:

-Sí que ho sóc.
(...)

Quan arribaren al lloc de la cova, es van deturar. Un núvol fosc la cobria (...). De sobte, el núvol s'anà apartant de la cova i aparegué dins la cova una llum tan gran que els ulls no la podien suportar. Al cap d'una mica, aquella llum s'anà retirant fins que aparegué el nadó, el qual es girà per prendre el pit de la seva mare Maria.  

 Bones festes, mames, filles i fills.

Madonne del parto

Les dones embarassades no són icones molt utilitzats pels artistes. Des de la prehistòria i les venus paleolítiques, a qui vaig dedicar una entrada, no he pogut trobar cap altre imatge de dones embarassades en  tota l'època clàssica (si algú en coneix que ho expliqui al bloc!). Les primeres amb que he topat són ja del Renaixement.

A la Toscana, des de la primera meitat del segle XIV, circulava la imatge realista de la Mare de Déu en cinta. Sempre sola i amb una estètica possiblement molt propera a la de les dones de l'alta societat italiana d'aquell moment. Segons alguns autors, d'aquesta manera es volia fer veure als fidels la natura humana de Jesús. Aquest tipus de imatge va ser considerada herètica pel Concili de Trento. Massa real, potser. 

Per això ens agrada. Visca les panxes formoses amb molta vida! 

Veiem-ne unes quantes...

Madonna del parto de Nardo di Cione

Madonna in cinta

Madonna del parto, Museo del'Opera del Duomo

Madonna del Parto de Piero della Francesca

Madonna del Parto de Taddeo Gaddi

Madonna del Parto, Galleria dell'Academia, Venecia