Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arqueologia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris arqueologia. Mostrar tots els missatges

dimarts, 17 de maig del 2011

Les nines

Fa un temps vaig llegir en el bloc d'una mare pediatra sobre la importància del joc simbòlic. El joc en general és la forma que tenen els nens de relacionar-se amb l'entorn. D'aquesta manera l'accepten i el construeixen. No només això, tal i com deia fa un temps, el més normal a la història de l'humanitat és que mentre els grans han fet les coses que tocaven, les tasques quotidianes, els nens han jugat a ser grans i així s'han convertit en éssers socials.

La mainada imita i fa veure que fa coses de grans. Això és el joc simbòlic. La reproducció de la realitat en abscència del model a imitar. Si tu veus que la mare t'ajuda a menjar, doncs tu agafaràs una nina i faràs el mateix. Faràs veure que la nina és un nen petit i provaràs de donar-li menjar. Com podeu suposar per arribar a això es necessita un punt de maduresa cognitiva força elevat. No crec que hi hagi cap altre espècie animal que arribi a reproduir aquest tipus de jocs. De fet, sembla que nens amb problemes d'autisme els hi costa molt desenvolupar aquest tipus de capacitat cognitiva.

Imaginar, fer veure que...

No és fins a l'any i mig que s'inicien aquest tipus d'habilitats i cap als 2 anys d'edat és el moment de màxim desenvolupament.

D'aquesta manera també s'aprenen les normes de la societat on han nascut i de la família. Així ha estat al llarg de tota la història.

Una de les joguines més importants per aquest tipus de joc són les nines. Petites personetes en miniatura. Gràcies a elles podem reproduir tot allò el que les mares fan amb nosaltres. Intentem que siguin properes a la realitat, el més semblants possibles a nosaltres i així ens és més fàcil entendre que es tracta d'un símbol. Darrerament aquesta joguina ha sofert una mica de desprestigi, perquè s'ha considerat que era una manera de reproduir rols de mare a filla. Però crec que la seva funció va molt més enllà d'això i és important pels petits. Nens i nenes han d'apendre a simular situacions quotidianes; entre les més importants hi ha les de tenir cura dels altres.

En l'antiguitat en tenim forces exemples...es feien de terracota, d'ivori...


nina d'ibori del segle II.

Nines de la necròpoli d'Era Contur (Albacete)

Nina de terracota de Tarentium. Segle III aC

Vistes aquestes figuretes antigues, només em queda un dubte. Qui feia les joguines? Ara ja sabem que hi ha una gran industria dedicada a l'entreteniment dels més petits. Fan jocs de tota mena. Però abans? Eren potser les mares les que s'entretenien a fer figuretes articulades pels seus petits?

(Acabo entre parèntesi perquè he d'agrair un cop més que la Sandra m'hagi donat un premi. M'atorga tants premis, entre altres coses, perquè ella en rep molts! La raó? Té un bloc molt proper i agradable de llegir. Us convido un cop més a llegir-lo. A banda en té un altre que no us podeu perdre. D'història en femení. Felicitats noia, per la feina que fas!)


divendres, 31 de desembre del 2010

El poble dels nens. Arqueologia i infància.

A les Muntanyes Rocoses del Canadà es va fer un experiment arqueològic molt interessant. Un poblat indi recentment abandonat va ser estudiat per un grup d'arqueòlegs. Posteriorment es van comparar els resultats amb les explicacions dels propis indis de com s'havia generat el material arqueològic. Tal i com ens podem imaginar, els arqueòlegs van cometre errors destacats en els seus anàlisi. El que nosaltres ens interessa especialment és la notable infravaloració que van tenir de les activitats desenvolupades pels nens. 

Els nens i nenes. Corren per tot arreu, mouen els objectes d'un lloc a l'altre. Construeixen murets per fer-se cabanes, cremen, dibuixen, modelen, copien en gran, en petit, en mini...i nosaltres, en la gran majoria dels casos, fem com si no existissin. Però hi són i hi eren. Com petits follets vivien entre els grans. Mentre els altres treballaven els petits jugaven a ser grans i aprenien a ser éssers socials. 


La meva filla es mou molt, i això que encara no gateja. El pare sempre diu que quan comenci a gatejar li haurem de comprar un picarol per saber on para. Doncs sembla que aquesta idea ve d'antic. En els poblats ibèrics s'han trobat en diverses ocasions campanetes associades a esquelets infantils. Els nens duien campanetes penjades. S'han interpretat com amulets. D'acord, segur que ho serien, però també tindrien un ús ben pràctic: saber per on paraven els petits. En els poblats ibèrics, doncs, potser els nens més petits anaven acompanyats d'un dring, dring característic. Potser tot el poblat durant el dia faria soroll a mainada. 

I la mare, mentre, que feia? Doncs altres coses. Coses de grans. Treballar en tasques importants, tirar endavant el dia a dia. Com tothom. A la meva filla no li agrada estar sola al menjador, no li agrada que jo estigui a l'ordinador i no la miri. Però li encanta mirar-nos mentre som a la cuina fent altres coses...o mentre fem el llit o coses de casa. No em costa gens d'imaginar els petits nens d'algun poblat antic viatjant a gates per entre els carrers, aturar-se un moment a mirar a la mare mentre feia altres coses i, de pas, anar deixant una estela de sorolls de campanetes per tot arreu.

Dring, dring, que vinc!

(Per tenir més informació sobre aquests temes podeu llegir l'article de R. Bonnischen "Millie's Camp: an experiment in archaeology" a la revista World Archaeology 4 (3) del 1972 o en castellà l'article de T. Chapa Brunet "La percepción de la infancia en el mundo ibérico" a la revista Trabajos de prehistoria n60 de 2003, especialment la pàgina 125)

La fotografia le extret de la següent adreça web: http://www.worldisround.com/articles/73685/photo8.html. Si l'autor prefereix que no la utilitzi que es posi en contacte amb mi i la retiraré