A les Muntanyes Rocoses del Canadà es va fer un experiment arqueològic molt interessant. Un poblat indi recentment abandonat va ser estudiat per un grup d'arqueòlegs. Posteriorment es van comparar els resultats amb les explicacions dels propis indis de com s'havia generat el material arqueològic. Tal i com ens podem imaginar, els arqueòlegs van cometre errors destacats en els seus anàlisi. El que nosaltres ens interessa especialment és la notable infravaloració que van tenir de les activitats desenvolupades pels nens.
Els nens i nenes. Corren per tot arreu, mouen els objectes d'un lloc a l'altre. Construeixen murets per fer-se cabanes, cremen, dibuixen, modelen, copien en gran, en petit, en mini...i nosaltres, en la gran majoria dels casos, fem com si no existissin. Però hi són i hi eren. Com petits follets vivien entre els grans. Mentre els altres treballaven els petits jugaven a ser grans i aprenien a ser éssers socials.
La meva filla es mou molt, i això que encara no gateja. El pare sempre diu que quan comenci a gatejar li haurem de comprar un picarol per saber on para. Doncs sembla que aquesta idea ve d'antic. En els poblats ibèrics s'han trobat en diverses ocasions campanetes associades a esquelets infantils. Els nens duien campanetes penjades. S'han interpretat com amulets. D'acord, segur que ho serien, però també tindrien un ús ben pràctic: saber per on paraven els petits. En els poblats ibèrics, doncs, potser els nens més petits anaven acompanyats d'un dring, dring característic. Potser tot el poblat durant el dia faria soroll a mainada.
I la mare, mentre, que feia? Doncs altres coses. Coses de grans. Treballar en tasques importants, tirar endavant el dia a dia. Com tothom. A la meva filla no li agrada estar sola al menjador, no li agrada que jo estigui a l'ordinador i no la miri. Però li encanta mirar-nos mentre som a la cuina fent altres coses...o mentre fem el llit o coses de casa. No em costa gens d'imaginar els petits nens d'algun poblat antic viatjant a gates per entre els carrers, aturar-se un moment a mirar a la mare mentre feia altres coses i, de pas, anar deixant una estela de sorolls de campanetes per tot arreu.
Dring, dring, que vinc!
(Per tenir més informació sobre aquests temes podeu llegir l'article de R. Bonnischen "Millie's Camp: an experiment in archaeology" a la revista World Archaeology 4 (3) del 1972 o en castellà l'article de T. Chapa Brunet "La percepción de la infancia en el mundo ibérico" a la revista Trabajos de prehistoria n60 de 2003, especialment la pàgina 125)
La fotografia le extret de la següent adreça web: http://www.worldisround.com/articles/73685/photo8.html. Si l'autor prefereix que no la utilitzi que es posi en contacte amb mi i la retiraré
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada