dissabte, 28 de juliol del 2012

Marguerite Davis, il·lustradora.

Ahir vaig descobrir a Marguerite Davis, una il·lustradora nord americana de principis de segle. La veritat és que per internet es poden trobar ben poques dades de la seva biografia (no surt ni a vikipèdia! increïble! jeje), així que això de que és nordamericana ho suposo però no ho puc afirmar. Si n'heu sentit a parlar ho sabeu més dades d'ella, expliqueu-ho en el post, així ho farem entre totes...(ara potser estic parlant d'una celebritat i jo sense saber-ho!) 

El que sí que hi ha són força dibuixos, així que suposo que en el seu moment devia ser coneguda. Són el que avui en dia anomenariem, dibuixos vintage! Suposo que es va dedicar bàsicament a il·lustrar literatura infantil, perquè la majoria d'escenes tenen a veure amb l'infància. M'han agradat, són molt delicats i el que més m'ha agradat és que en una època en que la multiculuralitat i conceptes similars no estaven massa en boga, la senyora Margarite Davis va apropar-nos la realitat d'altres cultures, com la india o la xinesa. Us mostro alguns exmples (si en voleu veure més, mireu-vos aquesta pàgina del flickr).








dimecres, 25 de juliol del 2012

La metàfora del cupcake

Les que us agrada el tema de la cuina o, com a mi, us ha agafat una falera imparable per fer coses al forn (pastissos, pa, madalenes, etc,etc) sabreu de que us parlo si us parlo dels cupcakes. Tenen forma de madalena, gust de madalena i tothom diria que són madalenes, però en cursi, vaja. Ara espero que no s'ofengui ningú que hagi fet cupcakes o que sigui aficionada! Jo, sense anar més lluny, vaig tenir una temporada que feian macarons, uns postres francesos que són el colomo de lo cursi!! Així que res, totes som una mica cursis en  l'ànima. 

Bé, ara hi ha tota una falera per aquest tipus de postre, hi ha botiguetes i tot de gatgets per fer coses ben sofisticades. I jo em miro i remiro les fotos i penso, a que em recoda? a que em recoda? Doncs són com la Nicole Kidman a aquella peli de dones perfectes, l'heu vista? 

I així, pensant pensant, m'he adonat que són com una metàfora dolça de les mares perfectes. N'hem parlat molts cops, moltes de nosaltres les veiem pel carrer...perfectes, guapes, dones que transmeten serenitat i que fan cupcakes i el que calgui. I sobretot, sobretot, tenen una paciència infinita. Després, com faig sovint, intento posar-me del cantó de la filla i penso, a mi m'agradaria tenir una mare perfecta? Doncs trobo que seria molta pressió, la veritat, perquè sempre em semblaria que ho faig una mica més malament. A mi m'agrada més tenir una mare que s'equivoca. Una mare que reconeix que s'equivoca a vegades, que té molta facilitat per demanar disculpes quan ho fa i que m'estima incondicionalment, això sí. Aquest és el tipus de mare que vull ser. A, i jo no vull fer cupcakes, jo vull fer madalenes i pa de pessic. 

diumenge, 22 de juliol del 2012

Competició

La setmana vinent comencen els Jocs Olímpics de Londres i ja en tinc ganes. M'agrada molt seguir-los. Amb el que més disfruto és amb les proves d'atletisme. Persones anónimes gran part de l'any aconsegueixen creuar els seus propis límits, fer un esforç de superació i aconseguir ser únics per un dia. M'agrada veure el moment de les medalles, l'emoció del guanyador, com mira al cel pensant en la seva gesta. 

Les Olimipades també ens han regalat moments impagables que posen la pell de gallina, com els atletes negres donant l'esquena a la bandera del seu país, d'aquell país que els havia esclavitzat i ara els segregava. 




Avui he conegut una altra d'aquestes històries que fan avançar la humanitat. La reprodueixo, tal i com l'he llegida a la revista dominical Zazpika (amb traducció pròpia al català). És una mena de continuació de l'anterior post, sobre les mares de Novel. És una història que va succeir fa més de 50 anys al mateix Londres on ara començaran els Jocs.

L'holandesa Fanny Blankers ocupa un lloc exclusiu a les llegendes esportives que han demolit els prejudicis i esteriotips de la época i les convencions sobre la dona, la materintat i la edat. La seva gesta en els Jocs Olímpics de la postgerra (Londres 1948) va donar a l'esport femení una dimensió universal. La van anomenar "la mastressa de casa voladora" o "mala mare", van dir que era massa vella, la van convidar a quedar-se a casa amb els seus fills i van insultar-la per dur pantalons curts. Pero Fanny Blankers, de 30 anys, mare d'un fill de 6 y una filla de 3, va seguir endavant i va competir. Va guanyar 4 medalles d'or en els 100 y 200 metres, 80 metres valles i en el relleu 4x100, contra els seus rivals i contra tots els prejudicis. 


La Segona Guerra Mundial va marcar enormement a l'atleta holandesa. Excepcional velocista, medallista en els europeus, la prensa del seu país deia que explotaria en els Jocs Olímpics del 1940, pero ni aquells ni els següents van poder-se celebrar (a causa de la Guerra). Tallada la seva progessió, Fanny Blankers va procurà sobreviure, com tots, a la ocupació i a la guerra. Després, en plena postguerra, va dur a la seva filla de 7 mesos a entrenar en dos sesions de dos hores per setmana. No era común ni fàcil. Va perguntar als metges qué li pasaria a la seva llet si competia, i va rebre com a única resposta que no ho sabria fins que ho provés. 


A Fanny Blankers, escollida la millor atleta del segle XX per la Federació Mundial d'Atletisme, li van dir de tot, però va competir i va aconseguir el que cap altra atleta havia aconseguit en un estadi olímpic.

dijous, 19 de juliol del 2012

Mares de Novel

Fa temps vaig llegir que les dones que havien estat mares no podien ser escriptores de qualitat. També n'he parlat en el bloc en alguna ocasió. Ara he decidit fer una petita investigació, sense cap més intenció que pensar en aquest tema... he mirat entre les dones que han guanyat el Premi Novel de Literatura, quantes eren mares. En una cerca no gaire exahustiva, tot s'ha de dir, aquests han estat els resultats: D' 11 dones, 4 han estat mares.

Us les presento:


La primera Pearl S. Buck, nascuda als Estats Units, tot i que part de la seva vida la va passar a orient. De fet les seves novel·les tracten la vida quotidiana a l'Àsia.Va guanyar el Premi Novel l'any 1938, només 10 anys després de publicar la seva primera novel·la. La seva única filla biològica va tenir una deficincia mental severa per problemes en el part. A banda, va adoptar 7 nens més i en els temps lliures, suposo, va tenir temps d'escriure més de 80 novel·les! També va ser una destacada activista pels drets civils i de les dones.



Per trobar la segona escriptora-mare hem d'anar fins al 1991! És Nadine Gordimer, sud-africana, filla d'imigrants jeus. Va viure en un moment de gran agitació política en aquell país i és considerada una activista anti-aparheid. Tot plegat es veu plasmat a la seva obra, on parla de la degradació humana que la rodeja. Va tenir dos fills, un de cada un dels seus matrimonis. Un dels fills sembla que és director de cine a Nova York.






La tercera és Toni Morrison, una escriptora que m'agrada molt! Va guanyar el premi l'any 1993 i és la primera escriptora negra (i crec que de moment la única) en aconseguir-lo. És mare de 3 fills i de nou ens topem amb una activista a favor dels drets dels aforamericans i de les dones. Una dona molt implicada en la vida política del seu país, cosa que es pot veure reflectit en la seva obra.







Finalment, només ens queda una dona en el nostre recorregut! La mare és Doris Lessing. Filla d'un oficial de l'exèrcit britànic, va viatjar per mig món durant gran part de la seva vida. En la seva infància, entre una educació estricta i tot un món de natura i experiències noves, va descobrir les desigualtats i va prender consciència. Va tenir 3 fills de dos matrimonis. Amb una obra molt autobiogràfica, s'ha convertit en icona de les causes antiimperialistes i feministes.

Aquestes són les 4 dones que he conegut. He descobert que no només eren mares sinó també dones compromeses, fortes i amb empenta. També m'he adonat, si és que no ho sabia,que ser mare no és impediment per a res. Que també elles deuen haver deixat una novel·la a mitjes per atendre el seu fill o també hauran tingut males nits. També s'hauran preocupat per que no menjava o perquè li pujava massa la  febre, també hauran tingut el cap ocupat amb mil coses. Estic segura que totes elles els hi hauran fet ganyotes als seus fills per fer-los riure. I és clar, elles també, com totes nosaltres, s'hauran sentit culpables per no dedicar el temps que haurien de dedicar als seus fills. El que no tinc dubte és que els fills, inevitablement, hauran estat la pedra angular de la seva vida. Tot i això, la maternitat no els ha impedit ser excepcionals en el seu camp, qui sap si tot el contrari.


L'entrada la dedico a l'Onavis que d'aquí molt poquet serà mare de nou (si no és que ja ho és a hores d'ara), perquè encari amb molta força la nova etapa que li arriba.



diumenge, 15 de juliol del 2012

Inici, nus i desenllaç

La història és una invenció occidental. Així de cop la frase sona una mica forta, però intentaré explicar-me. La narració històrica, el fil argumental, fins i tot l'estructura d'una història, el clàssic "inici, nus i desenllaç" és una manera de explicar coses típica d'occident i la debem sobretot al món greco-llatí, però no només. De fet, es dóna per probat que la primera narració històrica és la Bíblia. Allà s'hi narren fets que es donen per històrics i probats. Tot i que es tracti d'un text sagrat no té res a veure amb els textos d'altres religions, per exemple la dels grecs o la dels romans on ens trobem amb tot de mites dispersos. Una de les conseqüències és que a d'altres cultures no tenen el mateix interés per com van passar les coses en el passat llunyà. Potser si fa dues setmanes però no fa 300 anys.

Un altre vessant d'aquest tema és que per nosaltres perquè una història tingui sentit i estigui bé ha de tenir un inici on es planteja el tema, un nus on surgeix el problema i un desenllaç on hi ha una sol·lució. Els contes són tots així. Aquest model, però, no es repeteix en altres cultures i expliquen les coses amb un ordre o d'unes formes que per nosaltres serien caòtiques i sense sentit, però simplement no segueixen el nostre ordre ni la nostra lògica. 

Jo ja fa un temps que li explico a l'Ariadna unes històries que li agraden molt però que no són com aquests relats occidentals dels que parlo. Els he pensat i explicat a la seva mida. Són mooolt repetititus i per nosaltres serien tremendament pesats (fins i tot jo quan els explico em canso una mica). Començo dient, sempre sempre: Hi havia una vegada una nena que es deia Ariadna. Després aquesta nena es va trobant a gent pel camí. Són tots persones que l'Ariadna troba i reconeix quan n'hi parlo. Sinó també poden ser animals que ella també coneix. I sempre es repeteixen les mateixes estructures i tothom diu sempre les mateixes coses. Per exemple:

L'Ariadna anava caminant i es va trobar a un nen i li va preguntar: "Esclota nen, i tu, com et dius? Jo? jo em dic (el nom del seu tiet).A molt bé, que vols venir a jugar amb mi?I tant que vull!" I així amb tota la gent que se m'acudeix.  

És una història que no va enlloc. Són només coses que ella pot reconèixer i pot imaginar amb facilitat. És molt maco explicar-li, perquè se li obren els ulls i somriu molt cada cop que parlo d'algú que ella coneix.

Estic recolzada al llit al seu costat imaginant històries i coses per la meva filla i penso en les vegades que s'haurà repetit aquest gest. En les històries que les mares haurem inventat per els nostres fills. En la literatura oral que haurem construit. Ja fa temps deia en el bloc que algunes teories consideren que la lírica occidental tal i com la coneixem està basada en veus medievals femenines. 

Paraules que la majoria de vegades s'haurà endut el vent però qui sap si alguna haurà quedat lligada en algún paper. Potser, fins i tot, un dia una mare va decidir explicar una història on hi havia un problema que després s'havia de resoldre i fou ella qui va començar a explicar històries tal i com s'explicarien en un futur a tota la cultura occidental.

dimarts, 10 de juliol del 2012

De la mala gent

En aquest capitalisme salvatge en que vivim (i cada cop més) una de les coses més detestables és la gent que vol enriquir-se amb la salud dels altres. Entre ells, com no, les fantàstiques farmaceutíques i les seves males pràctiques.

Avui he llegit un article al País, a doble pàgina, que crec que val la pena que tothom llegeix, de debò. Es titula Medicamentos en busca de enfermedad. Un títol ben el·locuent, oi? Doncs bé, en ell es descriuen diversos episodis vergonyosos de llençament de medicaments tant coneguts com la viagra o el prozac entre d'altres i tot el que hi ha realment al darrera. El que em sembla més destacable és que un article d'aquestes característiques en un diari de la tirada del País demostra que no són només teories conspiratòries de quatre il·luminats. Sí, ens hem de malfiar de certes coses, perquè hi ha gent disposada a tot per enriquir-se.

I sí, certament, una de les conseqüències més penoses d'aquests temes, trobo, és que genera gran desconfiança entre la ciutadania i que acabes per no enrefiar-te de un estament tant important per tots nosaltres com són els metges. 

I això ens afecta especialment a les mares i pares, que tant sovint hem de passar pel metge i que tenim al nostre càrrec la salud dels nostres petits.

dilluns, 9 de juliol del 2012

La família romana

Recordo un post ja fa un temps on explicava com les famílies poden ser de moltes menes i que gairebé podriem dir que la família nuclear és l'excepció que confirma la regla. 

A Roma passa quelcom similar. Es considerava com membre de la família a tot aquell qui estigués sota les "ordres" del Pater Familias. Això feia que entressin a formar part del nucli familiar gent de tota mena! Els parents que viven sota el mateix sostre, els esclaus del servei -en cas de tenri-ne- i tots els fills, pròpis i adoptats -l'adopció era molt habitual-. Després, tot i que no eren de la família, en les cases adinerades també hi havia els clients que venien cada matí a saludar el Pater Familias i així tot un regitzell de gent que creava un nucli de relacions estretes molt àmpli, petites tribus familiars.

La família imperial (Ara Pacis)


Entre ells els unia, en la major part dels cassos, sentiments de solidaritat i d'estimació. 

Veiem sinó, un petit epitafi, dedicat a Glaucias un petit llibert (esclau alliberat) mort a l'edat de13 anys i que era tractat com un fill més per part del seu patró Atedius Melior. 

¿Quién interrumpirá con sus gorjeos tus sueños de la mañana colocándose en tu lecho, retardará tu salida aferrándose estrechamente a tu cuello y te reclamará en el umbral mismo unos besos? Y a tu regreso, ¿quién irá delante de ti, se precipitará hacia tu rostro  y tus manos y rodeará tus espadas con sus menudos brazos? Tu casa está muda....

No és l'únic cas, recordem un altre epitafi molt bonic, de nou dedicat a una nena que formava part de la familia tot i no ser més que una esclava.

dijous, 5 de juliol del 2012

Tan proper i tant llunyà. Escenes romanes.

En efecto, los niños golpean la cara de sus padres, el bebé alborota los cabellos de la madre, la araña y llena de babas, deja al descubierto, delante de todos, lo que se debe tapar, y nada de esto le llamamos ofensa. (Frim. 9.2)

¿No ves cuán diferente es la indulgencia de los padres y la de las madres? Ellos ordenan despertar temprano a los hijos para que se dediquen al estudio; incluso los días de fiesta no toleran que estén sin hacer nada y les arrancan sudores, de vez en cuando lágrimas. En cambio, las madres quieren resguardarlos en su seno, mantenerlos en su sombra, que nunca se entristezcan, que nunca lloren, que nunca hagan esfuerzos. (Prov. 2,9)

Aquests fragments són extretsdels escrits del filósof romà Séneca i ens apropen a la quotidianitat, als gestos i les formes de cura d'época romana. Tan properes i tan llunyanes a l'hora...

diumenge, 1 de juliol del 2012

Impressions

Quin món més estrany aquest en que vivim. on hi ha gent que coneixes però no i gent que no coneixes, però si....

He tingut una setmana ben moguda....Hem deixat la casa on hem viscut els darrers 3 anys. Després he agafat un avió cap a Catalunya, a la casa on he viscut durant la meva adolescència. Tinc encara tot en caixes, lluny, en algún garatge d'algún poble en miniatura del País Basc. I jo aquí amb una petita motxilla com a tot equipatge i la meva filla de la mà. Em planto a Catalunya amb tot per fer. La nena està en plena efervescència dels 2 anys. Parla tota l'estona i està divertidíssima. Des de que ha arribat està perseguint les faldilles de l'àvia i del seu tiet, el super tiet de dotze anys que li segueix el rotllo que no vegis.
Jo no sé encara molt bé on sóc ni on anem. Són dies molt estranys. I de cop ahir per la tarda, un moment de pau. S'atura el temps amb un cafè a les mans. Converses amb amigues "de tota la vida" diriem, sinó fos perquè quasi no les conec, perquè les he vist només un cop a la meva vida, però allà estavem, com si ja sapiguèssim qui som. I sí, en sabem moltes coses les unes de les altres. M'agrada haver-les conegut. M'agrada passar-hi tota la tarda xerrant. Tinc ganes que es repeteixi. Ha estat un plaer.