dimecres, 27 d’abril de 2011

La paraula

Ja he enviat la tesi per corregir. Això d'acomplir els plaços fixats aporta una gran satisfacció personal, sí senyor! Ara, amb forces renovades, torno a escriure cosetes al bloc. Tenia ganes de començar ràpid i faré una entradeta petita, per obrir boca.

En iniciar el bloc vaig escriure un petit text sobre un epígraf romà molt emotiu on apareixia la paraula mamma. No mater, mare en llatí, sinó mamma. El mot carinyós que s'empra a moltíssimes llengües per desingar a la mare.

L'arrel ma és la que fan servir molts infants, amb lleugeres variacions, per cridar a la mare. 

Heus aquí alguns exemples llunyans...

māma (妈妈/媽媽) en xinès i japonès

máma en txec i ucainès.

maman en persa.

ma, mama en indonesí

mamma en inslandés o suèc.
mā̃ (ਮਾਂ) en punjabi
mama en swahili
em (אם) en hebreu 
ima (אמא) en arameu
or mẹ en vienamita....
etc, etc...
Perquè aquesta universalitat? Com deia en parlar del llenguatge infantil, ma, és un dels primers mots que aprenen a fer els nens a tot el món. Per altra banda, una de les coses que primer necessiten els petits és la mare i, per tant, utilitzen allò que poden articular per anomenar-la.
Així, mama és la paraula original. Després la cultura, la sofisticació de cada lloc, ha modificat per convertir-la, en un llenguatge més adult, en paraules com mater, mare, madre, etc.
La mama, també té altres connotacions. Mama en llatí i en català també significa el pit. Allò que distingeix els mamífers de la resta d'animals. En euskera, per exemple, en el llenguatge infantil mama se li diu al menjar.
Així doncs, veiem com la mare i el fet d'alletar, d'alimentar són conceptes molt pròxims.
La primera paraula la diu per i amb nosaltres.
MA. MA. MA. MAMAAA!!!!

dilluns, 18 d’abril de 2011

Tancat per vacances!

Estaré un parell de setmanes sense escriure al bloc. Mentre la majoria de gent estarà de vacances jo m'he proposat acabar d'una vegada la Tesis Doctoral (ho poso en majúscula, perquè s'ho val).

El bloc el faig amb molt de gust i em serveix per desconnectar del tema de la tesi, però ara necessito estar 24 hores concentrada (més o menys). 

Les entrades que faig em porten un cert temps de cercar informació i redactar-la i ara no m'hi puc posar, tot i que tinc algunes mig pensades. 

Per passar aquests dies us passo un poema molt bonic de la Gioconda Belli. Ella és també una mare ficada a la història. La seva és una història de la contemporaneïtat. Va viure les revoltes sandinistes de Nicaragua, mentre es feia mare i poeta. Té una vida molt interessant i emocionant. Us recomano a totes la seva biografia anomenada "El País Bajo mi piel".

Aquí teniu el seu testimoni sentimental sobre la maternitat:

La muchachita.

Ya se quedó dormida la muchachita. 
Cerró de nuevo su corazón de palma.
Terminó su lección de 24horas en que la vida
es un juguete que se arma y se desarma
Que linda se ve mi muchachita dormida.
Parece un mar que se quedara quieto de repente,
o una canción que no necesitara viento para oírse;
mi muchachita-milagro, mi deslumbrante mujercita en
miniatura...
Pequña y misteriosa mano, pestañas que salieron de mi
vientre.
¿Dónde estará escondida esa maravilla fuerza
que me tejió por dentro esa muñeca?
¿Cómo fue que el amor floreció de esta manera?
Que estrella me reventó en el sexo
y me entrego este chiquito planeta perfecto!

Com veieu, és un poema que podria passar per damunt de la història i podria haver escrit qualsevol de les dones que hem conegut aquests mesos. Les embarassades prehistòriques, les dones atenenques, les treballadores de la fàbrica, les matrones romanes. Totes ens sentim a vegades sorpreses del que tenim entre mans, oi?

Gràcies Mireia per regalar-me aquest llibre de poemes. 


diumenge, 10 d’abril de 2011

Matrones romanes I : dones objecte

Seguim a Roma. Faré un parell de reflexions sobre la maternitat de les grans dames romanes: les matrones.

Les dones romanes, com gairebé totes les dones al llarg de les història, tenien com a màxim objectiu a la seva vida ser esposes i mares. Qualsevol altre tipus de vida era considerada un fracàs. En comparació amb les dones atenenques, però, elles tenien molt bona consideració. El paper de mares de família era molt important per a la societat romana.

Les matrones romanes eren les garants de la societat patriarcal que les mantenia recloses a casa. 

Deia Ciceró que "el gènere dona admet dues formes. Una la de les mares de família, que són aquelles que estan sotmeses al poder marital de l'espòs. L'altra és el d'aquelles que només són tingudes per dones". D'aquesta frase es desprèn que les mares de família tenien un estatus superior a qualsevol altre dona. Un estatus supervisat i dominat per el marit. Aquest era el gran problema de la dona romana, per ser considerada en societat havia de ser sotmesa.

La matrona Iulia Mamea vestint la túnica que les diferenciava de la resta de dones
Un cop dins del matrimoni les dones, entre altres coses, eren un objecte de gran valor i com a tal eren tractades. Elles eren les que assegurarien la descendència del paterfamilias. Les dones en edat fèrtil eren la promesa de la continuació de la saga familiar. 

Segons he pogut llegir en un article sobre el tema, sembla que els drets cívics i el caràcter públic de la matrona romana no passen tant sols per assegurar la descendència de la pròpia família. Es coneixen alguns casos en que aquesta dona no fa més que de "objecte gestant". Era quelcom d'interès públic. 

Algunes esposes eren traslladades a una altra família per que tingués fills per a ells. En altres paraules, el marit els hi deixava la dona a alguna família que no pogués tenir descendència per que fossin pares. La dona en aquest cas només exerciria de "gestadora" i el nen seria de l'altre família de ple dret.

A vegades la fórmula era divorciar-se del primer marit per casar-se, embarassada, amb l'altre marit. En la majoria d'ocasions el receptor de la dona embarassada era un amic o aliat polític; la cessió del ventre es feia per reforçar aliances polítiques. 

Sabem, per exemple, que el dictador Sul·la va fer divorciar a la seva filla per entregar-la a Pompeu o com Claudi Neró va entregar la seva esposa embarassada a August. 
També es coneix per les fonts escrites la experiència Túria, considerada model d'esposa. En la seva història s'explica com un mèrit com ella mateixa, en veure que no podrien tenir fills en el matrimoni, va proposar al marit que tingués fills amb una altra dona ("Vas afirmar que compartiries fills com si fossin teus i que no faries dividir el patrimoni").

Actualment s'ha tronat a utilitzar el concepte de "ventres de lloguer". Dones que a canvi d'uns diners fan el que feien les dones romanes, exercir de contenidor temporal d'una vida. En època romana no era, però, decisió lliure de la dona. L'home, que tenia tot el poder sobre la seva esposa, decidia que fer del seu estimat objecte de valor, en una mostra de generositat a vegades el podia cedir a alguna amistat. Contràriament al que passa actualment sembla que no hi havia cap guany econòmic. 

Més enllà dels dubtes morals que pugui ocasionar aquesta pràctica, crec que no està de més recordar que, per sort, les dones del segle XXI estem recuperant el nostre cos a força de molta lluita.

Com es deia en una clàssic lema feminista, nosaltres parim, nosaltres decidim.

O, com a mínim, així és com hauria de ser.

(Les idees de l'entrada les he extret de l'article de Maria Isabel Nuñez Paz, dins del volum "Madres y Maternidades" construcciones culturales  en la civilización clásica)

dilluns, 4 d’abril de 2011

Un part a la Liguria

A casa tinc un llibre que podríem anomenar de capçalera. El vaig comprar fa uns anys a Roma i és dels més utilitzats i manegats. Per qüestions, podríem dir, professionals i també perquè m'agrada.

És una edició de butxaca d'Estrabó (I aC-IdC), un autor nascut a Grècia que escrivia sobre els pobles i la geografia de l'Imperi romà. Es conserva bona part de l'obra d'Estrabó. Concretament en el meu llibret consta dels llibres III i IV que parlen de Gàl·lia i Hispània. 


Pensava que gairebé coneixia totes les coses que s'hi deien, però l'altre dia una amiga em va fer adonar que hi havia una part que no coneixia, justament un passatge que parla d'un part. És un episodi molt interessant i us el reproduiré aquí, de nou amb una traducció macarrònica del italià al català...

"Diu Poseidó que a la Liguria, un home li va narrar com havia agafat a un soldat alguns homes i dones. A una de les dones li van arribar els dolors del part i es va allunyar una mica del lloc de feina i, després d'haver parit, immediatament va tornar a treballar, per no perdre el salari. En veure aquest home que ella feia feina amb molta fatiga, sense conèixer en principi el motiu, la va deixar marxar, donant-li igualment la paga. Llavors ella, va dur el nadó a la font, el va rentar i el va vestir amb allò que tenia i en va tenir cura a casa" (III, 4, 17)

com degué ser una de les moltes deportacions que van patir els lígurs a mans dels romans
Jo crec que havia sentit en alguna altra banda això d'una mare tenint el fill a un racó del camp i com després seguia treballant. Però em sona haver-ho sentit per altres èpoques. Potser és una actitud que s'ha repetit al llarg de la història. Em de tenir en compte que aquest passatge l'utilitza Estrabó (un autor ple de prejudicis i que avui en dia qualificaríem segurament de racista) per demostrar la manca de civilització d'alguns pobles, en comparació amb els romans; així podem deduir que pels romans aquest tipus de part eren una barbaritat. 

A veure si algun dia trobo informació sobre les formes de parir de les dones romanes...


(Gràcies Somiatruites per la cita!!!)

La imatge l'he tret de l'enllaç: http://www.inklink.it/inklink/archivio.php?toc=174