Avui parlaré, sobretot, de mi. Així que no espereu una entrada històrica! Adverteixo.
Primera notícia important. Aquest cap de setmana, per fi, m'han instal·lat l'ADSL. Ara ja estic ficada al món on-line 100%.
Des que em arribar a la casa nova he passat uns dies al llit malalta i ara tinc un constipat de deu ni do...crec que he tingut una baixada de defenses generalitzada, producte de tot el trasbals del canvi de casa i la readaptació a Vitoria. Ha estat en el moment en que ja em trobava tranquil·la, sense més pressió quan m'he posat malalta. Ja em passa a vegades, com si el meu cos demanés una mica de calma i me la imposés en forma de malatia. Ara, espero i confio, que em vindran les forces de nou.
Una notícia bonica. L'Ariadna ha après a dir: contenta! (amb sentit, s'entén) i ara cada cop que se sent contenta ho diu. És molt xulo! Es desperta pel matí i diu que està contenta. Arriba el seu pare i diu que està contenta. M'encanta.
Avui comença un nou dia, un altre dilluns. Nosaltres però encara no podem entrar en la rutina. Quan us sento dir que ja esteu en marxa amb el dia a dia, em feu una mica d'enveja.
Com comentava feia uns dies al bloc de l'Onavis, avui seguirem amb l'adaptació de la nena. Us explicaré una mica en que consisteix l'adaptació.
A moltes de les escoles públiques del País Basc hi ha aula de 2 anys, és a dir que l'opció d'educació pública és molt més amplia, però per altra banda uns nens encara molt petits van a l'escola dels grans, amb tot el que això comporta (més nens per aula, etc).
Suposo que per intentar que l'entrada dels petits no sigui tan traumàtica fan un procés d'adaptació llarg i "entretingut", per dir-ho d'alguna manera.
Us ensenyo el nostre calendari:
Del 10 al 18 de setembre: La nena anirà de les 11:30 a les 12:15, amb els pares per allà (poden entrar dins l'aula si el nen o necessita, sinó estem fora)
Del 19 al 25 de setembre: De les 11:30 a les 12:30 sense pares (a no ser que un nen ho necessiti, d'aquest període en diuen, Adultos con flexibilidad)
Del 26 al 2 d'octubre de les 9:45 a les 10:45 (ara ja sí, sense pares)
Del 9 al 16 d'octubre de les 9:30 a les 12:50 tot el grup (fins ara només eren la meitat)
A partir del 16 d'octubre (més d'un mes després d'haver començat) ja aniran matí i tarda.
Ara la meva experiència personal, de moment. Jo crec que tan petits es positiu que hi hagi una entrada progressiva, que no vagin de cop totes les hores. També em sembla bé que durant un o dos dies els pares estiguem allà, perquè els nens agafin confiança amb l'espai i coneguin a la seva professora.
No comparteixo això de que quan érem petits a nosaltres ens deixaven i
no passava res. Doncs no ho sé, jo vaig estar tot el meu primer any
d'escola plorant, certament no estic traumatitzada, però si m'ho hagués
pogut estalviar, doncs millor, no?
Però francament, tampoc crec que tants dies siguin positius. Potser podrien fer una adaptació més personalitzada o en començar el curs explicar-nos bé els pares perquè fan el procés d'adaptació així. Ells són els professionals i suposo que ho hauran pensat. Ens podrien convèncer que aquesta és la millor opció, però anem allà sense més dades i amb les nostres pròpies idees.
En el cas de la meva filla, per exemple, ha anat força contenta, ja sap que és quedar-se unes hores a l'escola i li agrada. A vegades surt a veurem fora, però només perquè sap que sóc allà i té ganes d'ensenyar-me alguna cosa que ha trobat.
Alguns nens ho passen més malament, doncs que estiguin menys estona o que entri durant més dies la mare a l'aula. Però amb una adaptació tant llarga la sensació que tinc és que s'allarga l'agonia, cada dia allà amb el nen plorant perquè vol que entris i els pares al passadís, intentant col·locar el nen dins l'aula, dient-li "vinga entra entra" (i el pobre no entén, perquè tu ets fora i ell dins). I a banda, tinc la sensació que per als pares quan els nens no s'adapten tan bé, hi ha una sensació com de fracàs i estan ells també agobiats intentant que el nen estigui a l'aula sigui com sigui. Un cop el col·loquen surten com d'amagat i respiren fons a veure quan se n'adona que han sortit. Bé, no sé es donen situacions una mica estranyes, la veritat.
Per altra banda, com sempre per culpa de les retallades i la precària situació dels mestres interins, no hi pot haver un projecta de llarga durada. Per exemple, trobo que en una aula tan difícil com la de dos anys hi hauria d'haver una mestra amb experiència i que sabés com encarar el procés d'adaptació, en canvi tenim una mestra interina, que no sé si mai ha estat amb nens de dos anys i que, és clar, no sap si l'any vinent estarà en aquest lloc de feina (en el nostre cas personal, la mestra és molt maca i carinyosa, però simplement perquè hem tingut sort). I això aquí, que no han implementat les retallades d'altres comunitats. Si ho haguessin fet ara tindríem una sola professora, sense cap reforç per 18 nens de 2 anys, cosa que em sembla increïble, la veritat.
Vosaltres que en penseu, heu passat un procés d'adaptació, com s'ho fan a la vostra escola?
Per acabar canvio una mica de tema. Fa ja forces dies vaig rebre un premi! Em fan il·lusió aquestes coses, la veritat. El vaig rebre d'una mare una mica especial per nosaltres, oi?
Algunes tenim un nen, d'altres dos, però atenció
la mare del meu premi és una valenta, una espècie en extinció, és una mare de tres!! I el millor de tot és que desprèn il·lusió, quan llegeixes el seu dia a dia, sembla tot fàcil i divertit. Jo també en vull tres!!!
Una abraçada Ester i gràcies!