dimarts, 21 de febrer de 2012

Un tapís literari

Em proposo escriure el que serà el darrer post abans de marxar. Tenia pensat fer-ne uns quants que guardava a la recàmara, sobre coses d'història de la maternitat pura i dura, però no hi ha hagut temps. Allà estan per quan torni. Ara volia deixar dites algunes coses abans de marxar i la propera entrada espero que sigui ja en terres xilenes. 

Tot va començar abans de ser mare, recordo que vaig llegir en alguna entevista una dona, critica literària, que deia que no hi havia cap dona escriptora realment important (de les bones, de les que marquen la història de la literatura) que hagués estat mare. No he comprovat aquesta afirmació, però en aquell moment vaig pensar que probablement era perquè les que han estat mares tenien moltes coses a fer i no s'hi dedicaven. Probablement és així, però ara que sóc mare crec que la reflexió va més enllà. És un tema de concentració i de en que ocupes els teus pensaments. Crec que per escriure una novel·la o res d'envergadura, de gran profunditat i amb gran perfecció cal una dedicació absoluta i prioritària. De fet, crec que això és així per qualsevol feina intel·lecutal de nivell. Les mares no podem tancar-nos una setmana dins d'una habitació a escriure, sentir que els nens corren per fora, que potser piquen a la porta per veure si els hi fem cas i no fer-n'hi. Abans els pares sí que ho feien a vegades, cada cop serà més difícil, cada cop els pares estan més implicats en la criança i crec que aquesta afirmació de que cap dona ha estat mare i una escriptora molt important també es podrà traslladar als pares.

Això no vol dir que no tinguem inquietuts. El tema és que hi ha moltes dones que ens agrada escriure (igual com ens agrada parlar) i crec que formats com els del blocs tenen moltes avantatges en aquest sentit. És un format curt, ràpid i amb el qual no hem de perdre massa temps. Podem intercanviar opinions i els "monòlegs" gairebé sempre es converteixen en diàlges i amb això també guadim. 

No només passa amb les mares, els blocs i el desenvolupament d'internet té moltes desavantatges segurament, però també moltíssimes coses bones. Ha permés a molta gent escriure de manera pública, i descobrir o redescobrir una vocació amagada o interessos nous. Crec que escribim més que mai. Jo mai a la vida havia posat tant negre sobre blanc. Per mi és un exercici boníssim, m'ajuda a estructurar les idees, per exemple.

Tota aquesta reflexió la faig per dir-vos una cosa, una sorpresa que he tingut en aquest any i escaix que porto de seguidora de blocs...que bé que están escrits alguns blocs! Quanta gent que escriu bé! És increïble i esperançador. No és fàcil fer un text, encara que expliquem només que ens ha passat aquell dia, requereix certa estructura i estil. Quan veus un text mal fet te n'adones del mèrit. I tants textos, llargs, curts, que agafen la teva atenció, que no repeteixen paraules, que saben que diuen i el que volen dir. I no només els textos, les resportes i comentaris, que es fan en un moment i a vegades estan tant ben argumentats, tan edients i adeqüats...

Amb els blocs s'estan teixint petits retalls de realitats contemporànies i està quedan un tapís preciós. Enhorabona per la part que us toca!

dijous, 16 de febrer de 2012

Capbussada a la història

Fa temps tenia escrita al bloc una frase que crec que resumeix força bé el que vull fer quan faig història. Deia Encarna Sanahuja que "buscamos, atravesando el tiempo, mujeres que nos sugieran un pasado distinto al que ya conocemos". 

Perquè cada societat que ha viscut ens aporta exemples nous de com poden ser les coses, de que els éssers humans som una de les espècies amb més capacitat d'adaptació que existeix; en altres paraules, que podem viure com ens sembli millor per ser feliços. 

També ho deia un altre gran historiador, Thomson, que "el pasado no es algo simplemente muerto, interte, limitado: también contiene singos y pruebas de recursos creativos que pueden sustentar el presente y anticipar nuestras posibilidades".

Amb creativitat hem creat mil·lions de maneres viure; hi ha tantes formes com grups humans han exisitit i existeixen. No cal resignar-se.

I perquè dic tot això? Doncs perquè a vegades les dones que hem tingut fills pensem que estem predestinades, que en tota la història nosaltres ens hem quedat sempre a casa cuidant dels nens i que els que sortien de casa, a conèixer món, han estat els mascles. Com si ho tinguessim escrit al nostre ADN, com si  no hi hagués més remei. Qüestió d'instint diuen alguns. Que si no ho fem així, els nens patiran les conseqüències. Les que seguiu el bloc sabeu que no és aquesta la meva opinió, tot i que també em costi aplicar-ho a la meva vida diària.

Això ha tingut coses bones, cal reconèixer-ho. Ens hem quedat a casa i hem gaudit del contacte, de sentiments profuns, de abraçades intenses, de moltes coses que els homes, fora de casa, s'han perdut. Però també ha tingut coses dolentes. Moltes, masses. Entre d'altres, la responsabilitat que ens ha quedat gravada, la culpa cada cop que ens sortim del camí que ens han marcat. Tenim ben clara la imatge de com és una "mala mare" i totes en algun moment, amb la nostra increïble capacitat d'autocrítica (i de jutjar-nos unes a les altres), ens hem definit així, sense compasió, com unes magnífiques "males mares". Fa poc en parlava la Kira en el seu bloc, de la gran cupla que circula dins nostre, decidida a sortir en qualsevol moment. 

Doncs bé, jo crec que hi ha històries en el passat que són alliberadores. Per exemple...

Hi ha un petit racó de món, al sud de Xile, gairebé a la Patagonia, que fa poc ha requerit la meva atenció i allà m'he trobat amb una història que em sembla interessant d'explicar-vos. Allà vivien els Chonos, una tribu de pescadors nómades. Ara ja no en queda cap, perquè els europeus som molt donats a no respectar les cultures alienes, a considerar-les inferiors, així que els pocs que devien sobreviure van integrar-se a la civlització occidental sense deixar rastre. 


Sembla que els viatgers europeus que els varen conèixer es van quedar sorpresos. Tot el dia circulaven en piragües i nadaven pels rius i canals amb gran destresa. Tot i que no sembla que hi hagués rols definits entre homes i dones, sí que indiquen que majoritàriament eren les dones les que es capbussaven a l'aigua. No importava si estaven embarassades, res els hi impedia ficar-s'hi i aconseguir menjar. A casa, els esperava l'home, en una cabanyeta de fusta; era ell, normalment, l'encarregat de guardar el foc i fer el menjar.


Que noies, sortim a pescar? fem una capbussadeta?

diumenge, 12 de febrer de 2012

Maternitats transatlàntiques

Fa potser un mes vaig tenir la primera entrevista de feina. L'home que m'entrevistava era un arquitecte xilè. Tot era molt porfessional, un  despatx de reunions, jo amb camisa i arreglada per la ocasió. Al cap d'una estona parlant vaig dir el que tenia preparat. Que m'interessava al feina, però que tenia una filla i que, si es me la donaven aniria a Xile amb la meva família. El que em va estranyar de la resposta no va ser que admetès que anessim la família, sinó que ho valorés. A la següent entrevista ho va seguir recalcant. "No només no és un problema, sinó que valoro molt que vulguis anar amb la teva família. Estareu molt bé, ja ho veuràs!. Com haguessis pogut anar sense la teva filla?, tant lluny, no haguessis treballat bé.."

I jo, que estic acostumada a que la maternitat sigui un problema, em vaig quedar sorpresa. 

Després ho comentava amb una amiga. Ella tenia una amiga que era mare a l'Argentina i deia que li semblava que allà la maternitat és més valorada o, com a mínim, tenia una consideració diferent.

També vaig estar-ne parlant amb una altra amiga que és psicologa infantil i que treballa amb famílies que tenen nens adoptats. Deia que generalitzant una mica es podia dir, certament, que els nens que arribaven de sudamérica estaven emocionalment molt millor que els nens adopats a llocs com la Xina o Rússia, probablement degut a que els nens de sudamèrica rarament passen per un orfanat; la majoria, si no se'n pot encarregar la mare, en té cura alguna família propera. 

Aquestes són les primeres notícies que m'estan arribant sobre la materintat de l'altre cantó de l'Atlàntic. Tinc ganes de veure-ho amb els meus propis ulls, a veure que em trobo!

dimecres, 8 de febrer de 2012

Moda gal·lesa

Els preparatius del viatge s'estan fent en plena nevada i amb una nena que, com dirien alguns, està molt mal acostumada!! jeje...només vol anar amb mi en braços aquests dies i, per tant, el cotxet ha quedat gairebé desterrat (francament,amb el fred que fa, no m'estranya! a mi també m'escalfa una mica tenir-la al damunt).

Com que dur una nena de gairebé dos anys al damunt és una mica pesat,ja fa un temps que em vaig comprar el que a casa anomenem "la xarxa" que és una espècie de xarxa (som originals amb les noms) de la marca francesa Tonga. Crec que és un producte força cómode per aquestes edats i, el més important, comparat amb altres coses pels nens, bastant económic... 

La meva experiència amb el portanadons és molt recent, amb la nena ja ben grandeta, però estic molt contenta. Si en tinc un altre intentaré començar des del principi amb fulars i històries d'aquestes. Crec que en moltes ocasions és molt més cómode que el cotxet, sobretot quan són petits que dormen tant i són "pes pluma"! 

Com sabeu, he escrit algunes entrades sobre això de dur els nens al damunt (podeu mirar la paraula clau traginar). La darrera, on faig una mica de resum de tot plegat, la vaig publicar a Familias en Ruta.

El cas és que avui mateix he fet un descobriment molt xulo que volia compartir amb vosaltres. En contra del que pensava, a occident en alguns llocs fins no fa massa, algunes mares duien el seus fills al damunt amb un fulard. 

Concretament, per trobar aquesta costum hem de viatjar a un petit racó de món anomenat Gal·les.

Sembla que les dones galeses eren conegudes per la extranya costum de transportar els seus nadons ben enganxadets a elles....

Tenim aquest dibuix de E. Hull, de l'any 1871 on es veu una escena costumbrista del mercat de Swansea on es pot veure el petit dins del fulard.


O aquesta preciosa fotografia, de 1920 on apareix una  dona portant un nadó..


Penso que és més que probable que aquesta manera de portar els nens a Gal·les esdevingués un símbol gairebé nacional, aquesta seria l'explicació de la pintura que va fer Jhon Elwyn l'any 1952 anomenada Mothers.


I com hem dit en altres ocasions, els nens, que juguen per imitació, també volien fer el mateix que veien a casa i, per tant, les nines ho reproduien...

nina de 1860



(Vaig començar a saber algunes coses d'aquesta "moda" gràcies a la referència que em van donar des de la pàgina del facebook "Mimos y teta", on es dediquen a la venda de portanadons. Després, les imatges les he tret d'una pàgina dedicada a l'herència cultural galesa)

divendres, 3 de febrer de 2012

Aventures en temps de crisi

Les mares, les famílies de tots els temps s'han mogut d'un lloc a l'altre en busca de recursos, d'una vida millor o, a vegades, simplement d'aventures. 

Fa dies que a casa s'està gestant una gran aventura. Ja han començat els preparatius definitius i ara només podem dir que si no hi ha cap ensurt d'última hora (que mai s'ha de descartar...), si els esdeveniments segueixen el seu curs normal, el dia 1 de març ens en anem, la meva parella, la meva filla i jo mateixa a Xile. Allà m'han agafat per formar part d'un equip d'investigació pluridisciplinar (que professional que queda!) on faré d'historiadora durant dos messos. No seràn molts diners, però sí una gran aventura. Per sort, la meva família m'acompanyarà i ho podrem viure junts (no m'imagino fer-ho d'una altra manera, la veritat).

Una imatge d'un dels llocs que coneixerem
Estic il·lusionada i espantada a parts iguals. He de deixar coses a mig fer (com alguna de vosaltres ja sap); i el meu dia dia, les rutines, quedaràn tallades de cop. Em fa por, entre altres coses, que això trastoqui una mica a la petita i a l'hora penso que per ella és una experiència molt maca, estarem en llocs plens de natura i podrà aprendre moltes coses.

No és fàcil prendre aquesta decisió, però tampoc tinc moltes oportunitats de treballar d'allò que he estudiat, per fer allò que més m'agrada. Ara mateix aquí on vivim no tenim moltes opcions, ja ho sabeu. Per això, perquè ens agrada molt l'idea de conèixer Xile i per d'altres raons, ens hem decidit.

En aquesta època que vindrà no tindré temps, probablement, d'investigar massa sobre la història de les mares. El tema que he de treballar allà és totalment diferent.

No sé com repercutirà això al meu bloc. Però estic segura que aprendré coses sobre com és la materintat a l'altre cantó de l'Atlàntic i com ens arreglem les mares viatgeres per que les nostres filles estiguin el millor possible. M'agradaria poder compartir-ho amb vosaltres, però no sé si tindré molt de temps...En tot cas, espero poder fer-vos partíceps d'aquests dies d'aventures sempre que em sigui possible i que em feu una mica de companyia cibernètica, que sempre va bé.