Fa un temps vaig llegir en el bloc d'una mare pediatra sobre la importància del joc simbòlic. El joc en general és la forma que tenen els nens de relacionar-se amb l'entorn. D'aquesta manera l'accepten i el construeixen. No només això, tal i com deia fa un temps, el més normal a la història de l'humanitat és que mentre els grans han fet les coses que tocaven, les tasques quotidianes, els nens han jugat a ser grans i així s'han convertit en éssers socials.
La mainada imita i fa veure que fa coses de grans. Això és el joc simbòlic. La reproducció de la realitat en abscència del model a imitar. Si tu veus que la mare t'ajuda a menjar, doncs tu agafaràs una nina i faràs el mateix. Faràs veure que la nina és un nen petit i provaràs de donar-li menjar. Com podeu suposar per arribar a això es necessita un punt de maduresa cognitiva força elevat. No crec que hi hagi cap altre espècie animal que arribi a reproduir aquest tipus de jocs. De fet, sembla que nens amb problemes d'autisme els hi costa molt desenvolupar aquest tipus de capacitat cognitiva.
Imaginar, fer veure que...
No és fins a l'any i mig que s'inicien aquest tipus d'habilitats i cap als 2 anys d'edat és el moment de màxim desenvolupament.
D'aquesta manera també s'aprenen les normes de la societat on han nascut i de la família. Així ha estat al llarg de tota la història.
Una de les joguines més importants per aquest tipus de joc són les nines. Petites personetes en miniatura. Gràcies a elles podem reproduir tot allò el que les mares fan amb nosaltres. Intentem que siguin properes a la realitat, el més semblants possibles a nosaltres i així ens és més fàcil entendre que es tracta d'un símbol. Darrerament aquesta joguina ha sofert una mica de desprestigi, perquè s'ha considerat que era una manera de reproduir rols de mare a filla. Però crec que la seva funció va molt més enllà d'això i és important pels petits. Nens i nenes han d'apendre a simular situacions quotidianes; entre les més importants hi ha les de tenir cura dels altres.
En l'antiguitat en tenim forces exemples...es feien de terracota, d'ivori...
 |
| nina d'ibori del segle II. |
 |
| Nines de la necròpoli d'Era Contur (Albacete) |
 |
| Nina de terracota de Tarentium. Segle III aC |
Vistes aquestes figuretes antigues, només em queda un dubte. Qui feia les joguines? Ara ja sabem que hi ha una gran industria dedicada a l'entreteniment dels més petits. Fan jocs de tota mena. Però abans? Eren potser les mares les que s'entretenien a fer figuretes articulades pels seus petits?
(Acabo entre parèntesi perquè he d'agrair un cop més que la Sandra m'hagi donat un premi. M'atorga tants premis, entre altres coses, perquè ella en rep molts! La raó? Té un bloc molt proper i agradable de llegir. Us convido un cop més a llegir-lo. A banda en té un altre que no us podeu perdre. D'història en femení. Felicitats noia, per la feina que fas!)
La meva petita suposo que aviat començarà amb el joc simbòlic.
ResponEliminaDe moment, no fa ni cas a les nines. Nomès les agafa per apartar-les i poder arribar a les altres joguines!
El que sí comença a fer és imitar-nos amb les nostres activitats del dia a dia, i se sent gran i contenta quan ho fa. (escombrar, pentinar-se...).
És curiòs que el joc dels nens es basi en les rutines dels grans! Potser sí les veguessim amb els seus ulls, les activitats del dia a dia no se'ns farien tant feixugues!
El tema de les joguines infantils sempre m'ha captivat molt perquè sempre havia cregut que anava lligat al concepte d'infantesa, una etapa que no sempre s'ha considerat com a tal. Aquesta visió de les nines com a objectes educatius desde l'antiguitat em sembla molt i molt interessant.
ResponEliminaI ara que ho dius, es curiós perquè el meu fill gran quan va néixer la petita agafaba un nino de pelux i deia que era el seu bebè i imitava tot el que jo feia amb la nena.
El premi? Tels mereixes tots. Ja saps que el teu és un dels blogs més interessants que he trobat.
Una abraçada
Sí que és curiós que els jocs es basin en bona part en imitar-nos. Penso que nosaltres li diem jocs i potser no és més que educació autodidacta..
ResponEliminaLa meva petita té una falera per pentinar-se també! i mira que jo no ho faig gaire...jiji...no sé d'on ho haurà tret! :P
Sandra, que bonic el que expliques del teu peque. Segur que haurà après un munt de coses en veure't cuidar a la petita. Quin sort!