dimarts, 3 de maig del 2011

La història dels petons

Des què ha nascut la meva filla em plantejo coses que no m'havia plantejat mai. Des de fa uns mesos, no gaires, per exemple, la meva filla em fa petons. Al principi clarament s'apropava i em tocava amb els llavis qualsevol part del cos. Sospito que era la seva manera de demanar-me pit. Ara el gest és molt més clar, s'apropa i em fa un petó a la galta, amb moltes babes i succionant. Jo li dic "els moments de passió". Ho fa tan fort que l'altre dia em va deixar una marca vermella a la galta! L'altre fet curiós és que els petons només me'ls fa a mi. De moment la seva mare és amb qui ha decidit començar a practicar la tècnica dels petons.

Veient la manera com ho fa, clarament igual que quan mamava, i el fet que només me'ls doni a mi, m'ha fet pensar que segurament la nena associa el fet de fer petons amb prendre pit.

Si anem una mica més enllà, no és possible que els petons, aquests que ens fem les persones tant sovint, no tinguin l'origen en el primer contacte físic que és gaudeix a fons, el de l'infant mamant de la mare?

Així que he fet una petita investigació on-line.

Quin és doncs, l'origen dels petons?

Sembla que Freud ja es va plantejar la qüestió, i ell ho tenia clar, els petons recorden a la succió del pit matern. Per contra, alguns antropòlegs postulen que gests similars els podem trobar en els primats quan tenen cura de les cries. Una altra teoria proposa que els petons són el reflex de quan la mare mastegava el menjar per donar-li triturat al petit (abans de que s'inventessin les batedores) i li pasava de boca a boca. Posteriorment, quan el nen deixava de necessitar el menjar mastegat, quedava la costum de tocar-se els llavis, com a mostra d'afecte entre mares i fills.

Pintura de W. Bouguereau (1890) 
La conclusió és que els petons els hem ensenyat a fer les mares i els nostres fills. És la nostra aportació a la cultura de l'efectivitat, com tantes altres. Després els petons es van sofisticar i en algunes cultures (no en totes) és converteixen en l'avantsala del contacte sexual entre adults. És fan de moltes maneres, a la galta, a la mà, a d'altres parts del cos, a la boca, amb llengua, sense, etc, etc. Cada cultura ho ha adaptat, fins i tot algunes se'ls donen amb el nas.

Es comprova, un cop més, que la mainada necessita del contacte físic. Nosaltres li hem d'ensenyar a gaudir de l'efectivitat sense pors. De nou, veiem com els nens construeixen totes les seves relacions efectives a partir d'allò que aprenen en aquests primers anys de vida.

Així que mames, una recomanació: Feu molts petonets i moltes abraçades.

7 comentaris:

  1. Ostres! Quina història més xula!
    No m'havia parat mai a pensar d'on venien els petons! Que bonic!
    A fer petonets!

    ResponElimina
  2. Qué maco!!! M'ha encantat aquesta entrada. Qué bonica la teva nena fent-te petons. Es una de les mostres d'afecte més boniques entre una mare i un fill. A mi socialment n o m'agrada gaire anar petunejant a la gent pero entre mare i fill, aquests petons a la galta són la cosa més maca del món.
    Jo estic amb que el petó es una derivació de l'instint de pendre el pit.
    Com sempre, moltes gràcies per compartir aquestes idees tan boniques amb nosaltres. T'envio un petunet! :)

    ResponElimina
  3. Jo també crec que té a veure amb això del pit...és el més normal.
    Així que vinga a fer petonets, però només a qui ens vingui de gust...jo de petita no suportava allò de que em fessin fer petons a desconeguts, no us passava? uf, jo no ho penso fer. Que la nena faci petons a qui vulgui!!

    ResponElimina
  4. Qué preciosa entrada, y qué precioso blog! Lástima que soy lenta y torpe leyendo catalán :-(
    Gracias, un abrazo!!!

    ResponElimina
  5. Hola Ileana, de nuevo. Que bien te guste! y que hayas hecho este pequeño esfuerzo con una lengua que no es la tuya...(a veces he probado el traductor de google y es muy bueno). Estoy muy contenta de tenerte por aquí! ;)

    ResponElimina
  6. Sí, cierto que el traductor de Google es muy bueno catalán-castellano (no así con el inglés). Parece que al ser las estructuras linguisticas parecidas, hay menos fallos.
    Ha sido para mí un placer descubrirte!!!
    Un abrazo!!!

    ResponElimina