dimecres, 29 de gener de 2014

Anyorances

La meva miniatura petita és com un pou de tendresa. Tens ganes d'abraça-la, fer-li petons, tenir-la en braços, mirar-li la cara des de molt aprop...sentir-la a prop. Estic feliç estant amb ella, només amb això n'hi ha prou.

Però els dies després del part, com sabeu, hi ha moments petitons que les mares ens dediquem a la melancolia. Quan va nèixer l'Ariadna algunes tardes plorava i pensava "que faré jo amb aquesta nena? com ho faré?" i la responsabilitat m'oprimia una mica. No va ser res greu, només un efecte hormonal absolutament normal.

Amb la Nausika no m'ha pesat la responsabilitat, però he sentit anyorança. Alguns vespres he sentit anyorança, sobretot de no poder estar amb la meva filla gran tal i com ho feia abans. Estirar-me al seu costat a fer la migdiada, portar-la a l'escola sense pensar en res més que la conversa que estem tenint. Seguim tenint els nostres moments o al menys ho procuro. Però em sento trista quan em demana de dormir juntes i no puc, quan em demana d'anar a l'escola juntes i no puc...em sembla, però, que de moment jo ho paso pitjor que no pas ella. 

Espero que tots ens anem trobant poc a poc còmodes i feliços del lloc que tenim a la família.

dilluns, 13 de gener de 2014

Sobre allò intranscendent més transcendent. El meu part.


Hi ha poques coses tan transcendents, tan increïbles, tant properes al miracle i alhora tan quotidianes, tan habituals i comuns, com un part.

Feia al menys un mes que sentia contraccions, que la meva panxa havia agafat unes dimensions massa grans per poder tenir una vida quotidiana normal. Em sentia, en poques paraules, molt a prop del part. Tenia molt clar que no arribaria a les 40 setmanes. Sense voler vaig encomanar aquesta sensació a la meva parella i això va fer que visquéssim els darrers dies, tot el Nadal, en definitiva, amb tensió. Els darrers dies especialment. Nits sense dormir gaire, pensant, entre altres coses, en la organització. Si el part es donava a la nit, no tenia gaire clar quina era la millor manera d'organitzar-me perquè l'Ariadna ho patís el mínim possible.

Però van passar les festes de Nadal, el Cap d'Any i vam seguir la Nausika i jo sent un tàndem. El cap de setmana abans del dia de reis vam tornar a casa nostra i vam passar un cap de setmana raonablement tranquil. El diumenge però, van tornar a aparèixer alguns símptomes de part. Vaig començar amb diarrea, calors i algun contracció dolorosa. La nit va ser estranya.

L'endemà, matí del dia de Reis, vaig llevar-me amb energia i ni rastre de contraccions. Ens vam aixecar contents i vam anar a passejar i fer un bon esmorzar. Després vam tronar a casa per dinar. Tot va transcorre amb normalitat. En un moment l'Ariadna es va posar trista no recordo perquè. Havíem acabat de dinar i ens vam estirar les dues al sofà. Jo li feia carícies i miràvem la tele. 

De cop, cap a les 3 i 20 vaig sentir com un cop sec al baix ventre i vaig anar al lavabo. Tal i com m'havia passat amb el part de l'Ariadna, havia trencat aigües. Vaig cridar la meva parella. "Ja arriba, hem d'anar a l'Hospital". L'Ariadna em seguia per tota la casa, mentre ens preparàvem per marxar. Se li queien les llàgrimes. Tot i que sabia tot el que passava no podia evitar tenir un mica de tristesa perquè ens havíem de seprar. Li vaig demanar amb quin dels seus amics volia anar (teníem els telèfons d'algunes de les mares de l'escola perquè se la quedessin fins que no arribaven els seus avis des de Donostia). Va poder triar un dels seus amics. Els pares ens van venir a buscar i van portar-nos a l'Hosptial. Vaig deixar l'Ariadna al cotxe amb ells, amb llàgrimes als ulls. Per sort sabia que la cuidarien bé. 

Un cop a l'Hospital em van portar a la ginecòloga perquè em mirés. Havia trencat aigües, efectivament, però encara no estava gens dilatada i, en definitiva no havia començat el procés de part. Em van portar a una habitació de dilatació per controlar-me les contraccions i al cap d'una estona em van portar a l'habitació de la planta de maternitat. 

El cert és que les contraccions ja havien començat. No eren regulars, ni massa fortes, però jo sabia que estava de part. Tot i que la ginecòloga em digués que potser no paria fins l'endemà, jo li vaig dir que pariria aquell mateix dia. No en tenia cap dubte. També va passar la llevadora que després seria la que m'atendria al part. Es deia Vicky. Em va demanar quin tipus de part volia i jo li vaig dir que tenia intenció d'intentar no posar-me epidural. Però no sóc gens tossuda amb els meus dolors, diguem que no sóc gens patidora...així que depèn com anés tot, no la descartava.  La Vicky no la vaig veure molt convençuda, perquè el fet que hagués trencat aigües i no hagués dilatat gens li devia sembla que el part seria llarg i dolorós.

A l'habitació vam arribar a quarts sis. Estàvem sols i les contraccions van començar amb més força. A les 6 ja eren cada 5 minuts. Intenses però controlables. Les respiracions em van anar molt bé, perquè quan començava a sentir dolor ja sabia que fer, començava a respirar. Tenia com un objectiu, em concentrava i al cap d'una estona passava el dolor. Cada cop que superava una contracció em sentia tant bé! Tenia una gran satisfacció cada cinc minuts. I així vam arribar a tres quarts de 7. Vam decidir trucar a la enfermera perquè em portés a les sales de dilatació, perquè el part ja s'havia desencadenat definitivament. 

Ens vam trobar a la ginecòloga que m'havia dit que fins l'endemà potser no parira i em va dir "ja estàs per aquí?" i jo li vaig respondre "ja t'ho vaig dir que pariria avui". I em vaig sentir satisfeta. 

En arribar de nou ens va entendre la Vicky. "Segueixes pensant en no posar-te epidural?". Jo li vaig respondre que tot dependria del tacte que em fes. Si ara em deia que no havia dilatat gens, doncs m'ho pensaria. I em va mirar i estava de 8 centímetres! Després de tant sols una hora de contraccions! 

Va ser un dels millors moments. Em vaig posar a plorar d'emoció. Vaig descarregar totes les tensions en aquell moments. Sí. Ho faria i ho podia fer. Ara ja estava decidit. Pariria sense necessitat d'anestèsia. 

"Ara, quan vulguis empeny". Em va dir la Vicky. En aquell moment vaig començar a sentir por. Pel dolor que podia sentir en empènyer. Però ara ja estava fet. I de cop, van venir les ganes d'empènyer. I vaig cridar com mai havia cridat en la meva vida. Vaig tenir una sensació molt animal. Tot el meu pensament i es concentrava en el canal del part. La Vicky va decidir que no em portaria al paritori i li vaig agrair. Pariria a l'habitació. Estava estirada de costat amb les cames arronsades. Era un dolor molt bestial. De cop era com si les contraccions haguessin desaparegut i tot el dolor, totes les energies es concentressin en el cos de la Nausika. En fer-la sortir. Cada cop pensava que no podria més i sempre podia més. Cada cop que empenyia em semblava que seria impossible seguir, però seguia. Seguia cridant, no recordo ni que deia. Animava a la Nausika, li deia Vinga, surt Nausika! i coses així...crec recordar. Però és cert que es com un moment en que perds el món de vista. Ho recordo com una nebulosa.

I finalment va sortir. Me la van posar al damunt i estava una mica blava, quasi no es movia. Després em vaig asseverant que havia sortit amb una volta de cordó, pobreta valenta! El meu company va estar preocupat i va anar pintant darrera la llevadora que se l'havia endut. Jo gairebé no em vaig adonar de res. Només de que de seguida se la van endur a reanimar-la. Però no va ser greu. Després que la miressin bé, me la van tronar i vam marxar cap a l'habitació. 

Jo vaig sortir amb una sensació de poder increïble i alhora, vaig pensar que es podia, que qualsevol podria haver parit. El part, el més transcendent i intranscendent del món. 

En resum, a les 7:45 havia nascut la nena més dolça del món. Que ens acompanyará, ara ja, tota la vida.

Benvinguda Nausika.

Epíleg

Els dies de l'Hospital, la meva altre llumeta, l'Ariadna, va estar molt trista, sobretot perquè els seus pares estaven lluny. Per sort, la meva mare, que va arribar l'endemà a les 6 del matí, es va ocupar d'ella molt bé i li va fer passar aquests dies de la millor manera possible. Això em va fer estar tranquil·la.

Jo vaig demanar marxar abans de l'Hospital i des què som tots a casa, tot i que està neguitosa, cada cop la veig millor. Ja és una mica més ella. Suposo que tindrem moments de tot, però és una nena fantàstica i confio molt en ella per fer-hi front.