dimarts, 11 d’octubre del 2011

Que la terra et sigui lleu

L'objecte d'estudi de la història són aquells que han mort.

Això encara és més literal en el cas de la història social d'època antiga. Bona part de les dades sobre la gent que va viure a Grècia i Roma ens l'aporten les tombes, concretament els epitafis funeraris on hi trobem dades com ara el nom, els anys i, a vegades, fins i tot, la professió dels difunts.

Estem tan habituats a analitzar aquestes dades que passem de llarg i no pensem que darrera de cada descripció funerària hi ha la història emocionada d'una família que ha perdut un pare, una mare o un fill.
Una de les primeres entrades que vaig fer, per exemple, fou precisament sobre un d'aquests documents. El dol de Pedània.
Avui vull parlar sobre unes paraules que molt sovint ens trobem escrites a les tombes romanes. 

Sit tibi terra levis. 

Que la terra et sigui lleu.

La frase apareix normalment abreviada amb la formula STTL

Aquestes quatre paraules es van convertir en les més habituals per acomiadar a un difunt. Era l'equivalent romà del nostre descansi en pau.

I bé, d'on surt aquest frase? Les primeres referències que tenim es troben en epitafis funeraris grecs dedicats a nens que van morir.

I deien així...

Un per a Esígenes: Terra, mare de tot, sigues lleu per a Esígenes, ja que ell ho va ser per a tu (Ant. Pal. VII, 461)


Un per aquell nen que no va arribar a néixer: El ventre de la teva mare, nen, t'és lleuger, en lloc de la terra, doncs aquest et porta i no precises terra   (Ant. Pal. VII, 481)

També el poeta llatí Marcial (V, 34) va fer ús d'aquesta imatge en dedicar el poema a la petita Eroció.

Al teu pare Frontó i a la teva mare Facil·la,
encomano aquesta nena, delícia dels meus petons;
que no tremoli de por la petita Eroció,
davant les negres ombres
i la boca del gos de l'infern.
Hagués complert el seu sisè hivern, 
si hagués viscut tal número de dies.
Entre tants vells amos es mou juganera.
Que refili el meu nom amb mots insegurs,
que un prat suau cobreixi els seu cos.
Terra, no siguis greu,
doncs ella no ho fou per a tu.

Paraula a paraula, vers a vers, ens adonem que des de sempre, fins i tot en aquelles èpoques on els nens morien molt més que no pas ara, aquesta pèrdua era també una llosa difícil d'assumir.

Petites personetes que tot i tenir un pas lleuger van deixant petjades profundes en el seu camí.

(Les traduccions les he fetes jo mateixa i són molt lliures, probablement amb certes imprecisions perquè majoritàriament he seguit el text en castellà)

11 comentaris:

  1. Ostres Anna, quina entrada més trista....

    Sempre he sentit això de que no intentaven vincular-se massa amb els nens o que inclús no els hi ficaven ni nom fins que eren més grans, però és difícil de creure...

    La meva padrina encara ara parla amb els ulls humits de "lo nen", l'únic germà de les sis germanes que té, i que va morir als 5 anys.
    Jo m'imagino que totes les famílies, de totes les epoques, ho vivien amb dol.
    Petons

    ResponElimina
  2. Sí, una mica trista, però per altra banda és bonic pensar que els tenien en compte, que no passaven com si res.
    La meva àvia també va perdre el germà i sempre que en parla també s'emociona. Sempre són presents aquells que ens han deixat, i tinc la sensació que està bé, sempre que no t'immobilitzi.

    ResponElimina
  3. Mare meva de quina forma tan profunda s'expressaven.
    Sí que és un tema trist, però m'ha agradat conèixer d'on venia el STTL.
    Sempre aprenc coses sorprenents amb els teus posts :-)

    ResponElimina
  4. Qué emotiu Anna. M'ha agradat moltíssim. Jo sempre he pensat que el fet que la mortandat infantil fos altíssima fins no fa gaire no era només una questió de xifres. Quantes dones debien plorar per aquells petits que no van sobreviure. Aquests testimonis que ens has regalat avui així ens ho demostren.

    ResponElimina
  5. Gràcies guapes...jo també me emocionat llegint aquests testimonis, celebro haver-vos-els fet arribar i que en tingueu coneixement, en serio. Petons Mama Moderna i Sandra.

    ResponElimina
  6. A mi se'm posen els pèls de punta només de pensar el que pot significar la pèrdua d'un fill... Imagino que dóna igual que l'esperança de vida sigui curta o se t'hagin mort un, dos o cinquanta. Ha de ser horrible sempre!

    Molt interessant.

    ResponElimina
  7. Fa mal fins hi tot pensar-hi, tens raó.

    ResponElimina
  8. Uf! molt emotiu però dur, però de fet, és la realitat!
    Quan vaig anar a Boston, al mig de la ciutat hi ha força cementiris dels primers colons, em va costar molt llegir les làpides, però semblava que n'hi havia algunes de nens i em va frepar molt.

    ResponElimina
  9. Que interessant això del cementiri de Boston...(ai, deformació professional, ja ho veus...)

    ResponElimina
  10. Molt maco el post! Si noia, la mortalitat infantil molts cops poden smeblar només xifres com diu la Sandra, però si penses que darrera de cada nen hi ha una història fa feredat. A mi em passava mirant arxius de defuncions, que de vegades trobàvem una familia que perdia un nen rera un altre i pensava com ho debia passar de malament aquella pobra dona!

    M'encanta el teu blog!

    ResponElimina
  11. Merci, mirashka!Sí noia, deu ser durillo repassar arxius de defuncions...jo en la meva època d'estudi d'això exactament no en tenim, no sé si dir per sort! ;)

    ResponElimina