Avui us explico una història propera. L'àvia del meu home va tenir 10 fills. Quan el més petit tenia 4 anys el seu marit va caure per les escales de la fàbrica i es va trencar el coll. És va quedar viuda amb 10 fills i una masia per tirar endavant. Va viure gràcies als diners que li donava la terra i els animals.
Va tirar endavant tots els fills. Com us podeu esperar entre els seus fills hi ha una mica de tot, pastors, camioners, mastresses de casa, monges, botigueres, fins i tot algun intel·lectual de prestigi. Però tots sense excepció han estat bones persones i s'han estimat i s'estimen molt a la mare. Així que, tot i que fos difícil, pot estar orgullosa d'haver fet molt bé la seva feina. Ara, el juliol, l'àvia va fer 100 anys i segueix sent una dona de poques paraules. Però si li preguntes com s'han de cuidar als nens, ella ho té clar...
Ume bakoitzak esaten du bera nola zaindu...
És a dir,
Cada nen et diu com l'has de cuidar.
Ostres, quina gran dona.
ResponEliminaSegurament ho devia passar malament, tot i que són molt sàvies les seves paraules.
Petons!
Uf Anna se m'ha posat la pell de gallina! Quina dona més forta.
ResponEliminaTinc una curiositat: quans nets té? i bisnets? (bé són dos curitats)
Oi que és una mica impressionant la seva biografia?
ResponEliminaSobre els néts i besnéts ho he preguntat al meu home i no ho sap segur, però diu que un dia van aconseguir ajuntar-se tots els fills amb les parelles corresponents i els néts i besnéts i eren més de 100 persones.
Us imagineu quanta vida que ha sortit de dins seu? Ha generat tot un món ella soleta. Increïble.
Una dona molt savia sens dubte. Només hi ha una recepta perquè les modes vénen i van: que els estimis. Si els fills se senten estimats, que no vol dir sobreprotegits, valorats i educats en llibertat per la llibertat, ja n'hi ha prou.
ResponEliminaFelicita el teu marit. Tenir una àvia centenària és un regal i un provil·legi.
Caram,què valenta, clar que les circumstàncies t'obliguen i per tirar endavant els fills és fa el que calgui. Segur que va haver de treballar el que moltes ara no es podrien ni imaginar.
ResponEliminaEstic amb l'Antònia.
Petons
Se m'ha posat la pell de gallina. Què maco Anna. Com una dona pot ser tan forta i tan sàbia. Quatre paraules plenes de sabiduria. Moltes gràcies per compartir aquesta petita-gran història
ResponEliminaCaram, quin tros de dona. Si és que pels fills una fa el que fa falta i més... Molt sàvies les seves paraules!
ResponEliminaOstres, què dur devia ser i que forta va haver de ser ella. Comparteixo plenament les seves paraules. Els nens ja ens fan saber què necessiten, però va bé que algú amb tanta experiència ens ho digui.
ResponEliminaTal i com dieu, suposo que si ens hagués tocat a nosaltres ens haguéssim arremangat i au, a la feina, però sí, havia de ser molt i molt dur.
ResponEliminaTambé estic amb l'Antònia que la fórmula màgica pels nens és estimar-los tant com puguis.
Per altra banda, volia compartir aquesta frase perquè resumeix perfectament el decàleg de la criança amb respecte, però sense teoritzar. Des de l'experiència pura i dura!
Celebro que us hagi caigut bé l'àvia!
Ostres Anna estic plorant com una bleda! No m'extranya que els seus fills l'adorin! Com dius aquesta frase ho resumeix tot i sense intentar teoritzar ni res semblant. Un petó!
ResponElimina:) Petó.
ResponEliminaJo també m'he emocionat. Quina dona més sabia!
ResponEliminaUff!! qna gran senyora!! I quines paraules més sàvies!!
ResponElimina