dijous, 30 de juny de 2011

Reflexions sobre l'empatia

Sempre he dit que m'agradaria que la meva filla tingués dues coses: curiositat i empatia.

L'empatia és la capacitat de percebre els sentiments de l'altre i fer-nos-en càrrec.

D'entendre que l'altre està patint o és feliç.

És aquesta capacitat, probablement, aquella que ens fa éssers humans. Les persones som socials. No som una espècie amb grans virtuts, ni correm molt, ni hi veiem molt bé, no som molt forts, però cooperem entre nosaltres i aquesta és la nostra força. Per poder cooperar, primer t'has de sentir part d'un grup. Per poder sentir-te part d'un grup t'has de reconèixer com igual a un altre i, per tant, has d'entendre com se sent, has de tenir empatia.

La paraula concretament prové del grec ἐν (dins, a l'interior) et πάθoς, (patiment, sentiment). El terme el van adaptar a l'alemany i d'aquí a l'anglès i de l'anglès a les nostres llengües. En conclusió, la paraula és força recent, però el sentiment és universal i ha existit sempre.
És un tret imprescindible per a la supervivència i tothom la té en major o menor mesura.

La història de l'adquisició d'aquesta capacitat en un nadó comença fent servir la imaginació, perquè només emprant la imaginació podem concebre les sensacions dels altres...

Imagino que li dono de menjar a aquesta nina (recordem la importància del joc simbòlic!)
Imagino que la mare no pensa el mateix que jo.
Imagino que ara està feliç.
Imagino que aquella paraula que diu vol expressar que està feliç...fantàstic, la propera vegada que estigui feliç, també la utilitzaré!

I de cop, veiem que gràcies a l'empatia els petits també aprenen a parlar!

De que depèn el grau d'empatia que té una persona? doncs en temo que tornem, com sempre, a l'inici de tot: la falda de la mare.

Crec que la primera mostra d'empatia que experimenta el nen és la que sent la seva mare cap a ell.

De fet, sembla que alguns estudis mostren que els nens víctimes d'algun abús no responen amb empatia davant de l'aflicció d'altres nens, en canvi, el nen què té les necessitats emocionals ben ateses és més sensible a les emocions alienes. L'empatia es passa de pares a fills.

I ara vé la meva experiència. Jo no sé que és l'instint, francament. Em diuen, això ho fas per instint! Doncs jo no me'l reconec mai. No sento cap força sobrenatural que m'indiqui el camí a seguir, no, jo el que sento és una empatia molt profunda per la meva filla, sento el que ella sent i el seu dolor és el meu. Espero ensenyar-li amb la meva actitud cap a ella, cada cop que intento ficar-me al seu lloc, a ser també així amb la resta. A sentir-se propera als sentiments dels altres.

És la nostra herència. I no és poc, perquè la humanitat és basa en posar-se en el lloc de l'altre, entendre'l i intentar ajudar-lo.

Potser sí que al final la tasca d'educar és fonamental.

Potser sí que estimant com cal estem fent una mica millor la societat, qui sap.

dimecres, 29 de juny de 2011

Amb el cul a l'aire!

Noies, avui he enviat la tesi. Ja està. Una cosa menys.

Tenia només ganes d'anunciar-vos-ho! D'una manera o altre m'heu acompanyat en aquesta recta final i així ha estat molt més amè!

De pas us adjunto unes imatges que em van sorprendre, pel realisme, diguem. Serà una entrada curteta, que anem amb la nena a cel·lebrar-ho!

Les mames canviem sovint als petits, d'ells no hi ha res que ens faci fastig! És ben habitual trobar una mama amb un nen amb el cul a l'aire netejant-lo. Sempre ho deu haver estat, oi? Però és clar, els grans escriptors, historiadors, etc, no s'han entretingut mai en aquests temes higiènics..

Com sempre, hi ha excepcions!
W. de Passe, 1636



Adrien Brouwer, 1631

dilluns, 27 de juny de 2011

Fem una trobada?

Fa temps que es fan trobades de mares blocaires i les mames catalanes també volem!  L'altre dia, parlant amb l'Onavis vam pensar que estaria bé fer un sondeig per saber si us vindria de gust fer una trobada i conèixer-nos en persona! 

Nosaltres en tenim ganes! Ens agradaria molt fer un dinaret estiuenc aquest l'agost, un dinar familiar amb una família una mica especial, la nostra tribu de mames blocaires!

Una proposta seria fer un dinar en una casa rural situada entre Lleida i Barcelona, com per exemple el Penedès, l'Anoia o pels voltants.

La idea de la casa rural és bàsicament per a que els nens puguin jugar amunt i avall i per a que nosaltres tinguem més temps i més coses a fer abans o després del dinar.

Bé, com diem, aquesta és una idea. La qüestió important és saber quanta gent tindria ganes de fer una trobada, quines dates ens van millor i a partir d'aquí proposar el lloc final.

Qui s'apuntaria?
Podeu deixar un comentari en aquest post o enviar un mail a onavis79@yahoo.es i en parlem!

Onavis i Anna. 

dimecres, 22 de juny de 2011

Ha arribat l'estiu!

Per mi l'estiu són dies a la platja. Amb la mare, és clar.

Sembla que ja fa moltes generacions que aquells que hem nascut a la costa associem l'estiu als banys a la platja, a anar despullats, a sentir-nos lliures.

Aquí tenim, per exemple, escenes de classes populars del segle passat.

La mare i els fills passant els dies al mar.

De nou us presento moments d'intimitat que ens transporten.

L'autora s'interessava per les relacions i formes de tendresa entre mares i fills. Es deia Virigine Demont-Breton (1859-1935).

Dona de pescador

La platja

dimarts, 21 de juny de 2011

Avui estic molt pro-lactància!

Un darrera l'altre noies!

La segona entrada seguida per comentar un premi que m'han concedit. Aquest cop un de ben bonic i que no sé si mereixo. Premi a un bloc pro-lactància. Me la concedit l'Onavis d'Aprenent a ser mare (gràcies guapa).

Jo amb la lactància no he estat d'aquestes mares que estava convençuda des del principi. Bé, vull dir que sempre he tingut clar que li donaria però fins que fos possible, sense agoviar-me i posar-me reptes. Volia veure que era allò i depèn com anés doncs tiraria endavant o no. I resulta que, no sempre ho diuen, però a banda de ser el millor pels nens això de la lactància materna, a vegades, és el més còmode i fàcil. Jo no vaig tenir cap problema, ni una clivella, ni un dolor, res de res. A part no he trobat feina (ni n'he buscat) així que la lactància s'ha prolongat molt més del que havia previst. Fins fa poc, que només li donava per fer la migdiada, fins que ella va decidir dormir soleta, sense pit. Així, tot molt natural. No ha estat una lactància molt prolongada, però molt satisfactòria. No he sentit en cap moment que estava massa lligada, ni que era l'única que m'ocupava de la nena. 

Quan estava embarassada recordo que la meva mare em va dir que demanés al curs de prepart sobre la lactància, perquè ella en això no em podia ajudar. Però tu em vas donar el pit! Li vaig respondre, però ella em va donar el pit poc i malament, segons el seu punt de vista. L'àvia ja havia començat a agafar mals costums i cada cop que jo menjava el que elles creien que era poca quantitat m'enxufaven un biberó. Així la meva mare va aconseguir donar-me el pit 3 mesos més o menys, a part, amb força dolor. Segons ella plorava cada cop que em donava el pit.
Jo em pregunto, quan i perquè es va trancar la cadena de transmissió de la lactància? Fa una o dues generacions es va produir un trancament de transmissió dels costums de l'alletament a tot el món occidental. Això en el cas de la lactància, com en altres temes relacionats amb les maneres de ser mare, té una gran trasendència, perquè la transmissió oral de coneixaments, de mare a filla, ha estat la única manera que hem tingut les mares de saber com s'havien de fer certes coses. Ja sé que ho he repetit molts cops, però aquestes dades, aquestes històries no estàn escrites enlloc. S'han trasmés de generació a generació, fins que en un moment del segle XXI es va decidir, ves a saber per quina raó (jo tinc algunes teories) que el millor era la llet artificial. I aquí estem, amb generacions i generacions de mares que no han donat el pit o que ho han fet malament i amb dolor. 

Ara tornem a reconsiderar les coses, moltes mares hem decidit retornar a l'alimentació natural. Ens sentim portadores d'un gran superpoder! Però hem d'apendre tantes coses, rependre tants temes que s'havien oblidat... Ara ja no podem preguntar a les mares, hem de llegir i consultar. Hem de creure, també, en el nostre instint i aprendre a valor o deixar de banda les opinions dels professionals, que de vegades no tenen ni idea sobre la lactància i cauen repetidament en els mites fomentats des de l'aparició de la llet artificial.
També vull deixar clar que això no és un alegat contra la llet artificial. Després de llegir i comentar les penúries de les dides hospitalaries, de veure les dificultats de certs nadons de tirar endavant sense mare, reconec les grans virtuds i el munt de vides que deu haver salvat la llet en pols, qui ho pot negar? Una cosa no treu l'altre, és clar.

Però m'agradaria pensar que poc a poc anem posant cada cosa al seu lloc, reconeixent de nou les virtuts de la lactància materna i valorant en la justa mesura la llet en pols. Espero que amb el pas del temps cada cop es vagi normalitzant i nosaltres puguem transmetre de nou tot el que hem après. Reconstruir la cadena trencada. Seria una gran aportació pel futur, no trobeu?

Per acabar aquesta entradeta, que us passo l'enllaç de les diverses entrades on he tractat el tema de la lactància al llarg de la història d'una manera o una altre, de manera més específica i de vegades només de passada. 

dissabte, 18 de juny de 2011

Gràcies!

Ahir vaig rebre un premi que m'ha semblat molt bonic. Es diu "Tus experiencias me enriquecen". Me la atorgat la Nereites del bloc  Todo lo que la gata pare tiene uñas. Fa un temps vaig arribar a aquest bloc, acabava de començar i només amb aquella primera entrada em vaig sentir molt propera, una mama de la meva edat, "primeriza". Estic molt contenta que hagis pensat en mi! Gràcies!

El premi demana que respongui una pregunta, perquè vaig començar el bloc.
Doncs per algunes raons. Perquè m'agrada escriure i després de tenir la nena el meu cap bullia i tenia unes immenses ganes d'expressar-me. També perquè pensava que m'agradaria ressolde i provar de respondre algunes de les preguntes que em feia des que era mare, l'origen de les coses, el perquè fem com fem certes coses. El cas és que havia llegit alguns llibres de maternitat i molts apel·laven a la història de manera una mica gratuïta, "això abans es feia així", "abans no tenien problemes amb no sé que" i jo, que tinc una tendència a qüestionar-ho tot, em preguntava, és cert? sempre s'ha fet així? potser valdria la pena investigar-ho!

I així que amb totes aquestes preguntes al cap vaig decidir posar-ho per escrit i compartir amb vosaltres les informacions que anava recopilant, les reflexions sobre com les mames han fet les coses abans que nosaltres. 

L'altra part del premi, com sempre, et demana que l'atorguis a d'altres blocs, però jo com sempre ho faré una mica a la meva manera. I voldria aprofitar per donar-vos les gràcies a totes i tots els que em seguiu. 

Perquè les vostres propostes, suggerències i experiències enriqueixen a les meves. 

El meu bloc és petitó i la història no ha estat mai entre els temes preferits de molta gent, però tot i així, tinc molts més seguidors dels que pensava quan vaig començar. I sé que moltes de vosaltres també feu l'esforç de llegir en una llengua que no és la vostra. M'encanta! Jo ja estava convençuda que quan dues persones ho volen la comunicació és molt fàcil i això m'ho confirma.

Doncs això, que no sé si ho havia dit mai, però gràcies per valorar el que faig i enriquir-ho. 

Gràcies per seguir-me!! i bon cap de setmana!

(Onavis, tinc pendent parlar del premi que m'has donat, moltíssimes gràcies! però en vull fer una entrada a part...)

dimarts, 14 de juny de 2011

El nen petit té son

Deia en l'anterior entrada com la pintura ens introdueix a un món que els textos ens escatimen, un món en que el que no podem entrar amb les fons habituals per fer història: l'atmosfera, el gest, el sentiment. Tots ells uns àmbits en que ens hem mogut i ens movem les mames i els nostres fills. 

Oblidava una altra dada a la qual ens és molt difícil arribar. 

La música. 

Fins que no es va trobar un llenguatge universal per transcriure els sons no vam poder reproduir fidelment una melodia i això ha fet que èpoques antigues, com les gregues i romanes, siguin mudes per a nosaltres. Això és dir molt, perquè el món es mou a un ritme continuo. Les persones ens envoltem de música i, probablement , per èpoques antigues cada segon, cada moment, es cantava.

W-A. Bouguereau. Lullaby (1875)
Fa ja algun temps deia en una entrada la importància que hem tingut les dones en la història de les cançons. Tant, que fins i tot hi ha qui es planteja si no són les nostres paraules cantades l'origen de la lírica europea. En aquell moment posava d'exemple els cants fúnebres, on les dones han estat protagonistes i només apuntava un àmbit fonamental i que té molt més a veure amb la maternitat: Les cançons de bressol, aquelles d'anar a dormir. 

Amb elles hem construït part de l'imaginari dels nostres nens, els hem introduït en el llenguatge i, el més important, els hi hem donat la pau necessària per que puguin dormir tranquils i es sentin acompanyats. 

Són totes elles ritmes cadencials que s'acompanyen amb moviment i, habitualment, tenen paraules repetitives, unes paraules que segueixen els esquemes que vaig apuntar en parlar del llenguatge infantil. 

Heus aquí la primera cançó de bressol documentada, d'època romana i que té totes les característiques que he anomenat...

Lalla lalla lalla; aut dormi aut lacta...(schol. ad Persii 3, 16)

Fins i tot sabem que en llatí es va formar un verb lallare que volia dir cantar una cançó de bressol, també anomenada lalla...

Fa poc jo li cantava una altra a la meva filla, amb esquemes molt semblants i que vés a saber d'on ve i quants segles fa que les mares la canten...

Non non non, el nen petit té son.

divendres, 10 de juny de 2011

La intimitat

La intenció d'aquest bloc és recuperar la història de les mares. 

M'interessa saber com s'han sentit i actuat les mares al llarg de la història. Al cap dels mesos provant de trobar dades me n'adono com n'és de difícil recuperar aquesta història. Perquè les coses que m'interessen han estat considerades des de sempre secundàries. La maternitat forma part de la intimitat de la llar, allò que fa la mare amb els seus fills queda dins les quatre parets de la casa. Només les dones de la casa saben que s'ha de fer amb els infants. 

Com es donava el pit*, com es traginaven els nens d'un lloc a l'altre, quines costums es tenien respecte l'alimentació, qui tenia cura de l'infant quan la mare no podia, tot allò de que parlem les mares no ha deixat rastre en gairebé cap llibre de text. Només queden petits rastres.

Com deia fa algunes entrades, existeixen algunes escletxes per on es filtra la llum i deixa veure moments d'intimitat. Moltes han quedat reflexades en la pintura. Com qui no vol la cosa, et fixes una mica i darrera de moltes dones pintades trobem petits personatges, que passen una mica desapercebuts. 

Són els seus fills. 

Encara que no ho sembli, probablement les personetes més importants de les seves vides. 

Les han acompanyat i les acompanyen en el seu dia a dia. 

Us ensenyaré alguns d'aquests moments. 

Honoré Daumier l'any 1863 va retratar una dona que tornava de fer la bugada. Puja les escales, tornant del riu. A París. Ves per on, també l'acompanya una petita noieta que l'ajuda a dur alguns estris.

La seva filla, qui sinó.

La blanchisseuse


(* Sobre la lactància us recomano fer una ullada a la sèrie que està fent la Sandra al seu bloc, anomenada La lactancia materna en el arte)

dimarts, 7 de juny de 2011

La vida de Lolliane

Fa un temps vaig parlar de la gran quantitat de documentació sobre la vida quotidiana que ha quedat escrit en els papirs egipcis. Avui us parlaré d'un d'aquests escrits on es relata la petició de la senyora Aurèlia Thasius, també coneguda com Lolliane. 

La nostra protagonista l'any 263 va escriure una petició al Prefecte  per demanar que es fes efectiva una llei que estava en vigor a Egipte per fomentar la natalitat. El foment de la natalitat no és un tema contemporani. En època antiga coneixem diverses dades que ens fan pensar que aquesta era una preocupació dels mandataris. August va fer diverses lleis con es concedien algunes prerrogatives a aquelles dones que tinguessin més de 3 fills, potser en parlaré més endavant.

Però deixem parlar a Lolliane...

Se sap per llei que la dona honorada amb més de tres fills té el dret de conduir els seus propis negocis i realitzar totes les transaccions, en particular aquelles que saben llegir i escriure. Així doncs, jo que tinc la fortuna de tenir molts fills, sóc una dona lletrada i capaç de escriure amb gran fluïdesa, tinc plena confiança que vostè em concedirà el dret de realitzar transaccions comercials sense obstacles, així com tots els assumptes de la llar. Li mostro la meva eterna gratitud.
Comiat. 

Aurelia Thaisus, coneguda com Lolliane, ha enviat aquesta petició per la seva presentació. 

(Papird'Oxyrhynch n.1467. El text està traduït de l'anglès i adaptat per mi mateixa per fer-lo més comprensible)

El text és molt interessant com podeu veure, hi ha moltes coses a comentar. Una dona que vol fer negocis, que sap llegir i escriure, que té família nombrosa...És tan interessant veure que per damunt de la història que ens han fet arribar, aquella que explica que les dones abans estaven tancades a casa, que no sabien escriure ni llegir, per damunt de tot això emergeixen petites històries quotidianes, com aquella de la  Clàudia, que ens demostren la força que em tingut per tirar endavant la nostra família i a nosaltres mateixes. 

No us sembla bonic saber que Lolliane va existir?

Que en penseu d'aquesta història? M'agradarà comentar-ho amb vosaltres!