La segona entrada seguida per comentar un premi que m'han concedit. Aquest cop un de ben bonic i que no sé si mereixo. Premi a un bloc pro-lactància. Me la concedit l'Onavis d'Aprenent a ser mare (gràcies guapa).
Jo amb la lactància no he estat d'aquestes mares que estava convençuda des del principi. Bé, vull dir que sempre he tingut clar que li donaria però fins que fos possible, sense agoviar-me i posar-me reptes. Volia veure que era allò i depèn com anés doncs tiraria endavant o no. I resulta que, no sempre ho diuen, però a banda de ser el millor pels nens això de la lactància materna, a vegades, és el més còmode i fàcil. Jo no vaig tenir cap problema, ni una clivella, ni un dolor, res de res. A part no he trobat feina (ni n'he buscat) així que la lactància s'ha prolongat molt més del que havia previst. Fins fa poc, que només li donava per fer la migdiada, fins que ella va decidir dormir soleta, sense pit. Així, tot molt natural. No ha estat una lactància molt prolongada, però molt satisfactòria. No he sentit en cap moment que estava massa lligada, ni que era l'única que m'ocupava de la nena.
Quan estava embarassada recordo que la meva mare em va dir que demanés al curs de prepart sobre la lactància, perquè ella en això no em podia ajudar. Però tu em vas donar el pit! Li vaig respondre, però ella em va donar el pit poc i malament, segons el seu punt de vista. L'àvia ja havia començat a agafar mals costums i cada cop que jo menjava el que elles creien que era poca quantitat m'enxufaven un biberó. Així la meva mare va aconseguir donar-me el pit 3 mesos més o menys, a part, amb força dolor. Segons ella plorava cada cop que em donava el pit.
Jo em pregunto, quan i perquè es va trancar la cadena de transmissió de la lactància? Fa una o dues generacions es va produir un trancament de transmissió dels costums de l'alletament a tot el món occidental. Això en el cas de la lactància, com en altres temes relacionats amb les maneres de ser mare, té una gran trasendència, perquè la transmissió oral de coneixaments, de mare a filla, ha estat la única manera que hem tingut les mares de saber com s'havien de fer certes coses. Ja sé que ho he repetit molts cops, però aquestes dades, aquestes històries no estàn escrites enlloc. S'han trasmés de generació a generació, fins que en un moment del segle XXI es va decidir, ves a saber per quina raó (jo tinc algunes teories) que el millor era la llet artificial. I aquí estem, amb generacions i generacions de mares que no han donat el pit o que ho han fet malament i amb dolor.
Ara tornem a reconsiderar les coses, moltes mares hem decidit retornar a l'alimentació natural. Ens sentim portadores d'un gran superpoder! Però hem d'apendre tantes coses, rependre tants temes que s'havien oblidat... Ara ja no podem preguntar a les mares, hem de llegir i consultar. Hem de creure, també, en el nostre instint i aprendre a valor o deixar de banda les opinions dels professionals, que de vegades no tenen ni idea sobre la lactància i cauen repetidament en els mites fomentats des de l'aparició de la llet artificial.
També vull deixar clar que això no és un alegat contra la llet artificial. Després de llegir i comentar les penúries de les dides hospitalaries, de veure les dificultats de certs nadons de tirar endavant sense mare, reconec les grans virtuds i el munt de vides que deu haver salvat la llet en pols, qui ho pot negar? Una cosa no treu l'altre, és clar.
Però m'agradaria pensar que poc a poc anem posant cada cosa al seu lloc, reconeixent de nou les virtuts de la lactància materna i valorant en la justa mesura la llet en pols. Espero que amb el pas del temps cada cop es vagi normalitzant i nosaltres puguem transmetre de nou tot el que hem après. Reconstruir la cadena trencada. Seria una gran aportació pel futur, no trobeu?
Per acabar aquesta entradeta, que us passo l'enllaç de les diverses entrades on he tractat el tema de la lactància al llarg de la història d'una manera o una altre, de manera més específica i de vegades només de passada.
Clar que te'l mereixes!! Ah! I jo recordo una altra entrada teva sobre la història dels petons que també estava relacionada amb la lactància! (si no recordo malament).
ResponEliminaJo també penso que ara s'està tornant a reconstruir la cadena. Serem mares que hem donat el pit i per tant podrem aconsellar més a les nostres filles que no pas ara han fet amb nosaltres.
Enhorabona pel premi!! I com diu l'Onavis, es clar que te'l mereixes!!!
ResponEliminaGràcies noies! Tens raó amb això de la història dels petons, ho havia passat per alt (una ja no té memòria per a res...:P)ho soluciono!
ResponEliminaMoltes felicitats pel premi!
ResponEliminaSí hem passat unes dècades que lo normal era parir amb anestèsia general i cesària així com donar llet artifical, dèien que això era ser progre i que així es "repartia" la feina entre el pare i la mare, per no dir tot l'interés que hi havia de les indústries farmacèutiques.
Referent al que dius d'aprendre de la lactància, tot i que la meva àvia li va donar el pit a la meva mare i la meva mare a mi i el meu germà cap de les dues es veia "capaç" de donar-me consella i es sentien insegures en aquest tema, pel que jo vaig decidir anar a classes pre-part per aprendre del tema i em va anar genial, penso que he après molt, sobretot molts truquets.
Una abraçada
Sí noia, tens tota la raó..això de repartir la feina ho he sentit tans cops...no ho entenc encara.
ResponEliminaJo també vaig estar molt contenta de les classes pre-part, em van ajudar molt i em van donar molta seguretat...espero saber-ho transmetre quan toqui. Fins aviat!