Reflexions sobre l'empatia

Sempre he dit que m'agradaria que la meva filla tingués dues coses: curiositat i empatia.

L'empatia és la capacitat de percebre els sentiments de l'altre i fer-nos-en càrrec.

D'entendre que l'altre està patint o és feliç.

És aquesta capacitat, probablement, aquella que ens fa éssers humans. Les persones som socials. No som una espècie amb grans virtuts, ni correm molt, ni hi veiem molt bé, no som molt forts, però cooperem entre nosaltres i aquesta és la nostra força. Per poder cooperar, primer t'has de sentir part d'un grup. Per poder sentir-te part d'un grup t'has de reconèixer com igual a un altre i, per tant, has d'entendre com se sent, has de tenir empatia.

La paraula concretament prové del grec ἐν (dins, a l'interior) et πάθoς, (patiment, sentiment). El terme el van adaptar a l'alemany i d'aquí a l'anglès i de l'anglès a les nostres llengües. En conclusió, la paraula és força recent, però el sentiment és universal i ha existit sempre.

És un tret imprescindible per a la supervivència i tothom la té en major o menor mesura.

La història de l'adquisició d'aquesta capacitat en un nadó comença fent servir la imaginació, perquè només emprant la imaginació podem concebre les sensacions dels altres...

Imagino que li dono de menjar a aquesta nina (recordem la importància del joc simbòlic!)

Imagino que la mare no pensa el mateix que jo.

Imagino que ara està feliç.

Imagino que aquella paraula que diu vol expressar que està feliç...fantàstic, la propera vegada que estigui feliç, també la utilitzaré!

I de cop, veiem que gràcies a l'empatia els petits també aprenen a parlar!

De que depèn el grau d'empatia que té una persona? doncs en temo que tornem, com sempre, a l'inici de tot: la falda de la mare.

Crec que la primera mostra d'empatia que experimenta el nen és la que sent la seva mare cap a ell.

De fet, sembla que alguns estudis mostren que els nens víctimes d'algun abús no responen amb empatia davant de l'aflicció d'altres nens, en canvi, el nen què té les necessitats emocionals ben ateses és més sensible a les emocions alienes. L'empatia es passa de pares a fills.

I ara vé la meva experiència. Jo no sé que és l'instint, francament. Em diuen, això ho fas per instint! Doncs jo no me'l reconec mai. No sento cap força sobrenatural que m'indiqui el camí a seguir, no, jo el que sento és una empatia molt profunda per la meva filla, sento el que ella sent i el seu dolor és el meu. Espero ensenyar-li amb la meva actitud cap a ella, cada cop que intento ficar-me al seu lloc, a ser també així amb la resta. A sentir-se propera als sentiments dels altres.

És la nostra herència. I no és poc, perquè la humanitat és basa en posar-se en el lloc de l'altre, entendre'l i intentar ajudar-lo.

Potser sí que al final la tasca d'educar és fonamental.

Potser sí que estimant com cal estem fent una mica millor la societat, qui sap.