dijous, 30 de juny del 2011

Reflexions sobre l'empatia

Sempre he dit que m'agradaria que la meva filla tingués dues coses: curiositat i empatia.

L'empatia és la capacitat de percebre els sentiments de l'altre i fer-nos-en càrrec.

D'entendre que l'altre està patint o és feliç.

És aquesta capacitat, probablement, aquella que ens fa éssers humans. Les persones som socials. No som una espècie amb grans virtuts, ni correm molt, ni hi veiem molt bé, no som molt forts, però cooperem entre nosaltres i aquesta és la nostra força. Per poder cooperar, primer t'has de sentir part d'un grup. Per poder sentir-te part d'un grup t'has de reconèixer com igual a un altre i, per tant, has d'entendre com se sent, has de tenir empatia.

La paraula concretament prové del grec ἐν (dins, a l'interior) et πάθoς, (patiment, sentiment). El terme el van adaptar a l'alemany i d'aquí a l'anglès i de l'anglès a les nostres llengües. En conclusió, la paraula és força recent, però el sentiment és universal i ha existit sempre.
És un tret imprescindible per a la supervivència i tothom la té en major o menor mesura.

La història de l'adquisició d'aquesta capacitat en un nadó comença fent servir la imaginació, perquè només emprant la imaginació podem concebre les sensacions dels altres...

Imagino que li dono de menjar a aquesta nina (recordem la importància del joc simbòlic!)
Imagino que la mare no pensa el mateix que jo.
Imagino que ara està feliç.
Imagino que aquella paraula que diu vol expressar que està feliç...fantàstic, la propera vegada que estigui feliç, també la utilitzaré!

I de cop, veiem que gràcies a l'empatia els petits també aprenen a parlar!

De que depèn el grau d'empatia que té una persona? doncs en temo que tornem, com sempre, a l'inici de tot: la falda de la mare.

Crec que la primera mostra d'empatia que experimenta el nen és la que sent la seva mare cap a ell.

De fet, sembla que alguns estudis mostren que els nens víctimes d'algun abús no responen amb empatia davant de l'aflicció d'altres nens, en canvi, el nen què té les necessitats emocionals ben ateses és més sensible a les emocions alienes. L'empatia es passa de pares a fills.

I ara vé la meva experiència. Jo no sé que és l'instint, francament. Em diuen, això ho fas per instint! Doncs jo no me'l reconec mai. No sento cap força sobrenatural que m'indiqui el camí a seguir, no, jo el que sento és una empatia molt profunda per la meva filla, sento el que ella sent i el seu dolor és el meu. Espero ensenyar-li amb la meva actitud cap a ella, cada cop que intento ficar-me al seu lloc, a ser també així amb la resta. A sentir-se propera als sentiments dels altres.

És la nostra herència. I no és poc, perquè la humanitat és basa en posar-se en el lloc de l'altre, entendre'l i intentar ajudar-lo.

Potser sí que al final la tasca d'educar és fonamental.

Potser sí que estimant com cal estem fent una mica millor la societat, qui sap.

8 comentaris:

  1. Què bonic, Anna. M'ha agradat molt això de sentir el sent la teva filla perquè jo tinc la mateixa sensació amb els meus petits. Més que l'institnt, és aquesta empatia de la que pales la que ens fa més humans, més vius i més persones en el concepte més positiu de la paraula.

    ResponElimina
  2. Bon dia Sandra i gràcies! És bonic que som més persones en la mida que pensem en els demés, oi?.

    ResponElimina
  3. Ostres ahir vaig deixar un comentari i veig que es veu!
    Deia que m'ha agradata molt el post que jo tb penso que és molt important el tema de l'empatia ja que és el que ens fa persones, sno saber posar-nos a la pell de l'altre ens fa persones fredes i sense sentiments i jo no vull que la meva filla sigui així.

    ResponElimina
  4. Ai, aquests del blogger donen uns problemes...sort que l'has pogut posar al final. Doncs sí, trobo que està molt bé que les mares donguem importància a aquests valors en els nostres fills.

    ResponElimina
  5. I tant! Una persona sense empatia és molt poc persona. De fet, si no ho he llegit malament, la falta d'empatia és un dels trets bàsics dels psicòpates.
    Ser empàtics amb els nostres fills farà que ells també ho siguin, clar que sí!

    ResponElimina
  6. D'empàtics, vull dir, no de psicòpates!!!

    (je je, és que ara llegint-ho veig que es pot doanr aquest malentès!)

    ResponElimina
  7. Jo també penso que som empàtics amb els nostres fills, però també hi ha una part d'instint. Hi ha alguna cosa dins nostre que ens fa saber què necessiten; empàticament sabem com se senten i instintivament sabem què fer.

    ResponElimina