dilluns, 31 de desembre del 2012

2013...

Per tothom que passi per aquí ...m'agradaria que aquest any que arriba us porti 
SALUT i FORÇA 
per tirar endavant tot allò que us passi pel cap. 


dimecres, 19 de desembre del 2012

Bon Nadal a tothom


Foto de Dorothea Lange


Abans passarà un camell per l'ull d'una agulla que un ric entrarà al regne dels cels (Mateu, 19:24)

Els últims seran els primers (Mateu, 20:16)

Benaventurats els perseguits per la justícia, doncs d'ells serà el regne del cels (Mateu, Sermó de la muntanya)

Sou la sal de la terra. La llum del món (Mateu, Sermó de la muntanya)

Tot això deia Jesús a una multitud de marginats, de gent de sota, que mai ningú havia tractat amb respecte i, molt menys, amb admiració. Fins aquell dia. Estic plenament d'acord amb Vonnegut, que la ment que hagi pensat textos tant bonics com el sermó muntanya de l'Evangeli de Mateu, és mereix tot el nostre respecte i admiració.

Jo no sóc crisitana ni creient. No estic batejada ni he rebut mai una educació crisitana. A banda de tot això, no puc negar que visc en una societat d'herència cristiana i per tant celebro el Nadal i altres festes de caire religiós, com la majoria, suposo.
Des del desconeixement absolut fa un temps vaig apropar-me als Evangelis. Són uns textos preciosos que no m'han convertit, ni molt menys, però que si m'han commogut molt i que us convido a llegir-los, de veritat. No crec que hi hagi ninguna força extrahumana que els hagi concebut. Són escrits i pensats per i per als homes i això és probablement el millor que tenen.

Me n'adono que sempre que s'acosta Nadal faig alguna entrada pensant en això.

Els evangelis, des del punt de vista històric van suposar tota una innovació. En aquells moments ningú no escribia textos així, des de sota, literalment. Que vull dir des de sota? Doncs parlant sobre les classes populars, bàsicament. Per mi va ser una delícia trobar-me amb la quotidianitat de les poblacions dels segles III o IV abans de Crist. Sentir parlar de dones, de critaures, de les llengues que parlaven i de la gent pobre, dels oprimits, etc, etc.

S'acosta Nadal i vull reivindicar la que crec és la gran aportació del cristianisme a Occident: per primer cop es va pensar en les persones com iguals, sense que ningú fos millor que altre, ni per procedència, ni per classe, ni per res.

En una època plena d'injustícia social com fou l'Imperi Romà, que aparegués tota aquesta corrent de pensament va ser un gran sort de la qual ens hem de complaure.

Tot això és el que penso celebrar aquest Nadal, entre moltes altres coses.

Perquè vivim temps difícils i necessitem paraules encoratjadores, com l'aire que respirem.

Una abraçada i Bon Nadal.

Estimeu molt!

dissabte, 15 de desembre del 2012

La Covada. Quan els pares pateixen el postpart.

El postpart i puerperi ha estat tradicionalment un moment molt delicat, tant per la mare com pel nounat. A tot es les cultures ha estat objecte de mites, costums i tradicions ben diverses. Ja n'he parlat en alguna ocasió.

Fa poc vaig rebre un regalet molt bonic d'una bona amiga. Un llibret titulat "El naixement. Costums i creences" escrit ja fa anys per l'etnògraf Joan Amades. En ell explica una d'aquestes curioses costums: La covada.

Tot i que no ho puc certificar cent per cent, és molt provable que la paraula vingui del verb covar (estar una au damunt els ous per donar-los la calor necessària per al desenvolupament de l'embrió i per a la naixença dels pollets), tot i que al Diccionario de la Real Academia ho fan derivar del francès couvade.

La covada és una costum segons la qual la mare un cop ha parit cedeix el seu lloc al llit al pare i li dona atencions com si el que hagués parit fos ell. 

La primer menció coneguda d'aquest costum ens l'aporta Estrabó, un escriptor grec que va escriure en època romana. Ell diu, que entre els pobles del nord de la Península "quan les dones pareixen fan posar llurs marits al llit i elles mateixes els serveixen". 

Després a època medieval hi ha moltes referències al País Basc Nord i el Bearn (una altre regió pirenaica), sobretot a la literatura francesa que parlen d'aquesta costum i li posen el nom de couvade.

Joan Amades parla de possibles tradicions semblants a Eivissa i a pobles pirinencs. Tot i que a l'època en que ell escriu ja seria una tradició desapareguda. 

No està clar fins quin punt va perviure la covada a Europa, perquè no n'hi ha testimonis directes i, en cas d'haver perviscut possiblement seria una costum amagada, per la vergonya que suposaria pels homes el ser tractats "com a dones". 

Sí que hi ha referències més llunyanes acerditades, a la Guayana Francesa, la India o l'Amazones. Precisament d'aquest últim indret és d'on he trobat el testimoni del Comandant Marcel escrit a principis de segle, parlant dels indis de la tribu dels Erayes (de la familia dels Miranhas):

"Durante la ausencia de la mujer, el marido se ha acostado. A su vuelta, la madre entrega le entrega el hijo y vuelve a sus quehaceres en la cocina. El padre, habiendo tomado al hijo en sus brazos, lo mece, lo arrulla y se pone a largar gritos desgarradores. A esta señal, la gente de la casa viene a felicitarle por haber dado ese niño al mundo y lo exhortan a soportar con valor los sufrimientos consiguientes. Esta parodia parecería ridícula si no tuviera su lado enternecedor: durante un cuarto de luna, el padre no absorberá ningún alimento sólido y así tomará una part de los sufirmientos de la madre".

Hi ha moltes teories que intenten explicar aquesta tradició. Una de les que m'ha semblat més interessant expliquen aquest ritus com aparegut en un moment de transició entre les anomenades "societats matriarcals" a les patriarcals. En el fons, per resoldre el gran problema que han tingut els homes per assegurar el seu poder davant l'herència: no era possible saber del cert que aquell fill era seu. Aquesta tradició seria una mena de "certificat de paternitat" i el reconeixement social del pare.

Per altra banda, l'experiència de l'embaràs, el part i els primers dies del fill és 100% femenina, o, com a mínim, ha estat així fins fa molt poc. D'aquesta maenra també es feia partícep al pare de l'experiència. 

Avui en dia existeix l'anomenat "síndrome de la couvade". Sembla que en alguns llocs (crec que bàsicament al món occidental, i més concretament a Estats Units) els homes pateixen una especie d'embaràs psicològic i tenen símptomes semblants.

Per part meva, penso que potser no cal que tinguin dolors, però em sembla interessant l'idea dels homes que "fan de mares" i que no viuen el procés com quelcom aliè. No puc entendre el meu part sense la meva parella al costat, ni vivint tot el procés junts molt íntimament. 

Com ho veieu?

dimecres, 12 de desembre del 2012

Barcelona mon amour...

M'agrada el plan d'agafar la nena i endur-me-la de viatge a veure la iaia. És cansat passar tantes hores al tren fins a Barcelona però val molt la pena. Són hores i hores que passem les dues. Després a ca la iaia dormim sempre plegades, amb plaer.  I li dic a l'orella..."mira, has vist?, estem les dues juntes!" i l'Ariadna somriu i em diu en euskera, "biok!", que vol dir "les dues!".

També m'agrada dels dies a Barcelona que em puc escapar jo soleta i passar el dia per la ciutat. És un gust, la meva estimada ciutat...cada cop més estranya. He de reconèixer que cada cop em sento més llunyana. La part bona d'aquesta nova mirada estrangera és que no sóc tan crítica i fins i tot el Bron, un barri que s'ha convertit en un espai una mica elitista, em sembla una monada i m'encanta passejar-m'hi. La part dolenta és que m'agafo el bolso amb força, vaig amb por per alguns carrers...conseqüències de viure a una ciutat massa tranquil·la. 

Aquesta setmana que he passat entre els meus, també m'he dedicat un dia a mi soleta. Vaig anar de botigues, després vam improvisar un dinar ben bonic a casa d'una amiga que viu en ple centre. Havent dinat la idea era arribar aviat a la següent parada de la meva jornada: la llibreria Laie, perdrem per les estanteries i després, trobar-me amb les meves amigues...les mames que fan blocs i que conec ja fa força temps. Algunes no els hi havia posat cara encara i em feia il·lusió trobar-me-les, altres ja les coneixia i sabia que estariem molt bé, de nou, plegades. 

Vaig tenir una bona decepció quan vaig trobar la Laie tancada! Jo havia organitzat la trobada i em va saber greu no haver mirat prèviament si estaria obert. Haver d'improvitzar un lloc per prendre un cafè, un dissabte de "campanya de Nadal" a ple centre de Barcelona, no és una tasca fàcil! 

Va ser curiós, com es van anar arreglant les coses. Ens vam anar trobant totes, de la manera més fàcil possible. Primer vaig topar amb l'"Onavis & familia". Veure'ls va ser com estar a casa. Ja ens hem vist forces vegades i tenim un contacte molt quotidià. L'Onavis és un dels bons regals que m'ha donat el bloc. El racó on vam seure no era el més còmode per mares amb fills, una d'aquestes cadenes de cafeteries un mica impersonals i que odio bastant, però per sort quan tens una bona conversa el teu voltant desapareix bastant i vam poder concentrar-nos sense gaires problemes. Com han dit totes elles en les seves cròniques, és curiós com ens posem ràpidament al dia, com de seguida encetem temes de força profunditat. Perquè ens reconeixem, ens entenem i hem après, amb el temps de relació cibernètica a no jutjar-nos gens ni mica. Esther, Ester, Mirashka i Onavis, va ser un plaer, un cop més. La propera més llarga i millor.

(Aquesta és l'última entrada personal, ho prometo, a partir d'ara recomenço amb les meves històries maternals...)

dilluns, 10 de desembre del 2012

Resultats!!

Tatxan-tatxan!!!

Esteu preparades?

Doncs ja està!

He fet el sorteig!!!

Com vaig dir, he fet servir la pàgina Sortea2.

El primer article sortejat és la casa, perquè era la primera que sortia en el post. Doncs a la persona que li ha tocat diu que el seu objecte de petita era una nina a la qual li feia trenes africanes i tot! i quasi s'oblida de participar....

La guanyadora de la masia de cartó és la Conxi! Una coneguda entre nosaltres!! Moltes felicitats! Com veus, aquí està el resultat, tu tenies el meravellós número 12!

  • 12

El segon article, el llibre d'Origami, li ha tocat a una noia que li agradava de petita fer veure que era una ballarina...

Li ha tocat a un número que mai toca, diuen...el número 1!! A vegades les últimes seran les primeres, Mirashka! Espero que les teves petites ho desfruitin molt! Aquí està el resultat!

  • 1

El responsables de la web barcelonakids.cat es posaran en contacte amb vosaltres pròximament, al mail que em vau facilitar, per demanar-vos les dades i enviar-vos els regalets!

MOLTÍSSIMES FELICITATS!!

dissabte, 8 de desembre del 2012

LA LLISTA!!

Estic molt contenta per com ha anat això del sorteig, de veritat. Moltes gràcies, no només a tots aquells que heu participat, sinó també a tothom que ha consultat el bloc i que s'ha mirat la pàgina web. Com podeu veure, en només uns dies l'entrada del sortegi ha pujat a la segona posició de les entrades més vistes! Tot un petit rècord en el meu bloc!
 
A banda, també m'ha encantat saber les coses que us agradaven de petites. Us recomano llegir els comentaris, aquelles que no ho hagueu fet, perque hi ha històries molt boniques! Ara, amb la llista, veureu que la majoria de nosaltres, de petites, teniem algun nino al que estimavem especialment, però no només...hi ha objectes de tota mena...mireu, mireu...
 
1. Mirashka i el seu tutú.
 
2. L'Onavis i els Pin i Pon (us enllaço l'entrada on en parla)
 
3. Esther i la nina Pepita

4. En Max i el mico Monoto

5. La somiatruites i els 2 matalasos d'escuma (colxonetes pels amics!)

6. L'anònim/a i el nino Valentín (tot i que els patins també eren xulos!)

7. La Marta i l'Usitu.

8. La Mariona i el tocadiscus!

9. L'Ester Ramon i el Mimosín.

10. L'Anònim/a i el Baby mocosete, conegut com "el Jordi"
 
11. L'Anònim/a i el barbies.
 
12. La Conxi i la Nancy
 
13. La Sandra i la doble de la Barbie.
 
14. La Cristina i un fantàstic conjunt amb elefants blancs i verds (quina manera d'acabar més bona, no trobeu).
 
Si hi ha algun error o m'he oblidat d'algú, aviseu-me i recordeu que el dia 10 faig el sorteig! Estigueu al lloro!!!  Com veieu, hi ha força gent apuntada però teniu moltíssimes possibilitats! SORT!

(No m'oblido! avui ens trobat algunes de nosaltres! A sigut molt xulo! prometo crònica quan acabem amb el tema del sorteig...)

dimarts, 4 de desembre del 2012

Recordatoris

Ahir vam arribar a Barcelona. El viatge en tren és llarg per fer amb una nena de 2 anys i mig, però l'Ariadna és una campiona. Té molt assumit que no pot bellugar gaire i s'està allà on li dic, tot i que, no para d'inventar jocs i coses per fer. Em deixa al·lucinada amb la seva capacitatat de "passar l'estona". Tots els adults estavem avorridíssims mirant per la finestra o les musaranyes  i la petita estava inventant mil històries: que si els metges  em venien a curar, que si preparavem menjar en una caixeta que va trobar per allà, que si guardem els diners i les tornem a treure (50 vegades?). El cas és que ja som a terres catalanes, a casa la iaia!

Faig aquesta entrada per fer dos recordatoris. 

Primer, dissabte a les 5 tenim trobada de mames blocaires! La Laie és una llibreria que té una cafeteria al segon pis. És un lloc molt agradable i té coses per berenar molt bones! Està molt a prop de la plaça Urquinaona, al carrer Pau Claris. 

Segon, el mateix dissabte dia 8 al vespre penjaré la llista dels participants en el sorteig. De moment la cosa va molt bé, estic super contenta, perquè l'entada s'ha enfilat al segon lloc de les entrades més vistes, a punt d'aconseguir situar-se en el primer lloc en només uns dies! A veure si algú més s'anima! Gràcies a tots/es les participants!

I crec que això és tot, noies.

Fins aviat! 

dimarts, 27 de novembre del 2012

EL DIA ESPECIAL

Bé, us ho he anunciat amb antel·lació, així que ja esteu avisades. Avui faré una entrada especial.

Al novembre de fa dos anys, quan la meva filla tenia uns 6 mesos vaig començar un bloc on volia parlar de la història de les mares. No us podeu imaginar les satisfaccions que m'ha aportat i els camins que m'ha obert. M'ha acompanyat en aquesta etapa de la meva vida i li tinc molta estima. 

Fa un any vaig celebrar el "primer aniversari" del bloc proposant un premi amb deures per a totes vosaltres. Ho recordeu? Va sortir una inciativa molt maca, oi? Em va encantar conèixer els vostres records d'infantesa. 

Aquest any volia que això encara fos més especial i agrair-vos a totes les lectores i lectors això de sentir-me acompanyada. Tenia ganes de fer-vos un regal i no sabia molt bé d'on treure'l.

Mentre estava pensant en aquestes coses, com caigut del cel, va arribar un correu molt bonic. Em convidaven a visitar una pàgina web molt maca anomenada barcelonakids.cat. Darrera d'aquesta web hi ha uns pares, l'Anna Rincon i el Sergi Teixidó, que en un temps tan díficil com el que estem vivint han enxegat un projecte molt maco i interessant: volen vendre productes per la canalla, bonics i molt interessants però amb una marca comuna: són tots ells pensats i dissenyats a Catalunya. D'aquesta manera donen una empenta a totes aquestes empreses petites i properes. Estem parlant, en resum, de paraules que haurien de començar a ser habituals en el nostre vocabulari: consum de proximitat! 
El cas és que em vaig sentir tant pròxima a la idea que els hi vaig proposar si volien participar en aquesta entrada especial i sortejar algun dels seus productes. Tot van ser facilitats i m'han ofert...no una sinó DUES joguines...ideals per a regalar aquest Nadal!

Un és la MASIA DE CARTÓ! de la marca La Masia, de Riudellots de la Selva


 I l'altre, l'ORIGAMI, un llibre per retallar, doblegar i jugar! De l'Editorial Coco Books, de Bellaterra.


Són uns productes molt bonics, no trobeu?

Regles del joc:

 1. Heu de clicar m'agrada en la pàgina del facebook de barcelonakids.cat

 2. Heu de deixar un comentari en el meu bloc on digueu: 

  - Eps! Ja he clicat m'agrada! El meu correu electrònic és... (importantíssim per posar-me en contacte...si no el voleu deixar-lo a l'entrada, envieu-me un correu personal a ciracrespo@gmail.com)

  -Aquí va la meva condició de mama historiadora: En el comentari m'agradaria que m'expliquéssiu algun objecte que recordeu de quan éreu petites amb especial estimació... Aquesta condició la podeu complir fent un comentari o, si us ve de gust, podeu publicar-la al vostre bloc, així més gent sabrà això del sorteig!

I això és tot! És fàcil, oi? A més, com que hi haurà dos productes, teniu més oportunitats de guanyar-ne algun!

Apa, espero que ho compartiu i en feu publicitat...així hi haurà molta gent que tindrà oportunitat de participar!

Teniu temps d'apuntar-vos fins el dia 8 (el dia de la trobada, per cert). Els següents dies publicaré la llista de participants i el dia 10 faré el sorteig.

Si teniu cap dubte o hi ha res que no hagi explicat massa bé, ja m'ho direu!

Ara, em poso a pensar ja en l'entrada del 3 aniversari, que a aquest ritme, no sé on arribaré! ;)


diumenge, 25 de novembre del 2012

ESTIGUEU BEN ATENTES!!!!

Aquesta setmana, tant aviat com sigui possible (o demà o demà passat...), publicaré una entrada MOLT ESPECIAL per commemorar els dos anys de bloc.




NO US LA PODEU PERDRE!!!!

ULLS BEN OBERTS!!

Em sembla que us agradarà molt! 


divendres, 23 de novembre del 2012

Fa 10 anys a Roma

Les maternitats és nodreixen, també, d'històries d'amor. No n'he parlat massa de tot l'ambient previ que es genera fins arribar al naixement d'un fill. En alguns casos només calen uns mesos, en d'altres uns anys i, a vegades, segles.

A Roma han passat moltes coses, des de fa segles. És el bressol del dret, de la propietat privada; la llengua que parlem va néixer també a les ribes del Tíber. 

Pels seus carrers han nascut criatures que fundarien dinasties, s'han inventat cançons que serien populars segles després, s'han explicat històries que esdevindrien clàssics.

També allà han començat mil·lers històries d'amor. Petits encontres, alguns més importants, d'altres només momentanis, la majoria anònims, com el nostre.

Passejàvem pel Trastevere. 

Aquells carrers havien estat una zona de magatzems a època romana. Més endavant s'hi anà formant un racó popular de la gran ciutat, similar al que encara podem reconèixer.


A principis del segle XXI, quan nosaltres el vam descobrir, era un pintoresc barri de turistes, pintat de colors terrosos. I allà estàvem nosaltres ara fa 10 anys en busca d'un lloc on seure i xerrar. Però resulta que a Roma, tot i tenir un cafè boníssim, no tenen costum de seure als bars, mira. Prenen el cafè amb presses, de peu. 

Així que finalment vam decidir seure al carrer, al costat del riu. No recordo a quin banc, no recordo sota quin pont. Per no recordar, no recordo ni quin dia exactament. Així som nosaltres dos, una mica despistats.

Només sé que allà va començar la nostra història d'amor.

Vuit anys i mig després va néixer l'Ariadna.

Va ser un sort trobar-nos i la ratxa continua.

Per molts anys, Ibai.

dimarts, 20 de novembre del 2012

Dia mundial dels drets dels infants

Darrera de cada pas que fa la humanitat hi ha noms propis. Darrera d'aquells que tenen a veure amb la infància acostumen a aparèixer noms de dones. Englantyne Jebb fou fundadora de Save the Children i la redactora dels Drets dels Infants l'any 1924 a les Nacions Unides. Potser algun dia investigaré una mica més sobre ella, perquè tinc la impressió que m'ha de caure bé. 
 
En tot cas, avui el que es commemora la redacció d'aquests drets i es recorda a tot el món la necessitat del seu compliment.

Perquè tot infant té dret

A la vida.

Al descans, l'esplai, el joc i les activitats recreatives.

A la llibertat d'expressió i a compartir els seus punts de vista amb altres.

A un nom i una nacionalitat.

A una família.
A la protecció durant els conflictes armats.

A la llibertat de pensament, consciència i religió.

A la protecció contra el descuit o tracte negligent.

A la protecció contra el treball infantil i contra l'explotació econòmica en general.
 
A la informació adequada.

A participar plenament en la vida cultural i artística.

Al més alt nivell possible de salut.

A l'educació.

A un nivell de vida adequat al seu desenvolupament, particularment pel que fa a la nutrició, el vestit i l'habitatge.

No puc deixar d'emocionar-me en llegir aquestes paraules i pensar la sort que tenen els nostres fills i la poca que en tenen tants d'altres. Si es complís tot el de més amunt el món seria un lloc millor, sens dubte. 

dijous, 15 de novembre del 2012

El món en minúscules

Recordo el dia en que la meva àvia intentava ensenyar-me a cordar els cordons de les sabates. Era complicat. No me'n vaig ensortir a la primera ni va ser fàcil. Aquell cordó donava voltes estranyes i difícils de recordar.

Recordo un dia que vaig decidir jo mateixa estendre la nocilla per sobre del pa bimbo. Em va semblar molt difícil. No aconseguia que la llesca no se'm trenqués. Vaig pensar que hi havia coses que semblaven molt fàcils pels grans i en canvi no ho eren gens ni mica.

Recordo la temporada en que em van ensenyar a llegir. Em va encantar descobrir que volien dir tots aquells signes. Però no era fàcil. Hi havia lletres que se m'entravessaven. Per exemple la H. Mai recordava quin soroll feia aquella lletra.

El món en minúscules és un repte quotidià. Nosaltres, instal·lats en el nostre món d'adults, gairebé ens hem oblidat del que significa. Cada dia apareixen noves coses que has d'aprendre a fer. No es tracta de coses fàcils. Són coses que trigaràs dies o mesos en aprendre, que en moltes ocasions et costaran suós i llàgrimes.

Hi penso mentre veig a la meva filla. Em té admirada la seva capacitat de superació. Crec que en això és molt més valenta que jo.


La miro mentre intenta treure's els mitjons. Estira primer del davant amb força i li proposo que intenti per darrera amb les dues mans i ho intenta però costa més del que creiem. Finalment ho aconsegueix. Em poso molt contenta i ella també.

També és tot una odisea posar-se les sabatilles. Però cada dia ho intenta i més o menys ho aconsegueix. Triga. L'altre dia va venir a la cuina i s'havia ficat les sabatilles, al revés i tot plegat, però les duia als peus sense cap ajuda externa. Era una gran victòria.

L'altre dia a l'escola va demanar per anar a fer un pipí. Juntament amb ella van anar dos nens més. La mestra estava atenent a cada nen un per un. Els ajudava a baixar-se els pantalons per asseure's al lavabo en miniatura que tenen a l'aula. L'Ariadna era l'última i suposo que veient que encara li faltava per que li toqués va decidir encarar un nou repte al que no s'havia enfrontat encara: baixar-se ella sola els pantalons i les calcetes i seure a fer un pipi. Li va sortir perfectament i ara, segons ens explica la mestra, va ella sola sense avisar a ningú.

Fa unes setmanes que insistia en que volia obrir ella la porta (concretament ficar la clau al pany). Ens semblava una tasca impossible per les seves petites mans, encara tant maldestres. Cada dia volia provar-ho. Gairebé cada dia acabava plorant i enfadada, perquè no podia i nosaltres li acabàvem obrint la porta (cosa que li feia molta ràbia). Ens semblava una simple tossuderia. Jo li deia cada dia: "no pots Ariadna, encara ets massa petita". Al cap d'uns dies va posar la clau al pany. Ara ja no li interessa fer-ho, perquè ja en sap. El repte, un cop més, ha estat superat.

M'agrada veure a la meva filla enfrontant-se a la vida amb tanta valentia. no entenc la gent que al parc els ajuden a superar tots els obstacles i no gaudeixen quan veuen que ells solets pugen a aquell tobogan sense ajuda o aconsegueixen encaramar-se a aquella paret que abans els hi quedava tant alta.

Em frego les mans quan penso tots els reptes que, encara, li he de veure superar, totes les vegades que em deixarà amb la boca oberta.

dilluns, 12 de novembre del 2012

II Trobada (informal) de mames blocaires

Tinc tota la intenció de que això es converteixi en una bonica costum. Ho penso fer cada cop que pugui.

Vinc a Catalunya pel pont de la Puríssima i tinc ganes de veure'us. 



De fet, ja he emparaulat una cita. 

Les de sempre, al lloc de sempre ;). 

És a dir, unes quantes amigues blocaries ens trobem el dissabte dia 8 a la cafeteria de la Laie a les 5.

Si teniu ganes d'afegir-vos, esteu convidades. Les que vulgueu. En principi és una trobada sense nens, però també ens agraden les criatures, així que si teniu ganes de venir amb elles estarem molt contentes de conèixer-les. 

No som tan glamuroses com les del la imatge, però quasi!

Us esperem.

dimarts, 6 de novembre del 2012

La història dels petons (segona part)

Fa temps vaig escriure un post que va tenir certa repercussió. Es titulava la història dels petons i en ella explicava com la meva filla havia començat a fer petons. A partir d'allò intentava resoldre perquè els humans ens agradava això de fer petons. Sembla que la resposta va agradar i vaig publicar una versió en castellà de l'entrada en una revista on-line. 

D'això ja fa molt de temps, l'Ariadna només tenia uns mesos, com podeu llegir, llavors els petons només me'ls feia a mi...ara sembla que, després d'un temps d'arpenentatge té la lliçó ben apresa i ha decidit posar en pràctica la seva tècnica petonera al món mundial.

Aquí va la segona part de la història o, més ben dit, de la història de la meva filla i els petons. L'Ariadna s'ha convertit, sense por a exagerar, en la nena més petonera que conec i, sens dubte, la més petonera de la classe. 

Fa petons a tort i a dret, però les seves víctimes predilectes són els nens (i no les nenes) de la seva classe. Siguin o no més petits que ella, ella té la impressió que els nens en general són més petits (si li preguntes ho té clar: "petits, petits" i ella..."gran, gran!") i és com una espècie de mama.



Arriba a la classe de les primeres i, segons explica la professora, nen que arriba, nen al qual va corrent abraçar i fer petons. Al carrer, quan sortim de l'aula, la cosa no és molt diferent...si es troba a un dels seus nens (els de la seva classe) s'hi acosta sigil·losament, sense que ningú li digui res i els agafa de la cara i, plaf! petó al canto. 

L'altre dia vam anar a casa d'uns amics que tenen un nen més petit que ella i va estar tot el dia intentant jugar amb ell a alguna cosa. El nen no li deixava agafar les seves joguines (era petit i aquestes coses no són fàcils d'aprendre) i ella ho intentava, fins que per una estranya raó el nen va accedir a fer-li un petó i llavors es va posar molt i molt contenta!

He de dir que els nens tenen una paciència increïble i normalment es deixen fer, sense grans al·legries però tampoc amb atacs destacables. Tot i així, a mi em fa patir una mica. Estic super contenta que sigui tan carinyosa amb tothom. Tots els pares diuen, "oi, quina nena més carinyosa...", però crec que també s'ha d'aprendre que els petons només es donen quan l'altre també hi està d'acord. I sempre li dic, tot i que encara no ho pugui entendre gaire, "si no vol que li facis petons, no li facis". Tampoc m'agrada gaire aquesta costum que tenim els pares de demanar als nostres fills que facin petons a altres nens o a gent gran. "Vinga fes-li un petó a fulanito", una cosa es demanar que saludin algú que diguin adéu o hola, però un petó és una cosa molt personal, trobo. Jo mai li demano, potser per això ha decidit ella mateixa prendre l'iniciativa! De moment passa de tot i fa els petons que li venen de gust, però tampoc la renyaré per això, oi?

Veiem com serà la tercera part d'aquesta història! D'aquí uns anys potser la història és al inrevés, qui sap!



dimecres, 31 d’octubre del 2012

Mares ignorants, dones culpables

Aquest és el títol (Madres ignorantes, mujeres culpables) del llibre que acabo de consultar per Internet. L'autora és Irene Palacios. Com acostuma a passar en google books no hi és tot, però si prou com per fer-nos una idea. El llibre el conec gràcies a l'Onavis...( no s'ha acabat tot amb el congrés, això no ha fet més que començar! seguim conspirant ella i jo, i ens enviem informació privilegiada, que ho sapigueu! ;)

En el llibre es parla sobre la maternitat a principis de segle a l'Estat Espanyol. Fou aquella una època important per l'Estat. Fa ben poc comentava el moment en que es posaren en marxa els engranatxes per la posada en marxa de l'Estat Modern. Avui parlaré de les últimes parades del viatge, de quan es va donar forma definitiva. 

A principis de segle, es van començar a posar en marxa una sèrie d'iniciatives per millorar la vida de la gent, tot d'estructures que serien els embrions de l'actual Sistema del Benestar.

Tot aquest interés per millorar la vida de les classes populars sorgia de l'enomenat Segle de les Llums o Il·lustració. Entre els segles XVII i XX a tota Europa un moviment intel·lectual de gran abast va emfatitzar valors humanístics i de la bondat del home. 

És en aquella època quan la ciència va començar a esdevenir l'eix principal del coneixement. També llavors es va començar a denunciar tot el que estava revestit per superstició i que no es podia provar. La medicina va esdevenir una de les disciplines cap-dalts per millorar la qualitat de vida de les persones. La higiene va ser considerada un instrument de primer ordre per acabar amb moltes de les malalties endèmiques.

Així explicat sembla que fos un època gloriosa per a l'humanitat i en certa manera fou així. No podem negar que fruit d'aquest esperit higienista i de medicalització s'aconseguí atacar d'arrel l'alta mortalitat infantil. Però com tot, va tenir una part fosca que també és bo subratllar.

Les dones i la forma com viviem la maternitat fins llavors va ser fortament atacada. El món femení era considerat bàsicament empíric i afectiu, en contra del dels homes, racional i científic. El segon, com podeu suposar, era el positiu i cap on havia de tendir el món femení. 

Es llavors quan es va començar a definir una bona mare, en el moment en que tothom va tenir clar com era una mala mare. En resum, abans de res vam ser males mares. Quan es va decidir que una bona mare és la que es queda a casa? Doncs quan les dones van començar a treballar fora de casa, fins llavors ningú se'n havia adonat.

A. Lopez Nuñes, l'any 1914, per posar un exemple, escrivia: 

"La permanencia de la mujer durante todo el día en el taller o en la fábrica destruye el hogar doméstico. Imposible es, en efecto, que pueda cumplir sus obligaciones de esposa y de madre. La mujer que sólo está en casa durante breves horas destinadas a la comida y al sueño: ni el marido no puede ser atendido como merece, ni los hijos criados y educados conveientemente, ni el hogar doméstico arreglado con aquella limpieza y compostura que son garantía de salud, de alegría y de bien estar"

Les dones eren, en resum, les úniques culpables de l'alta mortalitat infantil (els homes no tenien res a veure, ni la pobresa, ni les desigualtats, que va). 

"Muchas madres son inconscientes verdugos de sus propios hijos, porque la ignorancia les lleva a cuidarles mal, a vestirlos peor, a darles de comer antes del tiempo, (...) y por último, a criarles con la negación absoluta de todo precepto higiénico".

La solució davant de tanta incapacitat fou l'educació d'aquest cúmul de incompetents. 

"Las mujeres de pueblo ineducadas son como la tierra inculta, que da toda suerte de hierbas locas, pero que es mas productiva cuando se trabaja".

Una educació, evidentment, destinada a ser millors mares (no millors persones)

En resum, suposo que coneixereu la frase també típica de l'Il·lustració, "Tot per al poble, però sense el poble". Doncs en el cas de les dones això era encara molt més patent.

Tot per a les dones, però sense les dones. L'educació, la instrucció, tot el que tenia a veure amb la maternitat es va medicalitzar i, sobretot masculinitzar. La visió que es tenia era en el millor dels casos fortament paternalista, en els pitjors directament matxista.  

Al fil d'això us explico una història d'una senyora que vaig conèixer a una illa perduda de Chile. L'illa era petita i estava a unes hores de distància de l'Hospital (situat en una altra illa).  En la seva comunitat era una espècie de capdill. La dona a qui tothom preguntava, la que s'encarregava de dirigir una mica el cotarro, vaja. Era de decendència india i tota l'autoritat que tenia li venia de família. Ja la seva mare havia estat una líder al poble i, entre altres tasques havia exercit de llevadora. Jo li vaig preguntar com s'arreglaven ara per parir (tant lluny com estaven de l'hospital). Sembla que estaven obligades per llei a anar a l'hospital una setmana abans de sortir de comptes. Evidentment ningú demanava l'opinió a cap de les dones d'aquella illa com volien parir. Es més, com penseu que es devia sentir ella, tota una autoritat entre els seus, quan anava a la ciutat? Doncs petita i vulnerable sense poder de decisió en un ambient on els metges eren els amos. 

Així imagino que es devien sentir també les dones que a principis de segle van veure com els metges entraven com apissonadores a manar en tot el referent de la salud dels seus fills. No nego l'utilitat dels coneixements, només suggereixo que potser hagués valgut la pena tractar amb respecte a les dones, adonar-se que no són les úniques responsables de la vida dels infants i, sobretot sobretot, donar-los la paraula, deixar que donessin la seva opinió i tenir-les en compte. No erem, com deia més adalt, "la tierra que hay que trabajar", nosaltres també som treballadores de la terra, subjectes racionals. Probablement les coses haguessin estat d'una altra manera si ens haguessin donat la paraula. 

Com deia en la presentació que vaig fer a Lleida i com he comentat en el bloc en més d'una ocasió: degut a aquests comportaments, avui en dia moltes dones seguim amb un intern sentiment d'incapacitat tan arrelat que és difícil fer-li front. I encara ara, encara que sembli mentida, ens hem de sentir com ens tracten alguns professionals de la salud, com si fóssim menors d'edat.

dissabte, 27 d’octubre del 2012

Estic posseïda!

Després de tants posts parlant de feminisme i bla, bla, bla...ja va sent hora que faci una confessió. A veure si possant les idees per escrit em serveix d'alguna manera de teràpia. 

Fa temps que em ronda una idea pel cap. Un esperit malèfic s'ha apoderat de la meva ànima o alguna cosa així. Probablement des del mateix dia que vaig arribar a casa de l'hospital amb la meva filla en braços. És l'esperit de la "mama perfecta amargada".

Abans de ser mare em fixava en les dones grans, que s'havien quedat a casa cuidant dels fills i del a casa, que no treballaven i les veia sempre una mica amargades, una mica tristes, sempre parlant al marit una mica malament, com retraient-los alguna cosa. Eren cosa d'una altra época, pensava.

I jo, aquí on em veieu, doctora en història, he sigut mare amb 30 anys, no molt gran però prou com per saber les coses que m'agraden i les que no, per tenir un personalitat formada i, pensava, preparada per assumir la maternitat sense que em desdibuixés.

I bé,en certa manera ho he aconseguit, ha afegit a la de coses boniques de la meva vida, una filla meravellosa. Però a vegades, no ho puc negar que apareix l'esperit malèfic. I vull tenir la casa perfecta i vull ocupar-me de tot i penso que ningú ho farà millor que jo. Com exemple un botó: l'altre dia, amb unes angines de cavall, estirada a llit sense poder llevar-me, vaig aixecar-me un momentet per regar les plantes i per posar farina a la meva massa mare.

El pitjor però d'aquest esperit de "mama perfecta amargada" és la sensació que s'apodera de tu que el teu marit no és capaç, ni de conya, d'ocupar-se de les coses que t'ocupes. I a vegades, li parlo malament, com amb una mica de superioritat, veig en mi reaccions com les de les mares que jo abans veia en la distància, amargades i atribuia tot plegat a que no pensaven prou en elles mateixes. I resulta que ara em veig a mi mateix així, de tant en tant.

L'altre dia me'n va fer adonar el meu home. Em va dir que a vegades semblava que interpretés un paper. El paper de "mama". I mira, no li vaig poder dur la contraria. Potser val més que ho comenci a assumir.

Perquè jo, confesso que no sóc gaire bona per les coses de la casa. Ell ho fa molt millor. És més endreçat i si vols tenir la cuina neta de veritat (en profunditat) més val que li deixis fer-ho a ell. Ell va ser qui em va fer descobrir que les portes dels armaris també s'enmbruten (ni idea, noies, no en tenia ni idea!), que el lavabo s'ha de netejar cada setmana inpepinablement o sinó queda tremendo i així infinitat de detalls que jo, que feia anys que vivia en un "pis compartit" i que de petita era d'aquestes que no feia res a casa, doncs no en tenia ni idea.

No noies, jo per molt que em pesi, no puc asseure'm a petar la xerrada amb altres mames i començar a criticar la de "coses que fa malament el meu marit a casa", no puc, mira, perquè seria mentida. I a vegades veig a moltes mares delectant-se una mica en la incapacitat masculina, com una manera d'afirmar-se en la seva propia capacitat.  Així no anem gairebé, la veritat. A vegades sembla que només ens valorem per com de bé fem les coses a casa, encara avui en dia, encara a principis del s. XXI. I ens sentim heroïnes invencibles, si fem les coses de casa perfectes i a sobre la feina i a sobre els fills.

Doncs res, potser que comenci a assumir que de mama perfecta res de res, que a casa els rols típics no es compleixien. Que qui sap de neteja i ordre és ell i que jo sóc la que arreglo l'ordinador quan fa falta. 

A veure si faig un procés de exhorcisme necessari faig fora la maleïda "mama perfecta amargada" i em relaxo. I de pas, gaudeixo de la maternitat compartida, que és molt millor que fer-ho sola.

I vosaltres, heu sentit que no ereu vosaltres mateixes de vegades, us heu sentit poseïdes per "la mama perfecta amargada"?

dimarts, 23 d’octubre del 2012

Les que sostenen el món


 Els dies previs al cap de setmana del Congrés de Lleida, vaig estar llegint alguns llibres que pensava m'ajudarien una mica a situar-me en certs temes. A la llibreria que vaig anar vaig trobar un llibret molt petit i baratet on s'explicaven les experiències de diverses assemblees feministes, sorgides dins del moviment del 15M a diversos llocs de l'Estat (es titula: Revolucionando. Feminismos en el 15M). Tenia curiositat per veure com encaraven els problemes de conciliació i de la cura en el feminisme del s.XXI.

Tot i que he de dir que no parlen en cap moment del nostre tema específicament, sí que hi ha molts conceptes que m'han semblat molt interessants i que us explicaré a continuació. Penso que aquesta entrada és una mica un complement de la que vaig fer fa uns dies, sobre autoritat i poder, i continuació de la que va fer la Mirashka sobre els índex de natalitat. Espero contribuir de nou a la reflexió i el debat.

Les dones som la meitat de la població mundial, fem 3/4 parts del treball (assalariat o no) i tant sols posseïm el 1% de la riquesa i de les terres. 

Com s'expliquen aquestes dades? En el llibre he conegut el concepte "economia iceberg"; aquestes paraules serveixen per explicar com som les dones les que amb el nostre treball remunerat o no remunerat a les llars i les comunitats, sostenim el sistema i actuem de coixí davant les retallades que es produeixen. Nosaltres, les que a través de la intensificació del nostre esforç actuem de base dels reajustos. 

Exigim (diuen les noies del llibre) que el sostemient de la vida de les persones sigui una prioritat indispensable en el funcionament de la nostra sosietat. 

Afegeixo jo, que si les preocupacions dels polítics giressin entorn de la vida, de la seva cura, del seu benestar, de la seva dignitat; si aquesta fos la seva prioritat, no dubto que tots seriem més feliços i viuríem millor. 

Però tot gira cap a una altra direcció ara mateix i sembla que encara trigarem en veure la massa de gel de l'iceberg que hi ha enfonsada sota l'aigua.

dilluns, 22 d’octubre del 2012

Uns dies a la vida de lamama

Dijous lamama plorava a l'autobús, amb la filla a la falda. Lamama tenia unes angines de cavall, un dolor com feia temps que no tenia, però no havia tingut més remei que anar a buscar la seva filla a l'escola, perquè ningú podia fer-ho per ella. Just aquell dia a la nena se li havia ficat al cap que es volia quedar jugant, però no podia ser i la filla va perdre els nervis i va patalejar i va plorar i no volia caminar, va tenir, resumint, una ravieta de manual. Però aquell dia la mama no podia afrontar-ho. Així que el camí d'autobús, la filla seguia cridant i a la mare li van començar a caure llàgrimes. Es sentia sola i superada. Ja sabeu com és això, quan comencen a caure les llàgrimes, ja no hi ha manera d'aturar-les. 

Ara lamama està eufòrica. Ja han passat uns dies i està davant de l'ordinador escoltant els Smiths i pensant en el munt de projectes que té ganes de tirar endavant.

Que ha passat entre aquests dos dies? Doncs amb una paraula es pot resumir: PediaTic!

El dia següent del terrible dia, lamama es va recuperar de manera gairebé miraculosa i va poder agafar el tren tal i com ho havia previst. El viatge en tren, 3 hores de soledat i de descans, va ser reconstituient. Necessitava una mica de distància, d'estar sola, de llegir i de pensar. En arribar al destí es va trobar amb la seva amiga. 

La sensació és que des d'aquell moment, en dos dies, no ha parat de parlar, de compartir, de rebre bones vibracions per tot cantons. Les bones vibracions ja van començar en arribar aquella nit a Lleida, sopar amb l'amiga blocaire i el seu home, una magnífica pizza, parlant de qualsevol cosa. 

El dia següent, el gran dia. L'equip que formaven lamama i l'Onavis va arribar a la trobada i va posar una mica de distància. Allò era massa! Tot tant ben organitzat, amb gent amb un poder de comunicació tan increïble i elles dues com dues nenes petites, una mica. Els nervis a flor de pell.

A lamama li va canviar la perspectiva a l'hora del dinar, quan va conèixer a les altres mames blocaires que compartirien escena amb ella. Es va reconèixer i veure reflectida en totes elles.

En el moment de la presentació els nervis ja gairebé havien desaparegut. Si teniu ganes de veure les xerrades, podeu clicar a l'enllaç! (La nostra xerrada es troba al vídeo titulat Taula de Crianza).

Després un sopar que va donar per a molt. En acabar el sopar, va arribar a una habitació d'hotel que no s'acabava mai i l'endemà un gran esmorzar i tornada a casa. Allà l'esperava la seva filla, semblava més alta, més ocurrent, més parladora, en definitiva, més gran! Però si només havien passat dos dies, com podia ser?



dimarts, 16 d’octubre del 2012

El Pa

Avui és el dia Mundial del Pa. Jo darrerament tinc una relació intensa amb aquest producte alimentari. Fa un temps vaig escriure sobre la meva estimada massa mare. Allà està, dins la nevera. La faig servir tant com puc i a casa intentem sempre prendre el pa fet a casa. Ja m'estic convertint en una experta. 

El pa és farina i aigua. 

La farina pot ser de innombrables cereals (blat, ordi, civada, etc, etc). S'hi poden afegir productes de gairebé qualsevol classe, llegums (farina de mongeta, llenties, remolatxa, patata), cervesa, làctics (iogurt, llet, formatge), ous. És pot fer amb llevat o sense, es pot fer dolç o salat. Es pot coure al forn o al foc. És impossible anomenar totes les possibilitats.

El 90% del planeta viu bàsicament gràcies a aquesta combinació d'aigua i farines cuites. La gran majoria es fa a casa. Em sembla que també un percentatge molt elevat d'aquest pa fet a casa l'amassen unes mans femenines. 

Dins de la quantitat de feines que s'han de fer pel manteniment de la família, un dels més importants és la producció de pa. 

Per veure que representava el Pa en el nostre dia a dia us penjo una capítol del programa Històries de Catalunya. L'emissió és del 2005. El programa el feien a TV3 i crec que és de les millors aportacions audiovisuals a la divulgació històrica, de debó. Acostumo a ser força crítica (massa potser), però aquest programa el veia molt a gust.

M'agrada perquè parla de la quotidianitat i perquè expliquen els documents que es fan servir i t'ajuden a entendre no només la història, sinó com es fa aquesta història i com s'arriba a certes conclusions.

En concret en el capítol que us enllaço parlen de l'alimentació. Us convido a mirar-lo a partir del minut 14 (és a dir, un quart d'hora tant sols, perquè dura 30 min.). Parlaran de dues històries que em semblen molt interessants.

La primera explica com organitzava els àpats una dona al segle XV a Barcelona. Quina era la llista de la compra, con comprava i, el més impactant per mi...la quantitat de pa que es consumia i que ella mateixa (i els seus servents) amassaven diàriament.

La segona història explica fins quin punt el pa era fonamental per a la gent i com la especulació del pa va provocar una revolta de gran abast a la ciutat. Aquesta segona història ens recordarà a altres temps, no tant llunyans. Qui diu especulació amb el preu del pa, diu jugar amb la salud de la gent, diu injustícia.Totes les èpoques n'hi ha hagut, oi?



Per acabar, unes paraules de nou, perdudes en la imensitat de la història i que ens apropen a una vida de fa molts anys, d'una mare com nosaltres i el seu fill. Encongeix el cor, però ens apropa al fil de la història, amb el pa com a eix.

En una inscripció del temple de Enlil, a l'antiga Mesopotamia, una mare que ha perdut al fill li demana al deu...

"Al meu petit, que tant sols menja farinetes, doneu-li farinetes. Doneu-li pa fet per a ell. Doneu-li el meu pa especial de Ekur". 

Una abraçada i feliç dia del pa a totes aquelles mares que amassen el seu dia a dia.

diumenge, 14 d’octubre del 2012

Autoritat o poder

La lluita pel reconeixement i la igualtat de la dona en la nostra societat ha estat llarga i, com dèiem en l'anterior post, encara li queden esglaons per pujar. Des de las sufraguistes anglosaxones del segle XIX fins a l'actualitat les corrents i propostes han estat diverses i han nodrit els nostres pensaments i les nostres maneres d'actuar com a dones. 

Entre les diferents corrents de pensament feminista n'hi ha una d'anomenada Feminisme de la diferència, sorgida cap a la dècada dels 70 i que va ser un pas més enllà de les simples demandes d'igualtat que s'havien fet fins aquell moment. El feminisme de la diferència advocava per reconèixer a les dones com subjectes diferents respecte els homes i valorar allò de divers que podien aportar a l'humanitat. En altres paraules, va significar un revalorització de l'experiència femenina.

Com en tot, aquests noves idees van ajudar a la reflexió sobre qui són i com són els homes i les dones. En gran part, moltes de les idees que es difonen des de l'anomenada criança natural o respectuosa parteixen del feminisme de la diferència. 

Una de les qüestions més interessants sobre les que van reflexionar fou les diferències entre AUTORITAT i PODER. Us intentaré explicar en les meves paraules (i sense ser massa experta en el tema) com ho entenc jo. 

El poder és unilateral i s'exerceix d'a dalt a baix. Jo tinc poder per damunt vostre. El poder s'exerceix moltes vegades sota coerció i amb cert grau de violència.

L'autoritat, en canvi, és bilateral. Per tenir autoritat algú me l'ha de concedir. La gent decideix que jo tingui autoritat i jo decideixo exercir-la. Per tenir autoritat s'ha de generar espais de confiança i reconeixement.

Des de les feministes de la diferència consideraven que l'autoritat era femenina i el poder era la manera de coerció típica masculina i patriarcal. Jo personalment crec que el poder apareix en escenaris també tradicionalment femenins, com és la família. 

Crec que és innegable que des de bon principi els pares i mares tenim el poder dins de les nostres cases. Estem situats per damunt dels nostres fills. L'autoritat és molt més difícil d'obtenir-la i cal que ens la guanyem. Considero que l'objectiu d'un nucli familiar és que és generi la confiança necessària per part dels fills per atorgar als pares l'autoritat.

En les relacions amb la meva filla sóc conscient, cada cop més (ara que cada dia és una petita lluita), de fins quin punt puc exercir el poder. Puc fer amb ella el que vulgui i ella, que només em té a mi, és capaç de perdonar-m'ho tot (de moment). No m'agrada aquesta sensació, mai l'havia tinguda. Faig el possible al llarg del dia per no fer servir el meu poder, sinó guanyar-me l'autoritat. Fer servir la raó i grans dosis de paciència. M'asec, parlo, raono tot el que és possible raonar. Ara, cada dia tot és posat en dubte. Si a qualsevol cosa li diem que no pot ser li costa molt mantenir la calma, es posa nerviosa, plora, crida. Jo intento entendre-la i escoltar-la. Dir que no si és imprescindible, però sempre tenint-la en compte. Ja sé, és la època, conec bé la teoria dels "terribles dos".

Però alguns dies estàs més cansada, has tingut un mal dia, has estat bregant amb una petita persona que està definint-se i que necessita reafirmar-se a cada moment i se t'esgoten els recursos. A vegades l'agafo per banda i me l'enduc per la força d'un lloc o li crido massa. No m'agrada saber que sempre finalment sempre, si jo ho vull, puc acabar guanyant la partida. 


Per altra banda, penso que jo sóc una persona conscient, que intento fer les coses bé i que tinc certa estabilitat emocional. Normalment sé quan m'he passat i ho reconec sense problemes. Però m'espanta pensar en les cases que viuen en una situació social d'exclusió, per exemple, o en aquelles llars que passen una situació econòmica o emocional difícil, com deuen fer front a aquests moments quan no tenen les eines emocionals suficients per afrontar-ho. 

Seria importantíssim poder ensenyar cadascú a casa nostre les alternatives als crits, amenaces i càstigs. Ajudar amb el nostre granet de sorra a que els nostres fills siguin adults responsables i que sàpiguen exercir l'autoritat com cal. El món seria molt millor.

dilluns, 8 d’octubre del 2012

Damnificades de l'Estat-nació.

A tot el món occidental ja fa uns segles va tenir lloc un canvi estructural importantíssim. Va afectar sobretot a les estructures de poder i les jerarquies.  Com gairebé sempre a les dones ens va tocar el rebre. Parlo de la construcció de l'Estat modern, també anomenat Estat-nació. El fenómen és de gran abast i jo no el conec en tota la profunditat necessaria ni molt menys. Però provaré de parlar-ne una mica, tot i la complexitat.

La frase que podria resumir-ho tot és d'origen francès: Un roi, un loi, un foi. Una llei, un rei i una fe, però no només. També una sola llengua, una sola cultura, i una sola veritat. En altres paraules, es va arribar a la conclusió que per a que un estat funcionés havia de ser homogeni en tots els sentits. Des de finals de l'Edat Mitjana s'anava gestant el gran canvi. Es van començar a burocratitzar, ordenar i classificar totes les facetes de la vida.

I que té a veure això amb nosaltres? Doncs que a l'hora que es construïa l'Estat modern, es va començar a ordenar el coneixement. Es va constituir les universitats com els únics llocs on s'ensenyaria el saber oficial. En altres paraules, es va destriar el que seria el coneixement oficial i el no reglat, que acabaria considerant-se inferior, és clar.

Fins aquell moment el tema del naixement estava poc o gens regulat. Allò era cosa de dones i eren elles les que s'encarregaven de certificar el neixament d'un nen, entre moltes altres coses. El que passava dins de les habitacions durant el part només elles ho sabien. 

Però el coneixement de les llevadores i les dones que atenien al part va començar a qüestionar-se molt seriosament. Per una banda, perquè no era un coneixement oficial. Qui acreditava que aquelles dones no eren bruixes? I encara més important, com ens podíem refiar de la paraula d'una dona a l'hora de dir qui és l'hereu?

Tota Europa, tard o d'hora va patir l'onada racionalitzadora i burocratitzadora.

Per poder exercir com a llevadora s'havia de passar un examen a una Universitat davant d'un tribunal masculí.

Per poder certificar un naixement havia de passar el vist-i-plau d'un home.

En resum, tot allò que venia de la mà d'una autoritat femenina era posat en dubte i per tant, allò femení era qüestionat.

Els seus coneixements eren no reglats, no oficials i, per tant, desestimats, en els millors dels casos. En el pitjor, eren dutes davant del tribunal de la Inquisició sota l'acusació de bruixeria.

Això no va tenir conseqüències de seguida ni a tot arreu de la mateixa manera. De manera desigual es va anar deixant sentir la mala imatge de les llevadores i dones sanadores en general. En una forquilla que va des del segle XV fins el XVII més o menys a tota l'Europa occidental es va acabar amb el poder de les dones en aquests àmbits (un dels pocs on en tenien).

Els efectes col·laterals els van sentir totes les dones. Perquè van deixar d'existir exemples de dones amb autoritat i que fossin respectades pels seus coneixements en el si de les comunitats. L'autoritat femenina va anar perdent valor.

Les conseqüències les sentim encara avui en dia. La falta d'autoestima femenina ha calat fons. La paraula incompetència ens ha quedat gravada en el subconscient. Massa vegades ens sentim incapacitades per a tasques que fins fa pocs segles eren competència només nostre.




Ara ha començat una època nova, en que es revaloritzen els coneixements forjats al marge de la oficialitat. Comencem a prendre consciència de les nostres responsabilitats i capacitats. No hem de buscar totes les respostes en els demés, en els metges o en els manuals de "com ser mare" (per cert, curiosament en gran mesura, escrits per homes).

El primer que hem de fer per ser bones mares és creure en nosaltres mateixes. 

(Bona part de les idees i argumentar i que he fet servir per l'entrada l'he extret del llibre "Sanadores, matronas y médicas en Europa. Siglos XII- XX". Molt i molt recomanable per a tot aquell que vulgui profunditzar i conèixer exemples concrets del que he explicat).

divendres, 5 d’octubre del 2012

Consells que no cal tenir en compte

És la primera vegada que em passa. 

Una amiga molt propera té una vida que li creix per dins. Un projecte minúscul de persona.

Fa 20 anys que ens coneixem. En aquella època no teníem ni idea d'on ens duria el futur. Estàvem plenes d'energia i il·lusió. Devoràvem coneixements, llibres i idees. Suavem amor i ganes d'estimar. Ara ja som una mica més grans i les coses ens han sortit prou bé.

Qui ho havia de dir aquells dies estudiant matemàtiques a l'estiu que tants anys després jo t'escriuria un post dedicat al meu bloc? Si ni tants sols hi havia internet!! I seria per parlar dels nostres fills. Increïble. Quina il·lusió.

Perquè aquesta entrada? Doncs per prevenció. Ara ho veureu. Com qui es pren el darrer cigarro ben a gust abans de deixar-ho definitivament. Jo vull deixar el vici de donar consells.

Un defecte molt comú entre les mares. Em poso a donar consells com un a boja i és terrible. M'agradaria no caure en aquest error tan habitual també amb ella.

Així que se m'ha acudit fer servir aquest espai per fer-li un petit regal que espero que m'ajudeu a completar. 

La idea és que penseu ben pensat quin consell donaríeu a una futura mare si només en poguéssiu donar-ne un. 

D'aquesta manera jo també només donaré un consell (et prometo que serà l'únic que et donaré, si no és que tu me'n demanes)

Nena, escolta molt bé això que t'hem de dir la tribu de mames virutal!!

El meu consell personal e intransferible és que 

No segueixis cap consell, només fes el que tu consideris millor en cada moment. 

Apa vinga, ara us toca a vosaltres!

dimecres, 3 d’octubre del 2012

Sense límits

El món simbólic de l'Ariadna és ara mateix unes deu o dotze vegades més gran que el nostre. El nostre petit i atrofiat món simbòlic d'adults avorrits. Sembla que no pararà de créixer fins als 3 anys, quan suposo que el seu univers intentarà acomodar-se a la nostra "realitat".



Ara mateix per l'Ariadna tot és possible. Si de cop un home es posa a volar al mig del carrer li semblaria la cosa més normal del món. 

De fet, ella vola de manera habitual. Es posa a corre al meu costat batent les ales seriosament, amb convicció. Si ho proveu veureu que gairebé podeu elevar-vos una mica del terra. Ella ho creu fermament.

Per altra banda, heu de ser conscients, si voleu entendre el seu món, que el que no es veu, no té perquè no estar allà. Per exemple, darrera de cada porta tancada, de cada lloc fosc pot haver-hi un llop esperant. Heu d'anar amb molt de compte i estar dipossats a apretar a corre en qualsevol moment.

Ahir, sense anar més lluny, li va sembla veure dins del forat d'un arbre una nena. Li vam donar menjar (suculentes fulles verdes) i li vam cantar unes cançons (amb ball inclòs).

És més, a vegades el que tu veus a simple vista és en realitat una altra cosa. A que no sabieu que, a vegades, els arbres són persones? Unes grans persones. Avui de camí a casa hem vestit alguns arbres amb els tovalloletes humides i el jersei vermell de l'Ariadna. 

També li ha pujat una formiga pel braç, però ha hagut de sortir corrents. Sembla que "volia la mama".

Heu de tenir clar, per altra banda, que els objectes inanimats no existeixen. La lluna, per exemple, quan no hi és està a casa seva (amb la mama, és clar).

I així anem passant els dies descobrint que més enllà del avorrit món dels adults hi ha mil·lers de móns que sense l'Ariadna ens haurien passat desapercebuts.


dilluns, 1 d’octubre del 2012

Us animeu?

Em decideixo a reproduir l'entrada que he fet al bloc del Club de les mames lectores, perquè em fa il·lusió que arribi a més gent, a veure si hi ha més mames que s'animen a llegir aquest novel·la. Per a les que no sapigueu el funcionament el club, es tracta de llegir una novel·la juntament amb altres lectores (mames o no) i anar parlant-ne al bloc. Jo proposaré alguns posts i anirem fent safareig. Quan totes l'hàgim acabat fem una conclusió final, per veure que ens ha semblant.

Val la pena, és una lectura fàcil i amena (això sí, trista, adverteixo), però sobretot ho faig perquè tinc moltes ganes de donar a conèixer la figura de l'autora, Pearl S. Buck.

A qui li importa la vida d'una humil mare anònima que va viure a principis de segle a algun racó perdut de la Xina? A la seva vida no hi va passar res massa diferent que a la resta de mares del seu voltant. Una vida dura i treballada més. A qui li interessa? Doncs a molta més gent de la que podem pensar. A nosaltres per exemple. Perquè podem sentir-nos properes a tantes coses, perquè compartim tants anhels i tantes preocupacions, perquè sabem que és tenir un fill propi entre els braços, estimar-lo i buscar el millor per ell. Probablement mai ens trobarem amb els problemes que va tenir aquesta mare, però podem arribar a entendre-la.

The mother, escrit l'any 1933 per la Premi Novel Pearl S. Buck és el llibre que hem triat perquè ens acompanyi aquesta tardor al club. Parla d'un mare però de moltes altres coses, d'una època i d'un país llunyà, per exemple.

Pearl S. Buck va escriure un llibre amb una estructura fàcil, uns personatges ben dibuixats i amb vocació universalitzant, doncs cap d'ells té un nom, tots són la mare, el pare, els fills, etc. 

El va escriure tres anys després de guanyar el Premi Pulitzer amb la seva obra cabdal La Bona Terra. Aquesta és considerada una obra menor i de fet, sembla que l'autora, un cop el va tenir escrit se'n va voler desfer. Però no tan perquè no li agradés el resultat, sinó perquè la considerava massa personal, hi havia posat massa de la seva pròpia vida de mare i d'esposa i, sembla, això la feia sentir incòmoda. Podríem dir que, amb totes les distàncies culturals possibles, la mare de la novel·la és una mica la pròpia Pearl S. Buck.

Quan vulgueu, comencem el trajecte.

Sobre les edicions, jo vaig comprar-ne una a la llibreria Documenta de Barcelona de l'editorial Debolsillo, molt bé de preu. Crec que ara per ara és l'única edició en castellà que es pot comprar. Si en coneixeu cap altre, ja ho explicareu. De tota manera, aquelles que pugueu, sempre és millor llegir-ho en la llengua original!

divendres, 28 de setembre del 2012

Distensions

Comença el cap de setmana d'aquí no res. Nosaltres ens anem a passar-lo a casa els avis paterns. L'Ariadna en té moltes ganes. A mi em sembla un bon plan dos dies a Donostia, no trobeu? Potser cau algun pinxito, una passejada pel costat de la platja assegurada, etc, etc. I vosaltres quins plans teniu?

Abans de marxar faré una entrada distesa i mandrosa i sense masses pretensions.

En primer lloc vull enllaçar-vos l'entrada preciosa que ens va regalar la Mirashka fa un dia o dos. Per si encara hi ha algú de vosaltres que no l'ha llegida. És història de la maternitat en estat pur! Petjades infantils de fa mil·lions d'anys. 

Després, voldria ensenyar-vos un altre il·lustrador infantil. Les que em seguiu més, haureu vist que aquest estiu us he presentat un parell de il·lustradores en femení. Ara, cosa estranya, he trobat un home molt interessant (no perque no hi hagi homes interessants en aquesta vida, sinó perquè fins ara les il·lustradores infantils que havia trobat eren tot dones). 

Per cert, totes aquestes troballes tenen a veure amb la meva afició a la xarxa social Pinterest, de la qual us vaig parlar ja fa un temps. 

L'home en qüestió s'anomena Ezra Jack Keats (1916-1983). Nascut a Brooklyn, bressol del multiculturalisme, va destacar des del seu primer llibre, anomenat The Snowy Day amb el qual va guanyar un premi i ha estat considerat un dels llibres d'il·lustració més importants del sXX.

Va conectar les corrents que arribaven des dels anys 60, hereus dels moviments pro drets civils americans, fent un literatura infantil compromesa amb la diferència. De fet, segons he llegit, després del seu primer llibre la gent majoritàriament creia que era negre, doncs fins llavors només els negres tractaven temes d'aquests. 

Pel que fa a la il·lustració, també va incloure tècniques novedoses, com el colage. 

Bé, de totes maneres, la millor manera de conèixer un il·lustrador és veient els seus dibuixos, oi?

Us presento l'Ezra! Bon cap de setmana, mares, pares i fills!








dimecres, 26 de setembre del 2012

Començament de temporada

Acaba el mes d'agost i part del món occidental comença a la feina.  Es posa en marxa de nou l'engranatge. Els pares i mares es posen a treballar i els nens comencen l'escola.Viuen part del dia en esferes allunyades, espais estancs. 

Però això és tota una novetat. Coses de la modernitat i l'arribada del capitalisme. Coses que comporta la feina lluny de casa, el treball per compta aliena. 

Tot va començar ara fa uns 200 anys (no-res, si tenim en compte el fil enorme de la història de la humanitat). Famílies senceres, una gran quantitat de persones van marxar a treballar a les noves zones industrials d'Anglaterra. Després això es va estendre a molts altres països. En principi no hi havia cap regulació i la feina era tanta com el cos aguantes. No hi havia límits d'edat, d'hores, no hi havia setmanes ni mínim salarial. Fa temps vaig parlar de què va representar això per a les mares.

Amb el pas dels anys i gràcies a la lluita dels treballadors es va aconseguir que hi hagués jornades de 8 hores, caps de setmana i vacances pagades. Es va aconseguir que els nens no treballessin. (Evidentment ningú va regalar res a ningú. Aquí les coses es suen i aconsegueixen al carrer. Però això és un altre tema)

Abans de tot això, abans de la revolució industrial, la gent treballava a casa, o millor dit, la casa era la feina. Tirar endavant la cases era la feina de tota la família. La família i la feina eren part del mateix pack: la vida. Això tenia les seves parts bones. Tothom disposava del seu temps com millor li semblava. 

Al lloc on vaig estar fa uns mesos a Xile feia pocs anys que s'havien instal·lat les primeres empreses. Era molt present el moment en que els homes van deixar de treballar la seva terra per passar a fer-ho per una empresa. Era difícil fer entrar a aquesta gent dins la mentalitat industrial i del treball assalariat.  Si un dia hi havia algun problema a casa no anaven a treballar. Si algun dia el nen estava malat o havien de fer alguna feina al camp potser arribaven més tard a la feina. Es sentien propietaris del seu temps i en disposaven com volien.No deu ser fàcil que de cop et diguin, mira, el teu temps és meu i jo pago per fer-ne d'ell allò que vulgui. Ara ets el meu treballador i si a casa teva et necessiten, t'apanyes.

Jo ara no treballo gaire perquè hi ha poques opcions per una historiadora però les feinetes que em surten les faig a casa. Escric mentre la meva filla dibuixa al meu costat o mira la tele. Tan de bo ho pogués fer sempre així. No tot és bo. Jo no tinc dies de festa. Un cap de setmana el veig com una oportunitat per poder fer feina. A vegades li trec hores a les nits o em llevo més aviat, quan tothom dorm a casa i faig feina. Aquest estiu que he pogut disposar dels avis ha sigut un gran moment per avançar en algunes tasques.

Però no ho canvio. M'agrada estar sempre que és necessari. Deixar menjar fent-se a la cuina (coses d'aquestes que han d'estar hores al foc) mentre jo sóc a l'ordinador treballant. Entre moltes altres coses.

Penso que el següent pas que hauríem de donar tots plegats és buscar punts de contacte. La tendència hauria de ser cap trobar ponts entre la feina i la família. Treball a casa? llocs per tenir als fills a la feina? Que tot formi part del mateix pack de nou. No tinc la clau exacte, la recepta perfecte, però sento que aquest hauria de ser el camí. 

divendres, 21 de setembre del 2012

Entre quatre parets

Penso en l'espai on vivim. Ara més que altres vegades perquè acabem de canviar de casa. M'adono que l'Ariadna s'ha sentit còmoda a l'espai potser fins i tot abans que nosaltres. Té experiència. En la seva curta vida ja s'ha sentit còmoda com a mínim a quatre llocs més, sense comptar amb l'escola, guarderia, etc, etc.

Des què som humans que ens refugiem sota un sostre. Hi ha innombrables llibres sobre la història de les llars. Coves, de fusta, de fang assecat al sol, de pedra. La compartimentació dels espais i els materials com estan fetes les cases ens informa sobre la vida de la gent que hi viu. D'aquest materials bàsicament es nodreix l'arqueologia. Els nens, però,deixen pocs rastres. El seu caminar per aquest món és lleuger i és molt difícil de reconstruir els llocs on han viscut.

A sota els nostres peus hi ha les petjades petites, diminutes de nens que van viure en coves, juntament amb els seus pares, a espais poc compartimentats on es dormia un al costat dels altres.

També hi deu haver els vestigis d'alguna casa de tradició clàssica, de gent adinerada que viuria en alguna vila i que tindrien els espais de les dones i dels homes separats. Els nens en aquestes circumstàncies circularien d'un espai a l'altre. Durant els dos primers anys de vida nens i nenes viurien amb el resta de les dones i després els nens possiblement passarien a les estances dels homes. 

En els masos, els nens, després d'un dia al camp, entre animals i tocant de peus a terra, dormiren, esgotats, en una habitació compartida amb gran part de la família, deixant la resta del mas per els animals, el rebost i altres necessitats bàsiques de la vida al camp. 

Va arribar un dia, també fa molt de temps, que la persona com a individu va començar a fer-se significativa. Això, esclar, té les seves parts bones i dolentes, ara no hi entraré. De la individualitat van sorgir cases on les famílies procuraven espais separats per a tots els seus membres. 

Ara tenim habitació per cadascun dels habitants de les cases. De tota manera, els nens segueixen una mica tossuts amb les costums d'altres temps. Ells busquen els grans, ens segueixen allà on estem i viuen a la casa com si tota ella fos la seva habitació.



L'habitació de l'Ariadna "oficial" és, ara per ara, només el lloc on guardar les joguines i dormir.

La resta de la casa són els seus dominis reals. Dibuixa al terra del menjador o a la taula on dinem. Fa veure que cuina a la cuina i renta les nines al lavabo. Avui seia damunt d'uns llibres que teníem a terra ben emmagatzemats (és un dir).

Ja vindran els temps, suposo, que començarà la recerca de la pròpia identitat. Serà el moment de profundes introspeccions, tancada a la seva habitació i amb els pares tan lluny com sigui possible. I em posaré una mica trista de no veure-la trastejant per tota la casa.

Els nens, com deia en un principi, gairebé no deixen rastre a l'història en majúscules, però per dins de la història de cada un de nosaltres, de les nostres cases i de les nostres famílies, són el membre més present. Tenen el do de la ubiqüitat.