dimecres, 30 de març del 2011

Nana, nina, nona...

Fa uns mesos, mirant per Internet, em vaig entrar d'una fórmula d'aprenentatge  lingüístic per a nens. Es tractava d'ensenyar-los llenguatge de signes. Sembla que per poder parlar és necessària una psicomotricitat molt més fina que la que es necessita per a fer símbols amb les mans, així que ensenyant-los a fer símbols similars als que fan els sords, els nens poden expressar allò que volen abans que puguin parlar.

En un principi em va semblar una idea molt bona, una manera de poder evitar la frustració dels petits a l'hora d'expressar-se. Després, suposo que per deformació professional, em vaig preguntar com és que a ningú se li havia acudit mai...no recordava a ningú fent símbols als nens. No s'havia trobat cap solució per ajudar als petits a expressar-se abans de poder dominar l'emissió de tots els sons?  

mama vaniuki
La resposta la tenia a prop. Aquí on visc, al País Basc, en euskera tenen tot un registre de la parla per dirigir-se als nens. Fins i tot hi ha un petit apèndix al diccionari sobre aquest llenguatge específic. I això em va fer pensar en la meva pròpia llengua i, he de dir que no en sé moltes, de paraules d'aquest llenguatge, però algunes sí (penso en nones, nina, mama, papa, per exemple). També en castellà ni ha d'aquestes paraules. Mirant per internet he vist que en anglès aquesta parla té també un nom específic, baby-talk

Sembla que totes les llengües haurien tingut aquest recurs. He torbat la referència d'una petita llengua de Centre Amèrica, el vaniuki (de la família de les llengües asteques), que també fa ús d'aquest recurs. Aquí teniu algunes paraules d'una nena de dos anys...lulu (veure aigua), mamu (menjar), tete (joguina).

En un petit article es descriu una bonica conversa entre una mare vaniuki i la seva filla. Amb la transcripció es vol demostrar com els adults adapten la seva parla per ajudar als infants a aprendre la llengua. La mare li vol ensenyar a dir barret, comença dient-ho tal i com es diu en la seva llengua i ho va adaptant. 

Ella diu "on està el barret?" (xupulelu)...

després diu "mira, el barret, està allà" i ja no diu la forma original, l'adapta per ajudar a la nena i l'anomena pelelu..

i segueix "on vas deixar el barret?" i ja li diu pelu...

la mare insisteix "el barret esta fet de flors" (pelelu- ya ti tuutu)

i la nena, finalment, respon; flor (tuutu!)

Una petita conversa de la mare amb la filla. El xupulelu s'ha anat convertint poc a poc en un pelu. Però la nena, escoltant a la mare, ha preferit dir una paraula molt més interessant tuutu! (flor). M'agrada aquesta escena i no sé si la he pogut reproduir prou bé. S'hi pot veure una llengua vivia, en contacte amb els menuts que l'aprenen a la seva manera per anar, poc a poc, entrant al món adult. 

És com quan aprenen a gatejar: el més important és tenir autonomia, moure's per si sola i després, quan les cametes estiguin preparades, començarem a caminar! Ara se li dóna molta importància al gateig, es considera una etapa molt important per la psicomotricitat dels petits. Espero que amb el temps també es revaloritzin aquestes petites paraules de que està compost el llenguatge infantil.

Aquest idioma menut té constants a totes les llengües. En la majoria d'ocasions  és tracta de paraules formades per dues síl·labes iguals o molt semblants. Amb consonants de tipus oclusiu (això és m, p, t, k, n, m), les més fàcils d'articular, sembla.... nana, nina, nona, papa, pepa, pipa, tete, teta, tita, etc, etc....
La petita conclusió que trec, després de fer aquesta entrada, és que a vegades intentem trobar respostes molt sofisticades per a problemàtiques que haurien estat resoltes si ens fixéssim una mica més en el que s'ha fet anteriorment. Que consti que no és que sigui una defensora a ultrança de la tradició (a voltes s'han fet desastres en nom de la costum o la tradició), però a vegades és útil fer una ullada enrere.

Vosaltres, feu servir algunes paraules específiques d'aquest llenguatge per a nens? M'agradaria molt saber-ne algunes per fer-les servir amb la petita!

diumenge, 27 de març del 2011

Maternitat 2.0

Feia dies que tenia al cap que potser seria interessant parlar una mica de la nostra maternitat, la del segle XXI. 

Les mares d'avui en dia en moltes ocasions ens trobem una mica soletes a casa, ja no hi ha llocs on trobar-nos amb altres mares, on seguir consells, ja no hi ha tribu. 

Per això, algunes dones, des que ens quedem embarassades i durant totes les etapes de la maternitat, ens avoquem a la xarxa per consultar qualsevol cosa que ens preocupi.

Algunes llegim blocs d'altres mares, entrem a visitar cada dia les peripècies de dones que tenen  dubtes i experiències sorprenentment similars a les nostres. Conversem amb elles i ens sentim acompanyades en algunes de les nostres decisions. 

En resum, podríem dir que les mames del segle XXI no som massa diferents que la resta de mares de la història. Ens agrada molt la companyia, parlar sobre el que ens passa i sobre els nostres fills. Ens agrada sentir complicitats i ens emocionen els reconeixements. 

Avui n'he rebut un, de petit reconeixement.

Una d'aquestes mares cibernautes m'ha picat l'ullet des del seu bloc, i com es fa això en el món blocaire? doncs donant un premi. 

Així que avui, de nou tinc un premi blocaire!  Gràcies Sandra!

A canvi he d'explicar 10 coses sobre mi. Aquí ho teniu.

Una. Sóc feliç.
Dues. M'agrada molt llegir.
Tres. M'agrada molt descobrir coses petites que han passat a la història.
Quatre. Sóc esquerrana, tota una marca de personalitat!
Cinc. Sóc ploranera.
Sis. M'agrada estar amb les amigues i una bona conversa.
Set. M'agrada escriure. 
Vuit. M'agrada la meva filla. Molt
Nou. M'agrada el meu noi. Molt.
Deu. Amb la maternitat he descobert moltes coses sobre mi i sobre els altres. Ha estat una agradable sorpresa, aquesta.

Després hauria de donar 10 premis a altres blocs, però la meva comunitat de mares blocaires és petita i em temo que no queda gaires a qui repartir el premi. En comptes de fer això, he decidit recomanar a qui ho vulgui una quants blocs de mames o sobre mames, d'aquesta manera convertiré aquesta entrada en un petit document per als futurs historiadors que s'interessin per la maternitat del segle XXI! 

L'Onavis escriu un bloc molt proper sobre la maternitat. Aprenent a ser mare.

A la Sandra l'he descobert fa poc. També ens fa partícips del seu dia dia de mare. Que bé saber coses de la seva petita trupe!. Anda, si es mama.

L'Elisenda ens explica com s'ho fa amb la seva filla i ens dona consells, enllaços interessants...fins i tot ha diversificat la seva producció virtual amb dos nous blocs de cuina i cançons per a nens. Feu-hi una ullada a Pipa o popa

Una mare peninsular ens explica les peripècies pel país teutó, amb molt sentit de l'humor. Una mama española en Alemania. 

Un dels blocs més seguits de la bloc-esfera. Una mama contra corriente.

De nou el dia a dia d'una mama vaca, escrit amb sinceritat i honradesa. La mama vaca.

També em cau bé la mare pediatre. Ens explica moltes coses útils sobre la cura dels petits i la seva pròpia experiència com mare. Diario de una mama pediatra

Per acabar un bloc que m'ha fet plorar de riure. De fet està més dedicat als pobres fills i filles, que a vegades han de suportar cada mare! Molt ben escrit i molt recomanable. Como no ser una drama mama. 

Aquí teniu un petit tast de la nostra estimada maternitat 2.0.

divendres, 25 de març del 2011

La Clàudia vindrà a visitar-te

Seguim a època Romana. 

Aquest cop ens dirigim als límits de l'Imperi. 

Concretament a l'actual Gran Bretanya. 

Reconstrucció d'un fort de la Muralla Adriana
Allà es construí una important fortificació anomenada Muralla Adriana que volia protegir la part romana de l'illa de les incursions dels pobles autòctons. Al llarg de la fortificació hi havia regiments de l'exèrcit romà aquarterats en diversos forts. A un d'ells, en el transcurs d'una excavació l'any 1973, es va descobrir una documentació excepcional, les conegudes com tabletes de Vindolanda. Són inscripcions en fusta fetes amb tinta de carbó, datades entre els segles I i II dC. En aquests documents s'hi han trobat escrits relacionats amb assumptes militars y missatges personals dirigits a militars o a les seves famílies. Sembla que encara avui en dia es segueixen descobrint noves inscripcions. 

Poques vegades la documentació ens permet apropar-nos a la intimitat del dia a dia en èpoques tan antigues. 

Avui coneixerem a dues dones.

Suplícia Lepidina, dona de Flavi Cerialis, perfecte de la novena Cohort de Batavians. I la seva germana Clàudia Severa, de qui conservem dues cartes trobades a la casa de Suplícia.

Llegim-les,

"11 de setembre, germana, pel dia del meu aniversari, t'envio aquesta invitació per assegurar-me que seràs aquí amb nosaltres, fent així més agradable el meu dia si tu hi ets present. Saluda de part meva al teu Cerialis. També el saluden el meu Aeli i el meu petit fill. T'espero, germana. 
Adéu germana, la meva ànima més estimada. Et saludo. 
Per Suplicia Lèpida, dona de Cerialis, de Severa"

La segona carta no està tan ben conservada i hi ha algunes parts que no s'han pogut llegir, com veureu...


"Tal i com vaig parlar amb tu, li he demanat al meu home Brocchus i podré venir amb tu. Li vaig preguntar i ell em va respondre que no tenia cap problema en permetre'm de venir amb tu, juntament amb (.....) per venir amb tu com sigui. Per venir hi ha certes coses essencials que (....). Rebràs les cartes on t'indiqui el que faré (...). Romandré a Briga. 
 Adéu a la meva germana, la meva més estimada i desitjada ànima.
Per Suplicia Lèpida, dona de Cerialis, de Severa"


Aquests són els textos més ben conservats de Vindolanda. És també la primera vegada en la història que es reconeix una mà femenina que escriu. No serà la última. Aquí estem nosaltres, oi? Amb un teclat, això sí!

En la primera carta coneixem els preparatius per celebrar el seu aniversari i sabem que tenia una petita família composada pel marit i un fill.

En la segona sabem que Clàudia té intenció de fer un viatge per veure a la germana. Sembla que Clàudia anirà acompanyada però no es pot llegir per qui. Jo penso que devia ser el seu fill (qui sinó?). També fa certs preparatius, llàstima que no sabem quines eren aquestes coses essencials que demanava per fer el viatge. Totes sabem quin embolic això de viatjar amb nens! Potser Clàudia també ho sabia i li demanava a la germana que tingués certes coses preparades.

Són emocionants per a mi aquestes cartes. Se'm fan molt properes aquestes dones. Mares, germanes, escriptores, amb vida social i certa autonomia. Tenen fills.

Clàudia era mare i moltes altres coses.

Com nosaltres, només que 1900 anys abans...tampoc és tant!

(Els textos es troben tots on-line en una pàgina molt complerta, us passo l'enllaç; Vindolanda Tablets Online. Les traduccions al català les he fetes jo mateixa amb molta llibertat, és a dir, adaptant-les una mica per fer-les més comprensibles. Si trobeu algun error de pes aviseu-me, que el meu anglès no és res de l'altre món!)

dilluns, 21 de març del 2011

Dol a Roma

Torno a la meva època predilecta.  


Deixem la contemporaneïtat, que ens toca de massa aprop i endinsem-nos en els selges de les matrones romanes. Entrem a casa de les dones que vivien a Roma ja fa molts segles.

En altres entrades me referit al dol, a com aquest era un terreny reservat a les dones. Elles, foren mestresses de la vida i la mort.  També he parlat dels intents de controlar, des del poder públic, les mostres de dolor femení. 

Plutarc, un escriptor del segle I dC, que es va dedicar a fer biografies del que per ell eren els principals personatges de l'antiguitat, ens ha aportat alguna informació sobre aquest tema.

En la biografia dedicada a Numa Pompili (un antic rei de Roma, de quan Roma no era encara la principal potència mediterrània) parla d'algunes de les lleis que va promulgar. 

El passatge és el següent: 

"Él mismo arregló los duelos por edades y tiempos, como por un niño menor de tres años, que no se haga duelo; por uno de más tiempo el duelo no ha de ser de más meses que años vivió, hasta diez, sin pasar de allí por edad ninguna, sino que el más largo tiempo de duelo había de ser de diez meses" (Num. Pomp. 12)

A que respon aquesta legislació? Per què s'havia de controlar?

Crec que per una banda, com he dit, les mostres de tristesa descontrolada no agraden al poder. Les dones sempre hem estat acusades de excessiva emotivitat. Aquesta actitud és mal considerada i incomoda als homes.  
Julia Daphne dedica aquest altar al seu fill Luci Emili Daphne, que va viure 4 anys i 6 dies.
Per altra banda crec que hi ha un tema no tant negatiu. La mort de les criatures és un dels temes més tràgics a què es pot afrontar una família i una societat. En aquelles èpoques era una fet molt més habitual que en la actualitat, però això no vol dir que estigués normalitzat. No crec que cap mare, per molt acostumada que estigui, pugui viure amb tranquil·litat un fet com aquest. Per això, des del poder s'havia de regular d'alguna manera el dolor i intentar, així, fer-ho més digerible.

Ve-t'ho aquí, doncs, com ho van organitzar els poders públics a Roma cap allà el segle VIII aC:

El temps de dol seria equitatiu a l'edat del petit.

dijous, 17 de març del 2011

Teoria del lligam

A vegades ens oblidem que nosaltres també formem part de la història, i és bo recordar-ho. Contextualitzar una mica el moment que vivim...

Per això he decidit fer una entrada que parli de la contemporaneïtat, d'on venen les formes de fer de nosaltres, les mames del segle XXI.


Per fer-ho copiaré un text d'un llibret anomenat Histoire des mères et de la maternité en occident, que ja he fet servir per alguna altra entrada.

(Intent de traducció del francès...perdoneu si no és massa natural, però m'he adonat que no és fàcil això de traduïr...)


"A partir del progrés del coneixement en els terrenys de la psicologia, psiquiatria i psicoanàlisi es van començar a estudiar els comportaments dels nadons i es va veure el sofriment d'aquests en el moment de la separació de la seva mare (o de la cuidadora principal). Els infants necessiten d'una relació privilegiada amb una persona. En base a aquesta experiència inicial, anomenada attachement (i que jo he traduït com de lligam i que en castellà anomenen figura de apego) l'infant construeix totes les seves relacions afectives i socials posteriors. L'èxit del terme, cap als anys 60, va tendir a culpabilitzar a les mares. Si un infant dorm malament, no paeix bé o es massa nerviós o massa quiet, si té un retard en la parla, la mare n'és la responsable; si està massa present o massa absent, massa possessiva o massa deixada, etc. Aquest nous coneixements es van democratitzar gràcies als mitjans de comunicació dedicats a les dones. El discurs que venia de la psicologia, va tocar allò més intim i va tenir èxit entre les dones, que vivien amb l'angoixa de fer-ho bé. A la vegada, però, les intimidava i les obligava a consultar per avançat"

Aquesta és la opinió de l'autora, Yvonne Knibiehler. 
Jo la comparteixo, tot i que amb alguns matisos. Perquè crec que també és un moment positiu en que s'han posat en valor, de nou, temes com l'alletament o la importància de l'infant i del seus sentiments. 
Per altra banda, també considero que el segle XX i l'actual deu haver estat  el moment en que les mares, potser, ens hem sentit més culpables.
Que en penseu?

dimarts, 15 de març del 2011

Inudeak o la importància social del didatge (Tercera part)

Acabo avui amb les dides. Tenia al cap fer-ne tres entrades, de moment. Perquè només parlaré d'aquesta figura en època moderna, però de dides n'hi ha en totes les èpoques i si en trobo informació, parlaré també del tema en altres moments del a història. 

Un cop explicades les meves intencions comencem.

Primer hem parlat de les dides particulars. Després de les dides hospitalàries que ajudaven a nens abandonats a tirar endavant. Després, gràcies al bloc de l'Onavis, hem sabut que en els pobles, en comunitats més petites es donaven casos on s'ajudava a criar el fill d'una casa on la mare havia mort. 

Avui voldria parlar de la influència que devien tenir les dides a la vida dels nens, en la seva educació i, en conseqüència, de la importància social d'aquesta figura. Per fer-ho explicaré qui eren les Inudeak, les dides del País Basc, allà on visc.



A Donostia tenen una festa pròpia anomenada Artzainak eta Inudeak, els pastors i les dides.  Penso que darrera aquesta festa podem veure a dues figures que han estat el símbol  del "poble baix" al País Basc. 

A les famílies de classe alta dels infants, en principi, no se n'ocupaven les mares biològiques, sinó el servei i les dides corresponents.

Desatenent aquesta tasca, les mares biològiques no eren, en gairebé cap cas, la figura de lligam del petit.

Fa uns dies vaig parlar sobre la llengua materna.Com les mares, amb el gest inconscient de començar a parlar als nostres fills triem la llengua en que començaran la seva socialització i, en certa manera, li donarem les primeres claus per definir la seva identitat.

Dins d'aquestes cases, en canvi,  els nens aprenien la llengua del servei. En llengües petites i que han patit un greu desprestigi social, com és el cas de l'euskera, aquest gest té una importància vital. Al llarg de la seva història ha estat en greu perill d'extinció i només era parlat per classes populars. Potser, en desatendre les funcions principals de la maternitat en aquestes famílies benestants, van aconseguir inconscientment que una petita llengua com aquesta pogués tirar endavant, entre olles i plats.

En aquest sentit us faig arribar el testimoni d'una dona que vaig llegir en una entrevista (ella es diu Menchu Gal i és pintora)...

"Jo ara no tinc ni idea d'euskera. En canvi fins que vaig complir 7 anys no parlava castellà. Sempre estava amb les noies del servei i sempre en euskera. I jo, fins que vaig començar l'escola no parlava més que en euskera".

Però la meva intenció no és només parlar de la llengua, sinó de la importància que hi ha al darrera d'aquest fet. Perquè si aquesta dona no va parlar més que euskera fins al set anys, vol dir que no va tenir gairebé contacte amb els seus pares. Parlem de llengües però parlem, sobretot, de la cura de l'infant.

Els nens eren relegats a un segon pla. Vivien entre criats. Sort en van tenir. Sort de les mares postisses que segur que feien la feina amb cura i amor, en la majoria de casos. 

Per acabar amb aquesta mini historia sobre el didatge, faré un petit homenatge fotogràfic a aquestes dones que van fer possible que els infants de classe alta tinguessin una figura de lligam, un referent i una educació. Gràcies a aquest acte tan natural per a les dones de tots els temps, cuidar, sense adonar-se van passar el testimoni d'una llengua, amb tot el que això significa. 
  


Florencia Zuazua i Fernando Otazu
Manuela Uribetxebarria i Mari Carmen Palacios
Valentina Uriarte i Ingacio de Ganzua
(Les fotografies les he extretes de la pàgina de l'ajuntament d'Eskoriaza http://www.eskoriatza.net/argazkiak)

dissabte, 12 de març del 2011

Dides hospitalaries (Segona Part)

De nou les dides. 

Les dones que alletaven a fills d'altres. 

Avui llegia sobre un altre tipus de dides, les d'hospital. Pensava, abans de llegir sobre el tema, que aquí em trobaria dades properes a l'alletament col·lectiu i altruista a que em referia amb l'anterior entrada. Una vessant més amable sobre les mares de llet. En canvi, m'he trobat  a un territori fosc i  trist.  

Parlaré de nens abandonats i de mares de classes baixes.

Entrem, si us sembla, al segle XVIII:

Antic Hospital de la Santa Creu, avui seu de la Biblioteca de Catalunya
Aquestes eren dones llogades o pagades per una institució assistencial per a l'alletament i la cura dels nens abandonats. Els dos únics hospitals de Catalunya que s'encarregaven d'aquestes tasques eren el de Santa Caterina de Girona i l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.  Ho feien de dues maneres diverses; al propi hospital o des de casa.

Les dones que donaven pit a l'hospital s'encarregaven de donar el pit al nadó fins que es trobava una dida externa. N'hi havia molt poques a cada hospital i això les sobrecarregava de feina i s'havien d'encarregar de criar entre 6 o 7 nadons, una feina gairebé impossible que devia ser molt frustrant. Els nens no tiraven endavant fàcilment. Però qui aguantaria aquesta situació, per un mal salari (se sap a un hospital de Madrid la dona que rentava la roba cobrava 6 rals i la dida 3), si en una casa particular li pagaven el doble? Probablement les úniques que hi accedien eren aquelles que realment necessitaven el salari i que no complien els requisits que demanaven a les cases bones i de que hem parlat en l'anterior entrada. Sembla que en molts casos eren dones solteres que haurien parit al propi hospital i que si quedaven per alletar altres nens.

Les dides externes eren aquelles que s'enduien al nadó a casa i que, a canvi, l'hospital li donava un petit salari. Aquestes quedaven registrades al "Llibre de dides" on s'apuntava entre altres coses els pagaments i quan finalitzava el termini de l'alletament, en aquest cas es posava "el trona, el restituí" o "se'l queda, l'atura". Així podia ser que finalment la dona acabés adoptant al petit. En molts casos aquestes eren dones a qui se li havia mort un fill. 

Les motivacions internes per a fer aquest servei no els coneixem...no queden apuntats als llibres de dides.

M'agrada pensar que, més enllà de la necessitat econòmica, aquestes mares de lloguer van fer la feina amb cura.

Totes sabem que amb el pit s'ofereix aliment però també calor, seguretat, amor...

Espero que totes elles poguessin sentir-se orgulloses d'haver criat  petits que un dia es van fer adults i persones magnífiques.

Segur que sí.


(La informació la he extreta de l'article "El didatge hospitalari català en el segle XVIII" de M. Borrell i Sabater, publicat l'any 1997 a la revista Manuscrits d'Història Moderna. Es pot trobar on-line, si algú vol més detalls sobre el tema)

dimarts, 8 de març del 2011

El dia de la dona treballadora parlem de l'ofici més vell del món.

Avui és un dia important. El dia de la dona treballadora! I no podia deixar de commemorar-ho amb vosaltres en aquest bloc. 

L'entrada d'avui té a veure amb un dels oficis femenins més antics del món....les Dides o Mares de llet .

(per fi m'atreveixo amb el tema...tant ampli que segurament donarà per més d'una entrada!)

Quan va nàixer l'Ariadna,  els primers mesos tenia moltíssima llet. Em sobrava. Hagués pogut alimentar a més d'un nen, segur. Pensava que possiblement aquesta és la nostra natura. Estem preparades per alimentar a més d'un criatura. Això, en societats tribals on els nens no són exclusivament d'aquella que la parit o d'una família en concret, en aquells llocs on els nens són de la comunitat, tenir llet de sobra deu ser molt útil. Els petits poden alimentar-se sense problema de més d'una mare, o quan una mare falta o per alguna raó no té llet,pot ajudar a criar l'infant una dona que no l'ha parit. Em sembla molt maco pensar en l'alletament com una feina comunitària. 

En les societats més complexes, allà on la descendència pren importància, quan és necessari distingir de qui és el nen, les cures als petits no poden ser comunitàries i passen a ser familiars. Ara bé, les mares a vegades segueixen sense tenir prou llet o, simplement no volen patir els problemes de la lactància i, des de temps immemorials es lloga o es fa servir alguna dona per fer-ho en lloc de la mare. Podríem dir que fins l'arribada de la llet de formula ha estat una feina més.

Tot i així, cal dir que renunciar a l'alletament ha estat mal vist des d'època romana, com hem vist. Tanmateix, com que era una pràctica habitual, es volgués o no,  va intentar regular-se.

En societats com la romana possiblement es tractava d'una tasca adjudicada a les esclaves. Més endavant, degut a la creença que amb l'alletament també es traspassaven a l'infant el caràcter i les maneres de la dona, es va triar amb cura la persona que havia de fer la feina. En les cases nobles europees en moltes ocasions els contractes es firmaven amb dones del propi estament. 

Dida del segle XIX
He trobat al respecte un text molt interessant del 1495 (poc després d'arribar a Amèrica, quan es començava a sortir oficialment de l'Edat Mitjana) on es parla de les 17 característiques que ha de tenir una bona dida... a veure que us sembla!

1- La dida ha de tenir entre 25 i 30 anys

2- Que no sigui ni prima ni grassa, de condició mitjana.

3- Els pits no han de ser ni massa grans ni massa petits, ni massa tous ni massa durs.

4- La llet que tingui no ha de ser conseqüència d'una avortament i si és possible que el part hagi estat de mascle.

5- Que no tingui encara la menstruació

6- Que no tingui relacions sexuals durant la criança

7- La llet no ha de tenir mala olor i no ha de ser ni massa greixosa ni massa líquida

8- La dida ha de tenir bones costums, no ha de tenir mal caràcter, ni ser "endimoniada, ni aplopètica, ni goluda, ni embriaga"

9- Que prengui àpats freds i calents

10- Que la llet sigui d'un mes i mig o dos mesos a partir de la data del part.

11- Que "sea sabia e enseñada en el aparejamiento del niño"

12- Cal ensenyar-li les costums del nen, fer el possible per que no plori ( "es proba ben palesa que posar el nen al pit guareix totes les malalties")

13- Reglamentació de les tetades. No s'ha de donar el pit al nen contínuament, sobretot a la nit.

14- El nen no ha de dormir al llit de la dida.

15- La dida ha de prendre diversos cops al dia mel i pa amb oli i sucre

16- Cal fer un massatge suau a les nenes i amb força als nens

17- Si és nen convé que sigui alletat dos anys i mig i si és nena dos.

(La imatge la he extret d'internet)

dissabte, 5 de març del 2011

La història dels cotxets per la canalla

Ara fa ben pocs dies li hem comprat una motxilla a la meva filla d'aquestes d'anar a coll. El cotxet li sembla un bon lloc, però al cap d'una estona s'avorreix. Jo, potser no tinc gaire força, però no m'imagino fent una distància més o menys llarga amb la nena a sobre. Quan la tinc una estona a coll de seguida penso que necessitaria un mocador o alguna cosa per lligar-me-la i no haver de fer tota la força amb els  braços. Així que la solució motxillera ens ha anat molt bé!

Entre les mames internautes he fet una mini enquesta, o dit d'una altra manera, han fet d'ajudants per una petita recerca d'història oral. El resultat és una mica sorprenent. Allà on arriba el record de les dones més grans, o feien servir cotxet o duien els nens a les mans. Cap altra solució per traginar criatures (si algú sap alguna dada, és a temps de donar-nos la informació...l'Onavis, la Sandra i jo mateixa estarem molt contentes de saber-ne més! oi noies?). Potser tant sols és que estem massa ben acostumades i ens costa fer esforços físics i no n'hi ha per tant. Qui sap.

Doncs bé, investiguem una mica quina és la història dels cotxets, una història relativament recent, que va començar a Anglaterra al segle XVII .
El primer estri similar al cotxet el va inventar un arquitecte anomenat William Kent l'any 1733. Sembla ser que el duc Devonshire li va encarregar que inventés una joguina pels seus nens.A partir d'això es va popularitzar entre les classes altes europees. No era més que una joguina extravagant. Estaven fets com petits carros de cavalls en miniatura, construïts per el gaudi de l'infant.

El cotxet de W. Kent


La gran innovació fou la construcció d'agafadors per a que poguessin ser duts pels pares. El que fins llavors havia estat una joguina pels nens passà a ser un utensili per l'utilitat dels pares i a partir de llavors la seva popularitat no va fer més que augmentar. En un principi eren considerats uns vehicles més de quatre rodes i per tant prohibits en els carrers peatonals. Sembla que diverses dones varen ser processades per conduir als seus fills per la via pública!



Les innovacions es varen anar succeint a mida que el carro guanyava popularitat. 



Els feliços anys 20, amb el baby boom, van significar l'obertura d'aquest mercat a totes les classes socials i ja als anys 50 semblava que ja no hi havia cap altra manera de dur als petits. Es van fer imprescindibles. 
cotxet per a famílies nombroses de l'Alemania de l'Est
Un disseny futurista anomenat Pramularo
Un disseny italià dels anys 50, el Bervetatto
El darrer crit en cotxets, el cèlebre Bogaboo! (el nostre!)
Avui en dia hi ha altres modes per dur als petits. Per fi la innovació ha apropat una mica els fills a nosaltres. Ja no estem obsessionats en deixar-los als carros. 
A vegades són molt còmodes, no ho negarem, però també ens agrada sentir-los a sobre, oi? Jo fa poc que tinc aquesta motxilla tant moderna que ens va la mar de bé per donar una volteta!