Dides hospitalaries (Segona Part)

De nou les dides. 

Les dones que alletaven a fills d'altres. 

Avui llegia sobre un altre tipus de dides, les d'hospital. Pensava, abans de llegir sobre el tema, que aquí em trobaria dades properes a l'alletament col·lectiu i altruista a que em referia amb l'anterior entrada. Una vessant més amable sobre les mares de llet. En canvi, m'he trobat  a un territori fosc i  trist.  

Parlaré de nens abandonats i de mares de classes baixes.

Entrem, si us sembla, al segle XVIII:

Antic Hospital de la Santa Creu, avui seu de la Biblioteca de Catalunya

Aquestes eren dones llogades o pagades per una institució assistencial per a l'alletament i la cura dels nens abandonats. Els dos únics hospitals de Catalunya que s'encarregaven d'aquestes tasques eren el de Santa Caterina de Girona i l'Hospital de la Santa Creu de Barcelona.  Ho feien de dues maneres diverses; al propi hospital o des de casa.

Les dones que donaven pit a l'hospital s'encarregaven de donar el pit al nadó fins que es trobava una dida externa. N'hi havia molt poques a cada hospital i això les sobrecarregava de feina i s'havien d'encarregar de criar entre 6 o 7 nadons, una feina gairebé impossible que devia ser molt frustrant. Els nens no tiraven endavant fàcilment. Però qui aguantaria aquesta situació, per un mal salari (se sap a un hospital de Madrid la dona que rentava la roba cobrava 6 rals i la dida 3), si en una casa particular li pagaven el doble? Probablement les úniques que hi accedien eren aquelles que realment necessitaven el salari i que no complien els requisits que demanaven a les cases bones i de que hem parlat en l'anterior entrada. Sembla que en molts casos eren dones solteres que haurien parit al propi hospital i que si quedaven per alletar altres nens.

Les dides externes eren aquelles que s'enduien al nadó a casa i que, a canvi, l'hospital li donava un petit salari. Aquestes quedaven registrades al "Llibre de dides" on s'apuntava entre altres coses els pagaments i quan finalitzava el termini de l'alletament, en aquest cas es posava "el trona, el restituí" o "se'l queda, l'atura". Així podia ser que finalment la dona acabés adoptant al petit. En molts casos aquestes eren dones a qui se li havia mort un fill. 

Les motivacions internes per a fer aquest servei no els coneixem...no queden apuntats als llibres de dides.

M'agrada pensar que, més enllà de la necessitat econòmica, aquestes mares de lloguer van fer la feina amb cura.

Totes sabem que amb el pit s'ofereix aliment però també calor, seguretat, amor...

Espero que totes elles poguessin sentir-se orgulloses d'haver criat  petits que un dia es van fer adults i persones magnífiques.

Segur que sí.


(La informació la he extreta de l'article "El didatge hospitalari català en el segle XVIII" de M. Borrell i Sabater, publicat l'any 1997 a la revista Manuscrits d'Història Moderna. Es pot trobar on-line, si algú vol més detalls sobre el tema)