dissabte, 26 de febrer de 2011

Traginar

Ens van explicar en un curs post-part que a la natura hi ha dues classes d'animals; aquells que guarden i aquells que traginen. Els ocells, per exemple, guarden les cries en un niu i elles resten en silenci mentre la mare és fora...més val no cridar l'atenció perquè no vinguin a menjar-nos! 

una altra espècie traginadora...
Nosaltres formem part del segon grup, sembla. Això fa que les nostres cries tinguin un comportament molt concret: ploren sovint quan no estan en contacte amb un cos. Estan segurs sobre nostre. Així que tenim unes petites bestioletes ploramiques molt simpàtiques.

Malauradament o afortunadament, segons com es miri, l'espècie humana fa temps que viu d'esquena als instints i ,des de fa molts segles, hem anat construint cultures que ens allunyaven d'aquestes formes de fer primigènies. Al llarg de la història, les diverses civilitzacions que ens han precedit, han criat als nadons de la manera que els hi semblava més convenient per el futur de la tribu. Alguns han preferit que s'acostumessin a estar sols. D'altres han decidit agafar un bon mocador i enfilar-los a l'esquena. 

En l'actualitat, en el món occidental les opcions s'han fet immenses. On vivim les normes socials no són gaire estrictes. Els llibres d'autoajuda han substituït a la mare o l'àvia i, amb elles, la traducció secular. Ara cadascú tria el camí que li sembla més correcte per fer créixer els seus fills.

Una de les maneres que empren moltes mares per moure's amb els nens són els cotxets o carritus. És l'opció majoritària. Però aquesta és una història molt recent.  El costum d'anar d'un lloc a l'altre amb aquesta andròmina va començar a estendre's cap al segle XIX. Tal i com sopsitava, el mateix moment en que les mares van començar a fer treball assalariat. 

Estic preparant una entrada sobre la història d'aquests aparells... I a les vostres famílies? teniu referències de com traginaven als petits d'un lloc a l'altre? en braços simplement? feien servir algun aparell? un mocador? si teniu alguna idea diguem-m'ho que ho afegiré a la propera entrada!

dimarts, 22 de febrer de 2011

Llengua materna

Ahir, dia 21 de febrer, es va celebrar el dia de la llengua materna. La primera llengua adquirida. Aquella amb la qual el parlant s'identifica i és capaç d'experssar-se millor. 

En diverses ocasions ens hem referit de manera directa o indirecta a la tasca de transmissió fonamental de les mares. Són el primer vincle de l'infant amb el món. Elles li canten les primeres cançons i li expliquen els primers contes. Des de la panxa senten les seves paraules. 

El nen o la nena defineix el dia a dia amb la llengua de la mare. És un acte d'intimitat molt importat. La relació sentimental que estableix amb aquestes primeres paraules crea una petjada inesborrable. La llengua que apendrà l'infant serà l'eina fonamental per a tot l'aprenentatge posterior, i també li crearà una identitat. 

Sóc la llengua que em va parlar ma mare. Per això, si no puc fer servir les seves paraules em desvirtuo.

A vegades la defensa d'aquest dret ha creat conflictes polítics. Com el que va tenir lloc el 21 de febrer de l952 i per el qual es commemora el dia internacional de les llengües maternes.

Aquesta història va tenir lloc lluny de casa, a l'Orient, i va començar el dia 21 de Març de 1948, quan el governador de Pakistan va declarar l'Urdú llengua oficial d'aquest país. La gent que parlava el bangla, una altre de les llengües del territori, va començar les protestes en contra d'aquesta decisió. Per fer-hi front el govern paquistaní va anular el dret de reunió i las concentracions públiques. Els estudiants de la Universitat de Dacca van decidir, tot i així, organitzar una protesta el 21 de febrer de 1952. Aquell mateix dia van morir dos manifestants a mans de la policia. Aquestes morts provocaren l'inici de la revolta que, després de 3 anys de conflicte, va aconseguir que es declarés el bengal un dels idiomes oficials del país. 

Un gest tan inconscient, tan natural, com decidir la llengua amb que parlaràs al teu fill... i resulta que serà la primera clau per definir la identitat.

diumenge, 20 de febrer de 2011

Els fills d'Egipte (Segona part)

Egipte és un lloc mític per als historiadors de l'antiguitat. Tots coneixem les grans construccions, els faraons  i, fins i tot, algunes llegendes, com la maledicció de la tomba de Tutankamon, etc. Les més estranyes teories envolten la civilització egípcia; que si els extraterrestres, que si és les ànimes dels morts. He de dir que aquest misticisme que sempre ha envoltat als pobres egipcis els hi ha fet més mal que bé.

Més enllà d'aquesta aureola de misteri crec que el més interessant dels egipcis és la gran quantitat de documentació que es conserva. Gràcies al clima extremadament sec papirs, des d'època egípcia fins a època romana, han arribat fins a nosaltres. Coneixem els esdeveniments més petits sobre el dia a dia de l'Egipte antic. Aquest fet ens ajuda a conèixer no només coses sobre la pròpia civilització egípcia, sinó que també és una font increïble de documentació per els diversos imperis que els van anar conquerint; grecs, romans, perses, etc. 

També tenim algunes dades sobre com criaven als seus fills. 

Només nèixer la mare, podria ser per exemple Taoutem  que vàrem conèixer a l'anterior entrada. Bé doncs, posem que Taoutem va tenir una petita nena. Un cop nascuda la mare li atorgava un nom. Es tractava d'una costum ancestral anomenada "el nom de la mare" i es relacionava amb la personalitat del nen o la nena o amb el nom d'alguna divinitat. Posteriorment era inscrita en el registre del lloc...però seria inscrita amb un altre nom. Un segon nom amb el que la petita fou coneguda el resta dels seus dies.

Això em recorda a una costum d'alguna tribu d'indis de l'Amèrica del nord  (no recordo quina, no sé si cap lector en sap res més...) que tenien un nom, el real, que no deien a ningú, era un secret ben guardat. Només en moments molt especials aquest nom era confiat. Com qui entrega un present. 

Però tornem a Egipte. Des dels primers instants de vida el nou membre de la família se'l protegia dels mals esperits amb amulets. Entre els quals existien uns que han cridat la meva atenció; uns petits cilindres de materials diversos que es penjaven del coll. A l'interior dels cilindres hi havia boletes de coure que sonaven en moure's (és molt semblant al que portaven els nens ibèrics, ho recordeu?). 



La llet materna, com ara, era considerat un aliment fonamental per poder tirar endavant la criatura. Aquests estaven alletats fins els tres o quatre anys.

En el papir Ebers es parla d'una fórmula per a fer pujar la llet materna, s'havia de coure oli de l'espina dorsal de la perca del Nil i després untar-ho cada dia a l'esquena de la mare.

Així, mica en mica, les mares que vam conèixer a l'anterior entrada van criar a les mares i pares de les mares i pares de l'Egipte d'avui en dia. 

Visca Egipte.

dijous, 17 de febrer de 2011

Egipte on my mind. Primera part

Primer la banda sonora. Us enllaço el vídeo en que pensava quan vaig decidir el títol de la entrada. Així, mentre llegiu el que us vull explicar, podeu anar-la escoltant. 



Aquests dies ens han arribat unes imatges estranyes de la televisió. Ens han agafat per sorpresa. Resulta que els pobles, sense res més que la seva presència, voluntat, alegria i determinació, poden canviar les coses, poden fer caure al poder més aferrat. Em va semblar un fet tant emocionant que he decidit dedicar unes entrades a les mares, pares, fills i filles egipcis. Els vàreu veure? n'estava ple. Hi havia nens, nenes, mares, pares i gent molt jove. 

Però d'on prové aquesta energia? doncs els hi ve d'antic. Comencem les nostres històries familiars...

L'any 510 aC, sota el regnat de Dàrius I, Smithis, filla de Pediese i Ashsedjemes, es casà amb Bastet Tjaisopedenium, fill de Horur i Naenesbastet. "Hem convertiràs en la teva esposa i em donaràs a canvi peces de plata. El meu cor esta content amb aquest contracte".

L'any 311 aC, el 7è any del regnat d'Alexandre, fill d'Alexandre. "Heràclides pren com esposa Demetria, procedent de Cos, ambdós nascuts lliures. Si Demetria descobreix qualsevol mal acte del seu espòs s'endurà la seva dot. Si Heràclides marxa amb cap altra dona serà considerat un insult cap a Demetria, així com si té un fill amb una altra dona".

L'any 251 aC, el núm 33 de Khoiakh, fill de Ptolomeu. Matrimoni de Taoutem, filla de Relou, i Patma, fill de Pchelchnos. "T'accepto com esposa i accepto la teva dot. El meu primogènit serà l'hereu de tota la meva propietat".

L'any 170 aC, dia 17 del Faraó Ptolomeu VI. Matrimoni de Paigesh i Tatilymhotep. " Et convertiré en la meva esposa. Aquí tens la llista de les meves propietats: un vel, una capa....Si jo t'abandono o tu m'abandones m'hauràs de donar o t'hauré de donar 110 peces de plata. Jo m'encarregaré de aportar-re l'aliment i la roba". Ella respon "Jo accepto Paigesh com espòs. El meu cor està satisfet amb tot el que s'ha dit prèviament".

El casament era en l'antiguitat l'acte fundacional de la família. Aquests pactes eren el primer pas; el següent , com tots podeu imaginar, era engendrar fills. 
Aquests exemples són contractes reals d'època antiga. Parelles que van existir i que amb la seva energia van començar a crear les bases de la població heterogènia que construiria l'Egipte d'avui en dia.
 
No sabem només els noms de les mares i pares de l'Egipte antic. Coneixem les seves cares. Al Fayum s'han conservat uns increïbles retrats, d'un realisme que fa posar la pell de gallina. Són d'època romana. Són els fills dels fills dels homes i dones dels contractes matrimonials que acabem de veure.




Demetria provinent de Gràcia, Taoutem filla d'Egipte o Tatilymhotep; també les dones que veiem en aquestes pintures, són mares de les mares de les mares de les mares que van tenir els fills de la revolta. Un brindis per a elles!

En la propera entrada veurem que passava amb els petits i les petites personetes que van néixer a Egipte en aquelles èpoques. Com els varen criar. 



diumenge, 13 de febrer de 2011

Avui la mare comença a treballar

Entre el segle XVIII i XIX va tenir lloc una de les revolucions més importants de la història. La revolució industrial. S'esdevindria un abans i un després en la vida dels homes i les dones

La maternitat va iniciar-se un nova etapa decisiva on encara ens trobem. La mare va començar el treball assalariat.

El treball femení es converteix en una necessitat pel capitalisme que comença. Volen fer ús d'aquesta mà d'obra dòcil i mal pagada. Segons les normes admeses per tothom el salari femení no podia ser més que un pagament de suport a la família, la meitat que el masculí.

La industrialització produeix un nou tipus de mare, que treballa fora de casa de 12 a 14 hores. Tornen a casa fetes pols, esgotades, incapaces d'assumir les tasques maternals i de cura de la llar més fonamentals. Incapaces de trasmetre als fills les bases de la cultura femenina tradicional.

Manchester 1851. Ref; http://www.sciencemuseum.org.uk/on-line/energyhall/page109.asp



Els petits es queden al carrer o sota la cura d'alguna filla més gran, de 7 o 9 anys. Alguns també treballen.

El caràcter massiu que va suposar aquest nou fenomen a les regions industrials va sorprendre als observadors contemporanis. La fàbrica va significar la decadència de la maternitat tal i com s'entenia fins llavors.  


Birmingham s. XIX. Ref: http://www.thinkstockphotos.com/image/92845903

Aquí comença el gran trencament. Em pregunto si va ser en aquell moment que es van inventar els carros, els bressols, els estris per tenir als petits una mica separats. Em pregunto si llavors vam començar a qüestionar-nos que no era bo acostumar-los als braços, a dormir amb nosaltres. Al contacte.  

Potser després d'aquesta pèrdua, després d'aquesta separació definitiva dels infants i de les llars, les mares també van començar a qüestionar la maternitat. Perquè tirar endavant aquesta tasca tan difícil?  I així ens trobem avui en dia. A voltes amb la conciliació. Les mares vam sortir fa temps dels murs de les cases, la intimitat que ens recloïa havia amagat gran part de la nostra història, però també ens havia forjat una identitat després de segles. Haviem estat bàsicament mares i ara ja començàvem a ser més coses.

Va aparèixer, potser en aquell moment, un maleit sentiment de culpabilitat que arrosseguem avui en dia, a principis del segle XXI.

Però hem tingut una gran capacitat de reconversió. Aquelles que volem  hem decidit ser mares i per fi ser mare no és l'única opció. Però si aquesta és la opció, crec que, fins i tot amb les condicions laborals més difícils i amb les situacions més estressants, vam tenir i hem tingut cura dels infants amb tendresa. Seguim fent rodar el món amb alegria.

Que bé que hi ha mames al món. La meva, per exemple. Una mama treballadora molt valenta.

(Part de la informació i idees les he extret del llibre Histoire des mères et de la maternité en Occident de Yvonne Knibiehler)

dimarts, 8 de febrer de 2011

Contra Neaira o sobre la descendència

Avui us comentaré un text de Demòstenes (384-322 aC), que com Lisias, fou un orador atenenc. D'ell  ens  queden alguns discursos polítics (entre ells les famoses filípiques) i discursos per causes privades. Com suposareu avui ens fixarem en un de privat...perquè ens agrada observar dins dels murs de les cases... 

El discurs s'anomena Contra Neaira. El primer que va cridar la meva atenció és que és una causa contra una dona, Neera o Neaira (sembla que s'hauria de pronunciar així "neh-EYE-ru")

Però qui era aquesta dona?, com és que en coneixem el nom? si normalment no apareixen els noms de les dones atenenques perquè estan recloses a casa i no tenen vida pública, com vam veure...Doncs bé, això no és del tot cert, coneixem els noms d'algunes dones que van viure a Atenes en època clàssica. En cap cas esposes legítimes. Tots els noms de dona que coneixem pertanyen a dones il·legítimes. Companyes de vida d'algun personatge conegut. La més anomenada és Aspasia, companya de Pericles, considerat el fundador de la democràcia. La majoria són considerades prostitutes o concubines.

Copa de figures roges amb una hetera ballant

Aquest és el cas de la nostra protagonista. Va cometre el delicte de ser estrangera i viure amb un ciutadà, un comportament prohibit per llei; però no només això, sembla que va fer passar els seus fills com a ciutadans atenencs i va intentar casar-los amb altres ciutadans. Aquí està el seu error. El seu company va ser denunciat  i Demòstenes va escriure el discurs que ha arribat fins a nosaltres. 

Les regles de la decència estaven clares i calia no incomplir-les. Demòstenes explica molt bé al final del discurs quin era el rol assignat a les dones atenenques: 

"Porque tenemos a las heteras (un tipus de prostitutes d'alt standing) para que nos proporcionen placer; a las concubinas para que cuiden cada día de nuestro cuerpo y a las mujeres para que engendren hijos de forma legítima y tengamos en ellas un fiel baluarte de la casa"

La norma sagrada per una societat patriarcal és tenir el control de la descendència. Aquest és el punt clau i més difícil, perquè resulta que les dones tenim fills quan volem. Cal un ferri domini de les dones, físic però també psicològic, per poder controlar la seva prole. 

I resulta que Neaira va tenir fills quan va voler i amb que va voler...però anem a pams. Comencem la història pel principi.
Qui era Neaira, d'on venia aquesta dona? 
De petita, juntament amb set nenes més, va ser venuda a Nicareta, una madame que es dedicava ensenyar l'ofici de la prostitució a les nenes. Fruit d'aquests contactes íntims la nostra protagonista se'n va a viure amb alguns homes, sense casar-se, és el que els antics anomenaríem una concubina, però que per nosaltres seria una simple dona lliure de lligams, potser. Ella va seguir exercint l'ofici, sembla, repartint una part amb els diversos homes amb qui va compartir la vida. 

Finalment va aparèixer Estefan a la seva vida. Un ciutadà atenenc que la va dur a viure amb ell a Atenes. En aquell moment Neaira era mare de tres nens: Proxeno, Aristón i la petita Fano. L'home li va prometre tractar-los com fills legítims i a ella com una esposa.

 "Y lleva a ella y a los chiquillos a la casita que el tenía junto al Hermes Susurrante (un temple) "

Aquest era el gran problema, perquè una dona estrangera no podia casar-se amb un atenenc ni tenir fills atenencs. Dels nens tenim poques notícies. El problema principal de Neaira era la seva filla. Sense poder casar-la bé li esperava una vida difícil, com la de la mare. Així que va procurar casar-la amb un ciutadà fent passar a Fano per una atenenca. La noia va aconseguir casar-se i tenir un fill, del que no sabem res. Però es descobrí l'engany i en aquest judici es feia públic.

Entre les més ofeses, segons Demòstenes, havien de trobar-se les esposes legítimes. Era perillós normalitzar aquest comportament...després de tantes renúncies, de tantes limitacions, si qualsevol dona podia tenir fills quan vulgues i viure com volgués...de que valia tot el que havien fet? 

Demòstenes explica als homes, per si no ho tenien clar, perquè havien d'anar contra Neaira.

Así, pues, las más sensatas de vuestras mujeres se enfadarán, y con razón, con vosotros porque considerasteis justo que igual que ellas, la tía ésa tomara parte en los asuntos de la ciudad y en sus sacrificios. Y mientras, a las que no son casquivanas (alegre de cascos...) les estaís dando carta blanca para actuar a su aire: como si las leyes y vosotros les dierais permiso; con esta actuación despreucupada y negligente vais a dar la impresión de que en cierto modo os identificaís con las forma de actuar de esta fulana.

Pero ultrajada la ley por vosotros al absolver a ésta, y su capacidad para obligar está claro que el oficio de prostitutas alcancará a las hijas de los ciudadanos, al menos a todas aquellas que por falta derecursos no puedan recibir dote; y a su vez el rango de las mujeres libres alcanzará a las fulanas si consiguen carta blanca para que se les permita engendrar hijos a su aire y tomar parte en los misterios, sacrificios y actos de culot que se celebran en la ciudad. 

Consecuentement, que cada uno de vosotros piense que diposita el voto, el uno a favor de su madre, el otro de su hija, el de más acá de su madre y el de más allá en favor de la ciudad.

(La traducció, de nou en castellà, està editada per Alianza en un llibre on es recopilen diversos discursos de Demòstenes. M'agrada la traducció que en fa José Luis Navarro González, perquè pren en compte les expressions més populars i vulgars, sense suavitzar-les i adaptant-les molt bé al castellà contemporani. També ens trasllada molt bé els girs propis dels discursos orals. En realitat, es pot dir que és literatura oral transcrita, i això es nota en aquesta traducció. Crec que val la pena llegir-la!)

diumenge, 6 de febrer de 2011

Segrest

Avui faré una entrada trista. Entrarem en les misèries del segle XX.

He llegit al diari a una entrevista a Juan Gelman, un poeta uruguaià, les següents paraules:

"La dictadura militar argentina securestró en Buenos Aires a mi hija Nora a mi hijo Marcelo Ariel y a mi nuera, Maria Claudia García, que estaba encinta de siete meses. Semanas más tarde asesinaron a mi hijo de un tiro en la nuca. Lo de mi nuera fue un secuestro de vientre. A ella le dejaron vivir un poco más, hasta que tuvo su bebé pudo darle la mamadera un par de meses, luego también a ella le pegaron dos tiros. La niña fue depositada en una canstita en la puerta de una casa donde vivían un militar uruguayo y su esposa. Era un regalo de navidad.

La señora que había cuidado a mi nieta, en un acto de amor, informó a la chica. Cuando por fin no encontramos , pregunté a la chica si quería que aquello se hiciera público, me dijo que sí"

La nena ara és un dona anomenada Macarena Gelman. 

Aquesta és la històra de milers de mares, filles, avis i nets a l'Argentina i l'Urugai i qui sap on més. 

Fa uns dies va sortir als diaris i a les televisions espanyoles una notícia a la que no s'ha donat molta importància. Des dels anys 50 en els hospitals i presons espanyoles també es va practicar el segrest de nadons. La mare tenia el nen o la nena i al cap d'uns dies deien que havia mort, però no li deixaven veure el cos del petit. Sembla que hi ha més 200 nadons perduts, que podrien haver estat segrestats a la Península i aquests dies han presentat una causa comuna al tribunal. No ho han acceptat a tràmit, diuen que són casos separats. Que estrany, aquí que diuen que ja estan totes les comptes pagades.

dijous, 3 de febrer de 2011

Una mare d'Atenes

El text que us presento és de  Lisias (458-380 aC) un orador àtic que s'encarregava d'escriure els discursos pels judicis. En aquest cas ens ha arribat el discurs que va escriure per a Eufilet, per a que es defenses del càrrec d'homicidi. Sembla que ell i els seus amics van matar a Eratostenes en trobar-lo al llit amb la seva dona.

Com deia l'altre dia, és difícil quan fem història, que puguem captar l'atmosfera d'una època. Crec que aquest discurs és un d'aquests pocs moments on podem apropar-nos-hi. En aquest cas es relata una escena de l'Atenes clàssica. El passatge és llarg, però m'era impossible triar algun fragment, perquè penso que el conjunt és molt interessant. Pel que respecte al nostre tema, podem veure les formes com les mares cuidaven als fills, com els alletaven i, fins i tot, com utilitzaven el recurs del collit. Però també ens fem càrrec de la situació de la dona a Atenes. 

Les dones atenenques vivien en un règim de reclusió i sotmetiment dels més durs que coneixem per època antiga. No podien quasi al carrer i si ho feien havien de fer-ho tapades. Quan hi penso em ve al cap cures escenes que ens arribem pels mitjans de comunicació de l'actual Afganistan, per exemple. Atenes, en canvi, és el bressol de la civilització occidental, que hi farem. 

Com em parlat en una altra entrada, el moment dels funerals, on elles eren protagonistes, era un dels més perillosos... Però bé, deixem els comentaris, el millor és apropar-nos a un testimoni directe.

Ens trobem al segle V aC. El tribunal atenenc està format per 200 o 400 ciutadans (és a dir homes majors de 30 anys), davant d'ells Eulifet es disposa a justificar els seus actes amb el discurs que li ha escrit Lisias. Escoltem-lo:


Atenienses, cuando decidí casarme, y traje una mujer a mi casa, me sentí inclinado durante un tiempo a no molestarna ni poner impedimento para que ella fuera libre de lo que deseara. La vigilaba cuanto me era posible y desempeñé mi deber como un marido serio. Pero cuando nació mi hijo comencé a confiar en ella plenamente, y puse todas mis posesiones en sus manos, presumiendo que esta era la más gran prueba deconfianza.

Al principio, ateninenses, ella fue la mejor de las esposas. Era sensata, económica y todo lo mentanía limpio en casa. Pero por entonces murió mi madre; y su muerte fue la causa de todos mis problemas. Pues cuando mi mujer asistía a su funeral fue vista po este hombre y, con el tiempo, consiguió seducirla. Él, busco a nuestra esclava y cuando iba al marcado le hizo proposiciones y la corrompió.

Ahora, caballeros, debo decirlos que tengo una pequeña casa de dos pisos, con las habitaciones de las mujeres en lo alto y abajo, las de los hombres, con igual espacio en cada piso.

Cuando nació nuestro hijo su madre lo amamantó, pero con objeto de evitar el riesgo de que cayera por las escaleras cada vez que bajaba a limpiar al niño, yo pasé a ocupar el piso de arriba y mi mujer el de abajo. Y así, se hizo costumbre en mi mujer el bajar al piso de abajo y dormir con el niño, de forma que pudiera darle el pecho y evitar que llorase.

Tal fue la situación durante largo tiempo y jamás yo entré en sospechas pues era tan simple que creí que mi mujer era la más casta de la ciudad.

Paso el tiempo, caballeros; yo llegué inesperadamente a mi casa, viniendo del campo, y después de la cena mi hijo comenzó a inquietarse y llorar. Realmente la esclava lo estaba molestando a propósito para hacerlo llorar pues el hombre estaba en casa, como supe más tarde. 

Le dije a mi mujer que bajara y diera de mamar al pequeño para que dejara de llorar. Al principio no quiso hacerlo, como si se sintiera muy contenta de que yo hubiera regresado después de tan larga ausencia. Entonces me enfadé y le dije que bajara. 

"Ah, sí -dijo- así puedes intentar trare aquí, contigo, a la esclava, como lo has hecho antes otras vces, cuando estabas borracho"

Yo me reí. Ella salió de la habitación y cerró la puerta, como si fuera una broma, dándole una vuelta a la llave. Yo, sin pensar nada acerca de todo ello, sin la mínima sospecha, me alegre de poderme ir a dormir despues de una larga jornada desde el campo. 

Hacia el amanecer ella volvió y abrió la puerta. Le pregunté por qué las puertas habiéna estado rechinando por la noche. Me contestó que la lámpara del niño se había apagado y que había ido a pedirlo otra a la vecina. 

Yo me callé, pensando que realmente había sido así. Pero me pareció, caballeros, que ella se había puesto maquillaje en la cara, a pesar de la muerte de su hermano, hacía treinta días. Aún así, no dije nada sobre ello, simplemente me marche sin pronunciar palabra. (Lisias, 1.6-14) 

(Aquest passatge l'he extret d'un llibre que és un clàssic sobre la matèria, Diosas, rameras, esposas y esclavas. Mujeres en la Antigüedad clásica, de Sara b. Pomeroy, concretament a la pàgines 99-100. Si us interessa el tema de la situació de la dona a l'Antiguitat, ús el recomano: És amè i proposa molts exemples aclaridors. )

dimarts, 1 de febrer de 2011

Els Jocs Infantils (Brueghel Segona Part)

Aquesta és una entrada de transició. 

Per concloure el tema que vaig obrir en la darrera entrada, us reprodueixo part d'un article que podeu trobar on-line sobre l'obra de l'artista i aquest quadre en particular 

(L'autor és R. Balius i Juli, el títol "Juegos Infantiles" a la revista Afers, núm 93, 2008)

"La escena de la obra protagonista se desarrolla en una amplia plaza pública, de la cual se han excluido todos los adultos. Están representados más de doscientos cincuenta niños y niñas que están absortos en sus juegos (...) En aquellos tiempos los niños no eran tema artístico y en la vida real eran tratados como pequeños adultos. Los vestidos y las gorras de las niñas eran muy parecidos a los de las madres, y los pantalones, camisas y sombreros de los niños a los de los padres. La mayoría jugaban sin juguetes que apenas se fabricaban por entonces, o se hacían con huesos, tripa de cerdo ladrillo, etc. También hay que remarcar que ni las caras ni los cuerpos de los sujetos son infantiles. Los juegos individuales como la voltereta, caminar con zancos, subir al árbol, hinchar una vejiga de cerdo, etc. se alteran armónicamente con los juegos de grupo como la gallinita ciega, el bautizo, hacer la barquilla, saltar y parar o luchar a caballo. No falta un niño que desde una ventana quiere asustar a sus compañeros con una protectora y horrible máscara humana. En el jardín cerrado se hace gimansia, se cabalga sobre la baranda, se juega a los dados o se hacen rodar peonzas. Seria interminable seguir enumerando los juegos presentes en el cuadro. La calidad artística y el colorido hacen que los Juegos Infantiles sera una obra fascinante. Como muchas de las pinturas de Bruegel, debe mirarse a distancia para valorar el conjunto y de cerca para observar tranquilamente y con la máxima atención los diferentes escenarios representados"

I ja per acabar, a qui li interessi conèixer més pintures d'aquest autor recomano especialment una anomenada El cens de Betlem  i  la Massacre dels Innocents. Aquesta última, tot i que el tema dels nens era també protagonista, em va semblar massa cura i em va fer una mica de pena utilitzar-la pel bloc...:(