dilluns, 30 de maig de 2011

Parèntesi cinèfil

Ara fa molts dies l'Onavis em va proposar que respongués un d'aquests qüestionaris culturals que es fan entre blocs. Que fes un parèntesi en les meves entrades històriques. He trigat una mica perquè abans volia escriure algunes coses que tenia al cap, però ha arribat el dia!

Per cert, ara torno ha estar una mica enfeinada amb a tesi (darreres correccions!) i aquesta setmana us deixaré una mica de banda...però respondré a aquestes preguntes primer! (una mica adaptades...)

Apa doncs, som-hi!

La última pel·lícula al cine. Després de  quasi un any sense anar al cine vam anar a veure El discurso del rei! Ens va encantar, una peli clàssica, ben feta. Però crec que ens haguès agradat gairebé qualsevol! Tenia tantes ganes de seure a la sala, tornar a tenir la sensació de quan s'apaguen les llums i comencen a sortir les imatges...m'encanta anar al cine!

La última peli a casa. Fresas Salvajes d'en Bergman. És una peli d'aquestes de cinèfils, és a dir una mica especialilla, però molt maca, la veritat...a mi em va agradar molt.

La teva peli preferida. Aquesta és la pregunta més difícil. Però posaré una que tinc al cap ara mateix perquè em va emocionar molt en el seu moment...es veritat que no la he tornat a veure, però us la recomano. Paris Texas de Wim Wenders

Hi ha alguna pel·lícula que esperis amb ànsia? Com deia la Onavis, tinc alguns directors que em fallen poques vegades...m'agraden les dels germans Cohen, el gran Tarantino i un clàssic, el Woody Allen.

Quina saga t'agrada més? Bé, no sóc de sagues, la veritat. No aguanto ni el Senyor dels Anells ni cap d'aquest estil però ara he descobert un nou món! Les sèries. Estem super enganxats a casa...crec que ara mateix s'estan fent unes sèries que es poden considerar obres mestres. A més tenen un format ideal per a les mames que van esgotades. Una horeta i ja. Us recomano, los Soprano, the Wire i Madmen. Ara hem començat amb "A 6 metros bajo tierra" i està molt i molt bé. No us les perdeu!!

Quina pel·lícula t'ha decebut? Alguna del Woody Allen, en fa tantes que en alguna ha de fallar, que hi farem!

Si poguessis triar una pel·lícula per fer-ne un remake, quina seria? Aix, es que no m'agraden gaire els remakes....

Que t'agrada de les pel·lícules? M'agrada anar al cine. Seure a la butaca, que s'apaguin les llums i introduir-te en una altra vida. De les pelis espero que m'emocionin d'una o altra manera.

dimarts, 24 de maig de 2011

Ostentatio mammarum. Un gest d'autoritat materna.

Sembla que a l'antiguitat i època medieval existia un gest matern que ha desapregut entre nosaltres. Les mares miraven d'influenciar en l'opinió dels seus fills mostrant un dels seus pits. Era un recurs corporal extrem. Es mostraven els pits quan les paraules havien deixat de ser suficient i es necessitava una resposta immediata del fill.

A la literatura hi podem trobar nombrosos exemples.

Per exemple, Hècuba li ensenyava els seus pits a Hèctor per intentar que desistís a enfrontar-se amb Aquil·les (Iliada, XXII)

Però no només tenim testimonis literaris.

Es coneix un testimoni sobre el turmetós matrimoni de Beatriz de Catellón i Pedro Cerdán.  En una carta redactada l'any 1455 davant notari s'expliquen els diversos intents d'assassinat de Beatriz per part de Pedro. En un dels episodis apareix la mare de Pedro que intenta salvar la seva jove.

Per fer-ho i davant la desesperació de veure el seu fill maltractant fins la mort a Beatriz...

"Et se le lanco delant en tierre et se tiro el trapo de los pechos et le demostro las tetas diziendole que con aquellas lo havia criado, que por reverencia de nuestro senyor Dios et pora amor della la dita Beatriz no reciviese danyo por las sobreditas cosas"

El gest va tenir efecte i el fill va respondre per amor i respecte a la mare. Va alliberar a la dona que estava a punt de matar.

Un gest que ha desaparegut en la nostra societat on hem oblidat que els pits són la representació i el símbol principal de la maternitat. A l'occident s'han convertit tant sols en objectes sexuals i per a l'erotisme.

Sembla que en altres cultures aquest símbol encara es present.

En una entrevista realitzada a la Premi Nobel de la Pau Wangari Maaathi apareix aquest testimoni on es relata la lluita d'unes mares per l'alliberament dels seus fills.

"Me pidieron ayuda. (...) La policia nos rodeó. Mucha mujeres, especialemente madres, se desnudaron. (...) Es una costumbre africana que cuando mujeres mayores son atacadas por hombres jóvenes, se desnudan para avergonzarles mostrándoles la desnudez de sus madres"

El nostre cos és el símbol per excel·lència de la maternitat.

Com es pot veure, em fet ús d'ell al llarg de la història com una arma per despertar consciències, per recordar als nostres fills que som les seves mares.

Per fer recordar a la humanitat que nosaltres l'hem parit.

Que el nostre cos no és un objecte sexual. El nostre cos és maternitat.

Aquesta, entre moltes altres coses, és la nostra autoritat.




(Aquesta entrada la he fet gràcies a l'article "Ostentatio mammarum. Potencia y pervivencia de una gesto de autoridad materna" realitzat per M. Carmen García Herrero i que podeu trobar en el llibre "Maternidade/es: Respresentaciones y realidad social. Edades Antigua y Media". És un article molt suggerent.  Us el recomano, hi podreu trobar més exemples i imatges molt interessants, si us ha interessat el tema. Si jo en trobo més exemples us els mostraré al bolc. Amb aquesta entrada només pretenia introduir-vos en aquest apassionat tema!)


dijous, 19 de maig de 2011

Maternitats llunyanes

Avui no parlaré d'història, sinó que una mica d'antropologia maternal.

Resulta que, per una d'aquestes coses que té la vida, ahir vam tenir sopant a casa una noia de Sumatra! Estava a la ciutat per una estada a l'Universitat. Sembla que és una investigadora de biotecnologia o alguna cosa així.

A part d'això, vam descobrir que era mare de dos nens. Un de 3 anys i un altre de 10 mesos.

Jo no em vaig poder estar i li vaig fer algunes preguntes sobre la seva feineta de mare...

Resulta que allà on viu el més normal és donar el pit 2 anys. Així ho va fer amb el primer. Amb el segon no va poder perquè va haver de venir aquí uns messos. Ho deia sense cap problema i semblava que sense remordiments. Tot era molt natural per a ella, donar el pit, deixar-ho en el moment que no podia...aquest és la impressió que vàrem tenir.

Mentre sopàvem la nena va seure amb nosaltres. Ara provem de donar-li el mateix que a nosaltres i sopem plegats.

Li vam preguntar a Sumatra quan començaven a donar menjar sòlid. Ella ho dia molt clar, a partir dels 7 mesos. També ens va explicar que allà on viu ella hi ha una comunitat xinesa molt important i que ells, en canvi, creuen que els nens no poden començar a prendre coses sòlides fins els 2 anys. Així que durant aquest temps els hi donen només coses triturades.

La nena seia a taula i tots la observàvem. Llavors la noia va dir, "quan hi ha un nen a taula acapara la atenció de tothom". L'altre convidada, autòctona, va dir " així que això de que els nens tinguin tota l'atenció de la casa no és un tema només occidental". Ella va respondre una mica sorpresa "Dona, jo crec que això passa a tot el món".

Bé, va ser una vetllada molt maca. Com veieu el món és tant gran i tant petit a l'hora!

dimarts, 17 de maig de 2011

Les nines

Fa un temps vaig llegir en el bloc d'una mare pediatra sobre la importància del joc simbòlic. El joc en general és la forma que tenen els nens de relacionar-se amb l'entorn. D'aquesta manera l'accepten i el construeixen. No només això, tal i com deia fa un temps, el més normal a la història de l'humanitat és que mentre els grans han fet les coses que tocaven, les tasques quotidianes, els nens han jugat a ser grans i així s'han convertit en éssers socials.

La mainada imita i fa veure que fa coses de grans. Això és el joc simbòlic. La reproducció de la realitat en abscència del model a imitar. Si tu veus que la mare t'ajuda a menjar, doncs tu agafaràs una nina i faràs el mateix. Faràs veure que la nina és un nen petit i provaràs de donar-li menjar. Com podeu suposar per arribar a això es necessita un punt de maduresa cognitiva força elevat. No crec que hi hagi cap altre espècie animal que arribi a reproduir aquest tipus de jocs. De fet, sembla que nens amb problemes d'autisme els hi costa molt desenvolupar aquest tipus de capacitat cognitiva.

Imaginar, fer veure que...

No és fins a l'any i mig que s'inicien aquest tipus d'habilitats i cap als 2 anys d'edat és el moment de màxim desenvolupament.

D'aquesta manera també s'aprenen les normes de la societat on han nascut i de la família. Així ha estat al llarg de tota la història.

Una de les joguines més importants per aquest tipus de joc són les nines. Petites personetes en miniatura. Gràcies a elles podem reproduir tot allò el que les mares fan amb nosaltres. Intentem que siguin properes a la realitat, el més semblants possibles a nosaltres i així ens és més fàcil entendre que es tracta d'un símbol. Darrerament aquesta joguina ha sofert una mica de desprestigi, perquè s'ha considerat que era una manera de reproduir rols de mare a filla. Però crec que la seva funció va molt més enllà d'això i és important pels petits. Nens i nenes han d'apendre a simular situacions quotidianes; entre les més importants hi ha les de tenir cura dels altres.

En l'antiguitat en tenim forces exemples...es feien de terracota, d'ivori...


nina d'ibori del segle II.

Nines de la necròpoli d'Era Contur (Albacete)

Nina de terracota de Tarentium. Segle III aC

Vistes aquestes figuretes antigues, només em queda un dubte. Qui feia les joguines? Ara ja sabem que hi ha una gran industria dedicada a l'entreteniment dels més petits. Fan jocs de tota mena. Però abans? Eren potser les mares les que s'entretenien a fer figuretes articulades pels seus petits?

(Acabo entre parèntesi perquè he d'agrair un cop més que la Sandra m'hagi donat un premi. M'atorga tants premis, entre altres coses, perquè ella en rep molts! La raó? Té un bloc molt proper i agradable de llegir. Us convido un cop més a llegir-lo. A banda en té un altre que no us podeu perdre. D'història en femení. Felicitats noia, per la feina que fas!)


dijous, 12 de maig de 2011

Dia de celebració!

Avui la meva petita Ariadna fa un any. Estem molt contents! Ella no s'enterarà gaire, però tenim moltes ganes de celebrar el seu aniversari i una mica el nostre...perquè ara fa un any que vaig donar a llum; així vaig canviar d'estatus automàticament i també tot el meu voltant.

De cop em vaig fer mare,

la meva parella es va convertir en pare,

la meva mare es va convertir en àvia,

i, fixa't, com per art de màgia, la meva àvia es va convertir en besàvia!

Quin munt de coses importants que van passar fa un any!

Aquest cap de setmana farem festa grossa!! Comprarem un pastís i bufarem les espelmes!

Però, (jo sempre amb la meva curiositat innata...)

d'on prové aquesta tradició?

Buscant una mica per internet he descobert que la tradició de fer un pastís per celebrar l'aniversari la van iniciar cap allà el segle XV a Alemanya. El pastís tal i com el coneixem avui en dia data del segle XVII. Era però, una costum de les classes altes. La proletarització del pastís (per dir-ho d'alguna manera) no va venir fins a l'època contemporània, quan es va industrialitzar tot el procés de fer pastissos i es va fer més econòmic.

També sembla que hem de buscar a Alemanya la costum de les espelmes. Es feia aquest ritual per la Kinderfest, una celebració pel 18è aniversari. La referència més antiga ens l'aporta Goethe, en una carta escrita el 1799. En ella es relata com un pastís d'aniversari tenia 50 espelmes, perquè es posaven, no pels anys complerts, sinó pels que vindrien.

Finalment la cançoneta...sembla que la tonada mundialment reconeixible de "Moltes felicitats" és d'origen anglès, concretament de "Happy birthday to you". Segons el Llibre Guiness dels Records, la cançó anglesa més coneguda (no sé pas com ho poden comptar, però sembla força realista, oi?).

Concretament és una adaptació de la cançó "Good morning to all" composada el 1873 per Patty Hill i Mildred J. Hill. La lletra era en un inci...

Good morning to you,
Good morning to you,
Good morning, dear children,
Good morning to all.

I com és que aquestes tradicions provenen del nord d'Europa?

Doncs sembla que això de celebrar l'aniversari del naixement era una costum dels països protestants. Els països catòlics acostumaven a celebrar el dia del Sant.

Però com que això de celebrar coses ens agrada tant a la gent mediterrània, no ens ha costat gaire esforç, crec, incorporar una altra festa al calendari.

A casa, celebrem l'aniversari, el sant i el que faci falta!

Apa, doncs avui dia de celebració!

Felicitats Ariadna!!!

dimarts, 10 de maig de 2011

Matrones romanes II: sota sospita

Torno a les matrones romanes.

Llegint sobre la legislació que regulava maternitats i parts he trobat un text molt interessant. Increïble testimoni ple de pors i sospites.

Les condicions que havien de donar-se en el moment del part, segons la llei romana:

Relleu d'època romana. Dona parint
"La habitación de la parturienta tendrá una sola puerta de acceso. Si existen más, deberán ser cegadas poniendo tablas en los dos lados. Harán guardia ante la puerta tres hombres libres y tres mujeres libres (...). Cuando comiencen los dolores que la mujer lo anuncie a quienes tengan derecho o a sus representantes para que puedan asistir al parto (...). Todas las mujeres serán inspeccionadas. Se asegurará así que ninguna de ellas se encuentra embarazada. En el local se colocarán como mínimo tres lámparas, porque la oscuridad es propicia para la sustitución de los recién nacidos" (Salvio Juliano, Edicto Perpetuo)

Les dones eren vigilades d'aprop per a que no es donessin casos de substitució de nadons. Darrera d'aquest testimoni hi ha, al meu entendre, l'acèrrima i històrica desconfiança cap a les dones i els seus actes. Hi ha també la necessitat immemorial dels homes d'assegurar-se que el nen que neix és el seu.

La descendència, el llinatge, quines paraules tant masculines, tant impersonals, tant lletges.

Potser darrera del text també s'hi ha de veure una mare espantada per la seva criatura. Perquè a Roma el pare tenia la úlitma paraula sobre el fill. El nadó que sortia de l'habitació seria presentat davant del pare i ell decidiria si se'l quedaven o no. La mare no era res més que l'instrument que permetia la continuació de la saga familiar.

Davant de la por que un nen massa dèbil  no fos acceptat pel pare, potser eren moltes les mares que intentaven salvar el petit per altres vies. És en aquest context que hem d'entendre, potser aquestes lleis tant restrictives? Potser per això s'havien de tapar les finestres i portes. Les dones embarassades no podien entrar a l'habitació, no fos cas que es posessin de part i es donés un "cambiasso" de nen.

Quan llegeixo testimonis com aquest em replantejo algunes coses sobre els parts. Darrerament, que s'ha vingut reclamant, de manera absolutament legítima, el retorn al part natural, es parla del passat com si qualsevol temps passat fos millor.

Testimonis com aquest ens fan veure que, potser mai com ara les dones hem estat protagonistes dels nostres parts i de la maternitat. Hem d'aprendre a valorar els passos endavant que hem realitzat per convertir-nos en les mares que som ara.

Potser abans els parts no eren instrumentalitzats, medicalitzats, etc. Però si dirigits i controlats fins a punts inversemblants.



(El text l'he extret, de nou, del llibre Madres y maternidades. A la pàgina 272)

dimarts, 3 de maig de 2011

La història dels petons

Des què ha nascut la meva filla em plantejo coses que no m'havia plantejat mai. Des de fa uns mesos, no gaires, per exemple, la meva filla em fa petons. Al principi clarament s'apropava i em tocava amb els llavis qualsevol part del cos. Sospito que era la seva manera de demanar-me pit. Ara el gest és molt més clar, s'apropa i em fa un petó a la galta, amb moltes babes i succionant. Jo li dic "els moments de passió". Ho fa tan fort que l'altre dia em va deixar una marca vermella a la galta! L'altre fet curiós és que els petons només me'ls fa a mi. De moment la seva mare és amb qui ha decidit començar a practicar la tècnica dels petons.

Veient la manera com ho fa, clarament igual que quan mamava, i el fet que només me'ls doni a mi, m'ha fet pensar que segurament la nena associa el fet de fer petons amb prendre pit.

Si anem una mica més enllà, no és possible que els petons, aquests que ens fem les persones tant sovint, no tinguin l'origen en el primer contacte físic que és gaudeix a fons, el de l'infant mamant de la mare?

Així que he fet una petita investigació on-line.

Quin és doncs, l'origen dels petons?

Sembla que Freud ja es va plantejar la qüestió, i ell ho tenia clar, els petons recorden a la succió del pit matern. Per contra, alguns antropòlegs postulen que gests similars els podem trobar en els primats quan tenen cura de les cries. Una altra teoria proposa que els petons són el reflex de quan la mare mastegava el menjar per donar-li triturat al petit (abans de que s'inventessin les batedores) i li pasava de boca a boca. Posteriorment, quan el nen deixava de necessitar el menjar mastegat, quedava la costum de tocar-se els llavis, com a mostra d'afecte entre mares i fills.

Pintura de W. Bouguereau (1890) 
La conclusió és que els petons els hem ensenyat a fer les mares i els nostres fills. És la nostra aportació a la cultura de l'efectivitat, com tantes altres. Després els petons es van sofisticar i en algunes cultures (no en totes) és converteixen en l'avantsala del contacte sexual entre adults. És fan de moltes maneres, a la galta, a la mà, a d'altres parts del cos, a la boca, amb llengua, sense, etc, etc. Cada cultura ho ha adaptat, fins i tot algunes se'ls donen amb el nas.

Es comprova, un cop més, que la mainada necessita del contacte físic. Nosaltres li hem d'ensenyar a gaudir de l'efectivitat sense pors. De nou, veiem com els nens construeixen totes les seves relacions efectives a partir d'allò que aprenen en aquests primers anys de vida.

Així que mames, una recomanació: Feu molts petonets i moltes abraçades.