Maternitats llunyanes

Avui no parlaré d'història, sinó que una mica d'antropologia maternal.

Resulta que, per una d'aquestes coses que té la vida, ahir vam tenir sopant a casa una noia de Sumatra! Estava a la ciutat per una estada a l'Universitat. Sembla que és una investigadora de biotecnologia o alguna cosa així.

A part d'això, vam descobrir que era mare de dos nens. Un de 3 anys i un altre de 10 mesos.

Jo no em vaig poder estar i li vaig fer algunes preguntes sobre la seva feineta de mare...

Resulta que allà on viu el més normal és donar el pit 2 anys. Així ho va fer amb el primer. Amb el segon no va poder perquè va haver de venir aquí uns messos. Ho deia sense cap problema i semblava que sense remordiments. Tot era molt natural per a ella, donar el pit, deixar-ho en el moment que no podia...aquest és la impressió que vàrem tenir.

Mentre sopàvem la nena va seure amb nosaltres. Ara provem de donar-li el mateix que a nosaltres i sopem plegats.

Li vam preguntar a Sumatra quan començaven a donar menjar sòlid. Ella ho dia molt clar, a partir dels 7 mesos. També ens va explicar que allà on viu ella hi ha una comunitat xinesa molt important i que ells, en canvi, creuen que els nens no poden començar a prendre coses sòlides fins els 2 anys. Així que durant aquest temps els hi donen només coses triturades.

La nena seia a taula i tots la observàvem. Llavors la noia va dir, "quan hi ha un nen a taula acapara la atenció de tothom". L'altre convidada, autòctona, va dir " així que això de que els nens tinguin tota l'atenció de la casa no és un tema només occidental". Ella va respondre una mica sorpresa "Dona, jo crec que això passa a tot el món".

Bé, va ser una vetllada molt maca. Com veieu el món és tant gran i tant petit a l'hora!