diumenge, 15 de juliol del 2012

Inici, nus i desenllaç

La història és una invenció occidental. Així de cop la frase sona una mica forta, però intentaré explicar-me. La narració històrica, el fil argumental, fins i tot l'estructura d'una història, el clàssic "inici, nus i desenllaç" és una manera de explicar coses típica d'occident i la debem sobretot al món greco-llatí, però no només. De fet, es dóna per probat que la primera narració històrica és la Bíblia. Allà s'hi narren fets que es donen per històrics i probats. Tot i que es tracti d'un text sagrat no té res a veure amb els textos d'altres religions, per exemple la dels grecs o la dels romans on ens trobem amb tot de mites dispersos. Una de les conseqüències és que a d'altres cultures no tenen el mateix interés per com van passar les coses en el passat llunyà. Potser si fa dues setmanes però no fa 300 anys.

Un altre vessant d'aquest tema és que per nosaltres perquè una història tingui sentit i estigui bé ha de tenir un inici on es planteja el tema, un nus on surgeix el problema i un desenllaç on hi ha una sol·lució. Els contes són tots així. Aquest model, però, no es repeteix en altres cultures i expliquen les coses amb un ordre o d'unes formes que per nosaltres serien caòtiques i sense sentit, però simplement no segueixen el nostre ordre ni la nostra lògica. 

Jo ja fa un temps que li explico a l'Ariadna unes històries que li agraden molt però que no són com aquests relats occidentals dels que parlo. Els he pensat i explicat a la seva mida. Són mooolt repetititus i per nosaltres serien tremendament pesats (fins i tot jo quan els explico em canso una mica). Començo dient, sempre sempre: Hi havia una vegada una nena que es deia Ariadna. Després aquesta nena es va trobant a gent pel camí. Són tots persones que l'Ariadna troba i reconeix quan n'hi parlo. Sinó també poden ser animals que ella també coneix. I sempre es repeteixen les mateixes estructures i tothom diu sempre les mateixes coses. Per exemple:

L'Ariadna anava caminant i es va trobar a un nen i li va preguntar: "Esclota nen, i tu, com et dius? Jo? jo em dic (el nom del seu tiet).A molt bé, que vols venir a jugar amb mi?I tant que vull!" I així amb tota la gent que se m'acudeix.  

És una història que no va enlloc. Són només coses que ella pot reconèixer i pot imaginar amb facilitat. És molt maco explicar-li, perquè se li obren els ulls i somriu molt cada cop que parlo d'algú que ella coneix.

Estic recolzada al llit al seu costat imaginant històries i coses per la meva filla i penso en les vegades que s'haurà repetit aquest gest. En les històries que les mares haurem inventat per els nostres fills. En la literatura oral que haurem construit. Ja fa temps deia en el bloc que algunes teories consideren que la lírica occidental tal i com la coneixem està basada en veus medievals femenines. 

Paraules que la majoria de vegades s'haurà endut el vent però qui sap si alguna haurà quedat lligada en algún paper. Potser, fins i tot, un dia una mare va decidir explicar una història on hi havia un problema que després s'havia de resoldre i fou ella qui va començar a explicar històries tal i com s'explicarien en un futur a tota la cultura occidental.

2 comentaris:

  1. Sí, és curiòs com hi ha una manera establerta d'explicar les coses.
    I, de fet, jo tampoc la faig servir massa, de moment, quan li explico coses a la petita per a que s'adormi. Ella sempre vol que parlem de lo que hem fet durant el dia, així que acabo explicant una història semblant a la que tu li expliques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, amb els nens te n'adones que aquesta manera d'organitzar el relat és artificial, perquè a ells els hi és igual que passa o com acaba, de moment. Tan sols volen que passin coses i coses, oi?

      Elimina