dimecres, 25 de juliol de 2012

La metàfora del cupcake

Les que us agrada el tema de la cuina o, com a mi, us ha agafat una falera imparable per fer coses al forn (pastissos, pa, madalenes, etc,etc) sabreu de que us parlo si us parlo dels cupcakes. Tenen forma de madalena, gust de madalena i tothom diria que són madalenes, però en cursi, vaja. Ara espero que no s'ofengui ningú que hagi fet cupcakes o que sigui aficionada! Jo, sense anar més lluny, vaig tenir una temporada que feian macarons, uns postres francesos que són el colomo de lo cursi!! Així que res, totes som una mica cursis en  l'ànima. 

Bé, ara hi ha tota una falera per aquest tipus de postre, hi ha botiguetes i tot de gatgets per fer coses ben sofisticades. I jo em miro i remiro les fotos i penso, a que em recoda? a que em recoda? Doncs són com la Nicole Kidman a aquella peli de dones perfectes, l'heu vista? 

I així, pensant pensant, m'he adonat que són com una metàfora dolça de les mares perfectes. N'hem parlat molts cops, moltes de nosaltres les veiem pel carrer...perfectes, guapes, dones que transmeten serenitat i que fan cupcakes i el que calgui. I sobretot, sobretot, tenen una paciència infinita. Després, com faig sovint, intento posar-me del cantó de la filla i penso, a mi m'agradaria tenir una mare perfecta? Doncs trobo que seria molta pressió, la veritat, perquè sempre em semblaria que ho faig una mica més malament. A mi m'agrada més tenir una mare que s'equivoca. Una mare que reconeix que s'equivoca a vegades, que té molta facilitat per demanar disculpes quan ho fa i que m'estima incondicionalment, això sí. Aquest és el tipus de mare que vull ser. A, i jo no vull fer cupcakes, jo vull fer madalenes i pa de pessic. 

11 comentaris:

  1. Jo quan veig aquestes postres no puc deixar de pensar en la Bree, una de les protagonistes de "Mujeres desesperadas".

    I clar, ho relaciono amb una dona que s'esforça tant per ser perfecta que no és gens feliç.

    No sé, jo també em poso del bàndol de les que fan magdalenes i pa de pessic.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, crec que el fet que jo no sigui gens perfeccionista m'ajuda molt en això de la maternitat ;)

      Elimina
    2. Doncs jo confesso que durant molt i molts anys he estat molt i molt perfeccionista. Per sort, amb el pas del temps he après a relaxar-me i a gaudir també de la imperfecció :-)

      Elimina
  2. plas plas plas plas! aplaudiments de part d'una mare madalena (amb els genolls que comencen a semblar-ho, per cert...). Apart, les mares perfectes mai s'embruten, mai juguen al terra, mai fan el tonto quan caminen pel carrer... són avorrides!!!

    Visca les mares imperfectes!!!

    Ah, i m'encanta lo de demanar disculpes i reconèixer els propis errors. Crec que està molt bé que els nens veign que és normal equivocar-se, que ningú no és perfecte i que demanar disculpes és bo i fins i tot sà! Cada vegada em trobo amb més gent que no ho fa i això si que no ho suporto!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bé doncs, queda inaugurat un nou concepte! MARE MADALENA! Pel que veig, som totes del club...de les que prefereixen baixar el parque que a quedar-se a casa fent la cuina o de les que prefereixen correr pel barri perseguint nenes, encara que no quedi massa elegant...;)

      Elimina
  3. Doncs jo mai he tastat un cupcake. Però si tenen el mateix gust que una magdalena...quina enganyifa!
    També tinc curiositat pels macarons, mai he gosat comprar-ne!
    Jo també sóc de magdalenes, la sofisticació (i no diguem la perfecció) no va amb mi (no tinc cap sabata de taló!). Petonets!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Confeso, tot i el post, que jo tampoc n'he tastat mai cap, però pel que m'han dit és com una madalena però més enscurat...i els macarons, doncs molt poca substància, francament....

      Elimina
  4. Hola noia, crec que després de un temps desapareguda estic començant a materialitzar-me…

    Això de la rebosteria no és el meu fort, sóc més de macarrons que de macarons i la veritat, tota aquesta mena d’impostures plenes de colorant artificial em produeix cert repelús… tot i que reconec la dificultat i que són ben bonics.

    Crec que el perfeccionisme pot ser malaltís i ensenyar que som humans, que ens equivoquem, que se’ns cremen els pans de pessic (em va passar fa no massa) és una bona lliçó per als fills.

    Un petó

    ResponElimina
    Respostes
    1. Óh lala!!! Aquesta sí que es una sorpresa, rebenvinguda!!! T'hem trobat a faltar i trobaràs algun post on hem parlat de tu. Estem contentes que tornis a ser per aquí. Un cop més has trobat paraula perfecta: impostura. Jo sóc massa poc perfeccionista, com he dit, per dedicar-me a fer aquestes coses. Preferixo reptes més petits, com que el pa de pessic em pugi com deu mana, que no hi ha manera...;)

      Elimina
    2. Puc saludar l'Euphorbia oi que si¿? Euphorbia!!! T'hem trobat a faltar :-))

      Elimina