Competició

La setmana vinent comencen els Jocs Olímpics de Londres i ja en tinc ganes. M'agrada molt seguir-los. Amb el que més disfruto és amb les proves d'atletisme. Persones anónimes gran part de l'any aconsegueixen creuar els seus propis límits, fer un esforç de superació i aconseguir ser únics per un dia. M'agrada veure el moment de les medalles, l'emoció del guanyador, com mira al cel pensant en la seva gesta. 

Les Olimipades també ens han regalat moments impagables que posen la pell de gallina, com els atletes negres donant l'esquena a la bandera del seu país, d'aquell país que els havia esclavitzat i ara els segregava. 

Avui he conegut una altra d'aquestes històries que fan avançar la humanitat. La reprodueixo, tal i com l'he llegida a la revista dominical Zazpika (amb traducció pròpia al català). És una mena de continuació de l'anterior post, sobre les mares de Novel. És una història que va succeir fa més de 50 anys al mateix Londres on ara començaran els Jocs.

L'holandesa Fanny Blankers ocupa un lloc exclusiu a les llegendes esportives que han demolit els prejudicis i esteriotips de la época i les convencions sobre la dona, la materintat i la edat. La seva gesta en els Jocs Olímpics de la postgerra (Londres 1948) va donar a l'esport femení una dimensió universal. La van anomenar "la mastressa de casa voladora" o "mala mare", van dir que era massa vella, la van convidar a quedar-se a casa amb els seus fills i van insultar-la per dur pantalons curts. Pero Fanny Blankers, de 30 anys, mare d'un fill de 6 y una filla de 3, va seguir endavant i va competir. Va guanyar 4 medalles d'or en els 100 y 200 metres, 80 metres valles i en el relleu 4x100, contra els seus rivals i contra tots els prejudicis. 

La Segona Guerra Mundial va marcar enormement a l'atleta holandesa. Excepcional velocista, medallista en els europeus, la prensa del seu país deia que explotaria en els Jocs Olímpics del 1940, pero ni aquells ni els següents van poder-se celebrar (a causa de la Guerra). Tallada la seva progessió, Fanny Blankers va procurà sobreviure, com tots, a la ocupació i a la guerra. Després, en plena postguerra, va dur a la seva filla de 7 mesos a entrenar en dos sesions de dos hores per setmana. No era común ni fàcil. Va perguntar als metges qué li pasaria a la seva llet si competia, i va rebre com a única resposta que no ho sabria fins que ho provés. 

A Fanny Blankers, escollida la millor atleta del segle XX per la Federació Mundial d'Atletisme, li van dir de tot, però va competir i va aconseguir el que cap altra atleta havia aconseguit en un estadi olímpic.