divendres, 31 de desembre del 2010

El poble dels nens. Arqueologia i infància.

A les Muntanyes Rocoses del Canadà es va fer un experiment arqueològic molt interessant. Un poblat indi recentment abandonat va ser estudiat per un grup d'arqueòlegs. Posteriorment es van comparar els resultats amb les explicacions dels propis indis de com s'havia generat el material arqueològic. Tal i com ens podem imaginar, els arqueòlegs van cometre errors destacats en els seus anàlisi. El que nosaltres ens interessa especialment és la notable infravaloració que van tenir de les activitats desenvolupades pels nens. 

Els nens i nenes. Corren per tot arreu, mouen els objectes d'un lloc a l'altre. Construeixen murets per fer-se cabanes, cremen, dibuixen, modelen, copien en gran, en petit, en mini...i nosaltres, en la gran majoria dels casos, fem com si no existissin. Però hi són i hi eren. Com petits follets vivien entre els grans. Mentre els altres treballaven els petits jugaven a ser grans i aprenien a ser éssers socials. 


La meva filla es mou molt, i això que encara no gateja. El pare sempre diu que quan comenci a gatejar li haurem de comprar un picarol per saber on para. Doncs sembla que aquesta idea ve d'antic. En els poblats ibèrics s'han trobat en diverses ocasions campanetes associades a esquelets infantils. Els nens duien campanetes penjades. S'han interpretat com amulets. D'acord, segur que ho serien, però també tindrien un ús ben pràctic: saber per on paraven els petits. En els poblats ibèrics, doncs, potser els nens més petits anaven acompanyats d'un dring, dring característic. Potser tot el poblat durant el dia faria soroll a mainada. 

I la mare, mentre, que feia? Doncs altres coses. Coses de grans. Treballar en tasques importants, tirar endavant el dia a dia. Com tothom. A la meva filla no li agrada estar sola al menjador, no li agrada que jo estigui a l'ordinador i no la miri. Però li encanta mirar-nos mentre som a la cuina fent altres coses...o mentre fem el llit o coses de casa. No em costa gens d'imaginar els petits nens d'algun poblat antic viatjant a gates per entre els carrers, aturar-se un moment a mirar a la mare mentre feia altres coses i, de pas, anar deixant una estela de sorolls de campanetes per tot arreu.

Dring, dring, que vinc!

(Per tenir més informació sobre aquests temes podeu llegir l'article de R. Bonnischen "Millie's Camp: an experiment in archaeology" a la revista World Archaeology 4 (3) del 1972 o en castellà l'article de T. Chapa Brunet "La percepción de la infancia en el mundo ibérico" a la revista Trabajos de prehistoria n60 de 2003, especialment la pàgina 125)

La fotografia le extret de la següent adreça web: http://www.worldisround.com/articles/73685/photo8.html. Si l'autor prefereix que no la utilitzi que es posi en contacte amb mi i la retiraré

dijous, 23 de desembre del 2010

El dia de Nadal o com Maria va donar a llum

El dia 25 de desembre els cristians celebren el naixement de Jesús. Jo, que no sóc creient, m'ho miro des de la distància i he de dir que trobo que té cert encant festejar un naixement. Alguna cosa n'havia de dir en aquest bloc, no trobeu? Així que, per commemorar l'efemèride, tornaré a posar un fragment de l'evangeli de Maria, del que ja vaig fer una entrada fa ben poquet.  

És curiós de llegir perquè, un text que està en bona part escrit des del punt de vista femení, en aquest passatge en concret, ens explica la visió del pare en primera persona.  De fet, no en sabem res de com transcorre el part, perquè Josep és fora en busca de llevadora. Certament, l'ús de la primera persona i el present fa que se'ns faci molt més propera la història, però, creieu que hi ha cap altre intenció darrera?

Ja em direu que us sembla doncs l'episodi del part de Maria.


Naixement de Santa Maria d'Avià


 - Josep, baixa'm de l'ase, perquè el fruit que porto dintre empeny per sortir a la llum.
Va trobar-hi una cova, hi féu entrar Maria, deixar els seus fills al costat d'ella i va sortir a buscar una llevadora hebrea al terme de Betlem.

Però jo, Josep, caminava i no caminava. Miro enlaire cap a la volta del cel i veig que ha quedat estàtic. Miro cap a l'aire i el veig esbalaït i els ocells del cel immòbils. Giro els ulls cap a terra i veig una cassola i uns treballadors ajaguts, amb les mans dins la cassola. Però els qui mastegaven no mastegaven, i els qui prenien un mos de pa no el prenien, i els qui se'l duien a la boca no se l'hi duien, sinó que totes les cares miraven enlaire. (...) I per un instant totes les coses estaven parades del seu curs normal. 

I vaig veure una dona que baixava de la muntanya i em preguntà:
- Home, on vas?
Li responc:
-Busco una llevadora hebrea
Ella em pregunta:
-Ets d'Israel?
Jo li responc:
-Sí que ho sóc.
(...)

Quan arribaren al lloc de la cova, es van deturar. Un núvol fosc la cobria (...). De sobte, el núvol s'anà apartant de la cova i aparegué dins la cova una llum tan gran que els ulls no la podien suportar. Al cap d'una mica, aquella llum s'anà retirant fins que aparegué el nadó, el qual es girà per prendre el pit de la seva mare Maria.  

 Bones festes, mames, filles i fills.




diumenge, 19 de desembre del 2010

Madonne del parto

Les dones embarassades no són icones molt utilitzats pels artistes. Des de la prehistòria i les venus paleolítiques, a qui vaig dedicar una entrada, no he pogut trobar cap altre imatge de dones embarassades en  tota l'època clàssica (si algú en coneix que ho expliqui al bloc!). Les primeres amb que he topat són ja del Renaixement.

A la Toscana, des de la primera meitat del segle XIV, circulava la imatge realista de la Mare de Déu en cinta. Sempre sola i amb una estètica possiblement molt propera a la de les dones de l'alta societat italiana d'aquell moment. Segons alguns autors, d'aquesta manera es volia fer veure als fidels la natura humana de Jesús. Aquest tipus de imatge va ser considerada herètica pel Concili de Trento. Massa real, potser. 

Per això ens agrada. Visca les panxes formoses amb molta vida! 

Veiem-ne unes quantes...

Madonna del parto de Nardo di Cione
Madonna in cinta

Madonna del parto, Museo del'Opera del Duomo

Madonna del Parto de Piero della Francesca
Madonna del Parto de Taddeo Gaddi
Madonna del Parto, Galleria dell'Academia, Venecia

dimecres, 15 de desembre del 2010

Cleis i Safo


Dona tocant l'aulos. Tro Ludovisi
Safo fou una dona que va viure, va cantar, va ensenyar, va escriure en algun moment entre els segles VII/VI aC, a l'illa de Lesbos. A dones i per dones. Quan Grècia encara era una societat aristocràtica. Abans de que Grècia fos Atenes i un segle abans de que la democràcia atenenca ofaguès la veu de les dones. A banda de tenir uns poemes preciosos, és una de les poques veus en femení que conservem de l'antiguitat.
Ella, com totes nosaltres, va ser filla i, tot i que no podem estar segurs de gairebé res de la seva biografia, sembla que també va ser mare. A la filla li va voler posar el nom de la seva mare,

Cleis.

A partir d'aquest nom podem recórrer la seva línia femenina. Darrera d'aquest nom es pot sospitar, de nou, un món de dones que no coneixem.

També podem resseguir el fil del llinatge mater en un dels seus poemes. Un fil en forma de diadema púrpura.

Koré s. VI a


...pues mi madre (me dijo una vez)
que en su juventud era un magnífico adorno
si llevabas el cabello 
trenzado con cintas de color púrpura;
(...)
no tengo para ti, Cleis,
una diadema de colores; ¿de dónde 
iba a sacarla? 



(Part de l'entrada i la traducció del poema l'he extret d'un llibret molt recomanable sobre Safo, que es titula com la poetessa i que ha estat fet per Ana Iriarte a l'editorial Ediciones del Orto, l'any1997)

dimarts, 7 de desembre del 2010

Maria neix i és alletada

Pocs anys després de la mort de Jesús, els primers cristians van crear una nova manera de fer literatura i van inventar el relat evangèlic. Es va produir una gran proliferació de documents que volien explicar qui va ser Jesús. Amb els anys l'Església va triar-ne quatre que es convertirien en els evangelis canònics. Els altres van quedar exclosos del cànon oficial...són els anomenats evangelis apòcrifs.
Aquests textos, a part de la importància que tenen per la religió catòlica, crec que són de gran interès per als historiadors. Poques vegades ens trobem, per aquest període de temps, amb retrats del dia a dia de la gent comú. La quotidianitat mai va ser de l'interès dels escriptors antics. En els evangelis es mostren, en mig de relats miraculosos i fantasiosos, pinzellades que ens apropen als actes quotidians de les comunitats del Pròxim Orient els primers segles de la nostra era.
Entre aquests textos n'hi ha un que m'agrada especialment, és l'anomenat llibre de Jaume o Naixement de Maria, on s'explica la vida de Maria. Sembla que fou escrit a la segona meitat del segle I dC. Un evangeli en femení. N'havia de parlar en aquest bloc. Ella és la mare per antonomàsia dels cristians. Probablement no serà la darrera entrada que li dedicaré, perquè la seva figura ha marcat la imatge de la maternitat a la cultura cristiana i, per tant, a la societat occidental.

Aquesta he pensat que era una bonica manera de començar. Amb un text poc conegut i, al meu parer, d'un alt valor literari. Hi podeu trobar petites pinzellades de quotidianitat, intimitat i poesia. Els primers passatges que reproduiré (espero fer alguna altra entrada d'aquest text) tenen a veure amb l'infantesa de Maria. (Les mares també hem estat filles, oi?)

Crec que és difícil trobar un text antic on es relati el cercle femení que es constituïa entre mare i filla. Ja n'he parlat en alguna altre entrada, d'aquest espai de trobada de les dones que era l'interior de la casa familiar.
La descripció d'allò que succeïa entre les parets de la casa, els racons de les relacions femenines, crec que no s'havia reflectit de manera tant clara des de Safo. Això podria indicar que qui va escriure aquesta història era una dona? Podien interessar els detalls de la maternitat a un home? Potser sí.

Santa Anna,s. VIII
  A Anna se li compliren els sis mesos, tal com l'àngel havia dit. I el mes setè donà a llum i preguntar a la llevadora;
- Que he infantat?
La llevadora li fa:
-Una nena
I Anna exclamà:
-La meva ànima ha estat  enaltida en aquest dia.
 I va posar la nena al bressol. Complerts els dies, Anna es va purificar de la seva impuresa ritual i donà el pit a la nena. I li va posar el nom de Maria. 

De dia en dia, la nena s'enfortia. Quan va tenir sis mesos, la mare la deixà a terra per comprovar si s'aguantava dreta. I havent caminat set passes, va tornara la falda de la mare. 

(...)

Quan la nena va fer un any... (...) La  seva mare se l'emportà a l'oratori de la seva cambra i li donà el pit. Llavors Anna va entonar aquest himne al Senyor Déu: 

Anna i Maria, segons Leonardo de Vinci
Cantaré un càntic al Senyor, al meu Déu,
perquè m'ha visitat i m'ha tret de l'oprobi dels enemics.
El Senyor m'ha donat el fruit just, que és únic i abundant al seus ulls.
Qui anunciarà als fills de Rubén que Anna alleta?
Escolteu, escolteu, les dotze tribus d'Israel; Anna alleta!



Deixà la nena descansant a la cambra on hi havia l'oratori i es posà a servir als convidats. 


 


(L'entrada l'he fet gràcies als comentaris i a la traducció d'Armand Puig i Tàrrech en el volum I del llibre Els Evangelis Apòcrifs, editat per Proa l'any 2008)

divendres, 3 de desembre del 2010

El dol de Pedània

Parlem un cop més del dol. El dolor de la pèrdua.

De les esteles funeràries d'època romana es poden extreure innumerables dades històriques interessants: socials, econòmiques, etc. A vegades també mostren amor i ens apropen més que mai a un moment, a una història que va passar fa temps...

A Itàlia el segle I dC Pedània Primigènia va dedicar una petita estela funerària, petita com la filla que havia mort. Ampliata de 4 anys. El curiós de la història és que Ampliata no havia sortit del seu ventre, no era la seva filla. Segons ens informa la pròpia estela la nena era, legalment, la seva esclava. Però sabem que no cal parir per sentir-se mare. En el text Ampliata li demana a la seva "mare adoptiva" que no plori.

L'anomena mamma i no mater: evoca un món al marge del llinatge, un món de tendresa i intimitat.

Noli dolere, mamma, faciendum fuit
prosperavit aetas,
fatus, volvit meus.

(CIL VI 11592)