dijous, 29 de setembre de 2011

La història d'una mare doctora

Quan vaig quedar-me embarassada just havia acabat la meva beca per la realització de Tesi Doctoral. No era el millor moment, des del punt de vist acadèmic. El moment més pràctic i sensat per tenir un fill deu ser quan ja ha tens assegurat el teu futur, diuen. Jo simplement vaig tenir l'Ariadna quan em va venir de gust. En el meu entorn acadèmic, a la Universitat, crec que no tothom ho va entendre, de fet estic segura que molta gent va pensar que havia renunciat a la meva carrera acadèmica i que no acabaria, ni de conya, allò que havia començat, la Tesi Doctoral. 

A mi, la veritat, és que no em va importar gaire tot això. No tenia ni idea del que significaria per a mi això de ser mare, potser sí que després de parir ja no voldria saber-ne res de la Tesi i del món acadèmic en general, però a la vida hi ha tantes altres coses interessants!
El cas és que uns mesos abans de tenir a la meva filla, quan estava ben embarassada va començar a canviar tot. Ningú m'ho havia dit. Tothom deia que els darrers mesos d'embaràs eren els pitjors, que estaves cansada i amb ganes que tot allò acabés. Ningú em va advertir que no sempre era així, que a vegades tenies un xut extra d'energia. Aquest va ser el meu cas. Una energia que em va donar unes ganes renovades de continuar amb la tesi. Després de tenir a la nena i passar els mesos de resituació necessaris, vaig tenir la sort de que el meu company treballés mitja jornada i vam combinar-nos molt bé.

En resum, la nena, en contra del que es podria preveure, no ha estat una dificultat o un impediment. Des què estava a la panxa em va donar energies renovades, il·lusió per la meva feina, una aportació extra d'autoestima i, sobretot, gràcies a ella he pogut posar les coses al seu lloc, de manera que ara sé que és important de veritat i no m'he sentit tant pressionada. 

I ara estic aquí, he tronat de Barcelona amb el títol de doctora sota el braç. Estic molt i molt satisfeta i contenta de poder dir que ho he pogut fer no "tot i ser mare" sinó gràcies a ser-ho. La maternitat ha estat l'impuls final. 

Gràcies Ariadna.

dilluns, 19 de setembre de 2011

Novetats a Maternalias

Us enllaço el nou post de Maternalias, amb les novetats.

Moltes de vosaltres ja les coneixeu!

Per les que no, aquí ho teniu:


Col·laboracions amb mitjans i altres novetats.

divendres, 16 de setembre de 2011

Quan els pares van començar a no saber-ho tot.

Avui en dia, en aquest país, l'escola obligatòria comença als 6 anys, però són pocs els nens que inicien el camí de l'educació reglada en aquest moment. La gran majoria abans dels 3 i alguns als 3 anys. La meva filla, amb 16 mesos, està començant aquesta nova etapa. Passarà els matins soleta sense cap persona de referència. Amb 12 nens i dues mestres. Encara estem en etapa d'adaptació, ella i jo  (em costa una mica pensar que estarà allà sense ningú que la coneix realment) . 

Per reflexionar sobre el tema he decidit, com sempre,  mirar enrera, que sempre va bé. Us ofereixo alguns apunts de com  eren les coses a Roma.

Sembla que el més habitual era que els nens i les nenes estiguessin amb la mare fins als 7 anys. Aquesta era l'edat en que els nois es consideraven perparats per començar a aprendre coses amb el pare. Llavors, els petits acompanyaven el pare a tot arreu i així aprenien com feien les coses el homes. Les noies seguien amb la mare, que les ensenyava a ser bones esposes. 



Les coses van començar a canviar quan la influència de la cultura grega va entrar amb força a Roma. A finals de la República, gaudia de gran prestigi aprendre a llegir i parlar grec amb fluïdesa o tenir coneixements de filosofia i literatura grega. Malauradament, els pares no podien ajudar als seus fills a adquirir aquests coneixements, és per això que les famílies riques van començar a adquirir esclaus d'origen grec que poguessin encarregar-se de l'educació dels seus fills. També hi havia escoles per aquells que no podien permetre's un esclau d'aquest tipus (molt ben valorat en el mercat) però encara podien pagar el petit salari al mestre de l'escola. Sembla, pel que he llegit, que aquests mestres estaven molt mal pagats i era una feina poc considerada. Finalment, les famílies més humils (probablement la gran majoria) devien seguir fent el de sempre. Els fills amb la mare i a partir d'una edat el noi amb el pare. 

És va produir un punt d'inflexió en l'educació. La societat romana, en les seves altes esferes, es va fer més complexa, fins el punt que els pares no podien garantir amb els seus coneixements una bona educació als seus fills. 

Van començar a delegar.

I aquí estem, a principis del segle XXI...

Vivint en una societat on la complexitat ha arribat fins a punts increïbles, que els romans no podien ni imaginar,

i deleguem l'educació dels nostres fills abans dels 3 anys...

Confiant en trobar mestres que sabran entendre les seves necessitats i inquietuds.



dimarts, 13 de setembre de 2011

Horais o pautes?

L'any 1891 es va inagurar un aparell força curiós al capdamunt de les Rambles de Barcelona. Un rellotge que marcava, segons deien, l'hora oficial. Encara ara es pot veure enclastat en un dels edificis. 

Les hores de 60 minuts no són res més que això, una conveció. En un moment donat va decidir-se organitzar els innombrables tipus de maneres de comptar el temps en una de sola, que serviria per a tot el món. Es van marcar unes línies sobre el mapa i es decidí que a cada franja del globus seria una hora més o menys i així fins avui. 

Si bé en aquell moment, finals del segle XIX, es va posar l'hora oficial a les Rambles de Barcelona, el cert és que això d'anar amb el retllotge enganxat al canyell i mirant tot a l'estona quina hora és, és una cosa ben moderna. Jo, sense anar més lluny, no ha estat fins que va nèixer la meva filla que em vaig comprar un retllotge ben xulo, on pots veure-hi les hores fins i tot per la nit! 

Bé, doncs crec que vivim una mica pendents d'aquesta convenció i, a vegades, ho traslladem al petits volent impossar-los uns horaris una mica absurds, al meu entendre. Ara sembla que els nens han de mamar cada 3 hores i que, sobretot, a les 5 en punt si no brenen passa alguna cosa greu.

Ara, una cosa són els horaris i l'altra les pautes (o les rutines com en diuen ara, una paraula que no m'agrada gaire, la veritat). Crec que els nens en totes les èpoques han viscut amb unes pautes molt establertes i concretes. 

La família de pagès que es llevava cada dia de l'any a un moment similar. Després s'encarregaven de les mateixes tasques. Menjaven sempre plegats a taula. I així sempre, sense més canvis que els hi procuraven les estacions.

La família menestral que es llevava cada dia de l'any a un moment similar. Després s'encarregaven de les mateixes tasques. Menjaven plegats a taula. I així sempre. 

Els nens mentre estaven per allà aprenent què venia després què. Tampoc passava res si el dia de la festa patronal o quan arribaven els comediants al poble tot això canviava.

Tothom sabia que l'endemà tot tornava a la normalitat. 

Ara vivim en una època d'inestavilitat. Jo no sé com serà la meva vida d'aquí un mes, literalment. Inestabilitat i precarietat, un pack perillós pels infants.

La canalla s'ha d'enfrontar a aquestes noves dinàmiques, però necessiten estabilitat, un lloc on arrelar, saber què toca després de què. 

He de dir que m'agraden les pautes i crec que els nens estant molt més tranquils amb elles. M'agradaria tenir-ne més d'organitzades amb la meva filla, però tot arribarà. Ara de moment fem els mateixos passos per anar a dormir, bany, sopar i, per acabar, ens fem les mateixes abraçades i petons cada dia i ella ho agraeix i dorm tranquil·la tota la nit.

dimecres, 7 de setembre de 2011

Resistències o com alguns romans naixien als 11 mesos.

A l'última entrada vam tenir una conversa sobre les coses que hem fet les dones per intentar resoldre una mica la nostra situació en el món. Arrel d'això, se m'ha acudit escriure una entrada que feia temps que em voltava pel cap.

Tots els grups humans oprimits, aquells que tradicionalment han estat considerats inferiors, han desenvolupat diversos tipus de resistències. N'hi ha de més aparatoses, algunes que fan canviar el curs de la història de manera sobtada, d'altres incideixen més en el dia a dia. Són resistències quotidianes que canvien una mica la vida d'aquestes persones i, a vegades, la del seu voltant. 

Les dones formem part d'aquests grups marginats. Al llarg de la història hem estat tradicionalment considerades inferiors als homes. Tot i així, poques vegades s'han vist revoltes femenines, ni intents de les dones de prendre el poder. Algunes diuen que part de la culpa la té el fet que se'ns fa molt difícil veure al col·lectiu "homes" com un enemic, bàsicament perquè ells també són els nostres fills. La nostra ha estat, sobretot, una resistència quotidiana. 
Grup de dones de Chiapas
L'altre dia llegia en un llibre anomenat "Antropolgia y feminismo" una forma de resistència ben curiosa. Es tracta de les dones posseïdes (d'esperits masculins, per concretar) en una comunitat de postors nòmades del nord d'Àfrica.

Us reprodueixo el text del llibre.

"Este tipo de posesión surge en situaciones en la que la mujer lucha por sobrevivir y alimentar a su prole en condiciones muy dificiles donde su marido está a menudo lejos de casa con los rebaños y donde sufren las consecuencias de la poliginia y la precariedad del acceso a los recursos fuera del matrimonio. (...) Lewis comprobó que en muchas mujeres los espíritus se manifestaban cuando el marido contemplaba la posibilidad de contraer un nuevo matrimonio. (...) Las mujeres recurren a los espiritus como un medio indirecto de mainfestar sus quejas contra el marido y obtener algún tipo de compensación en forma de atenciones".

Un altre tipus de resistència comunament utilitzada per les dones ha estat el negar-se a cuinar, mantenir relacions sexuals o a efectuar tasques agrícoles o domèstiques. En aquest sentit és cèlebre la comèdia grega Lisístrata, on les dones atenenques es neguen a tenir sexe amb els seus marits com a mesura de protesta contra la guerra.

Veiem que totes aquestes resistències tenen a veure amb el que passa portes endins de la casa. Perquè la dona, en molts moments històrics, ha viscut reclosa a casa. Un dels motius  ha estat el control de la descendència. Des de les societats patriarcals té una importància primordial saber de qui són els fills i, per tant, el millor és no sortir de casa.

La sexualitat femenina ha estat un dels grans camps de batalla dels homes. La virginitat,  la "fidelitat" vers el marit oficial, ha estat sota el punt de mira de totes les societat on els homes tenen el poder (això és, gairebé totes).

Bé, doncs conec dos petits exemples que crec que també ens parlen dels nostres trucs i enganys per intentar suportar o fer menys estricte aquest control. 

Començaré parlant d'una comunitat amazònica i acabaré explicant una història romana que em va sorprendre. 

La primera. Em va explicar algú, o vaig llegir a algun llibre, la història d'una comunitat amazònica que creia en l'existència d'uns estranys éssers que vivien al riu i que quan els homes marxaven del poblat fecundaven a les dones i els hi feien fills. Un antropòleg que va visitar la comunitat, va preguntar a un home si realment hi creien en aquests éssers i ell va respondre que sinó, com podia ser que les dones es quedessin embarassades quan els seus marits eren fora? Bé, crec que sobren les explicacions! Sembla que amb aquest sistema tothom estava ben content!

La segona la vaig descobrir fa poc. Un escriptor romà del segle II aC, anomenat Aule Gel·li, va dedicar-se a escriure sobre temes ben dispars en les avorrides nits de l'Àtica. El llibre ha estat conegut com Nits Àtiques i ens parla de diverses curiositats. 

Una d'elles té a veure, segons el meu parer, amb tot el que us he explicat. És el capítol 16 del llibre III, i reflexiona sobre els mesos que està un fetus a la panxa de les dones. És curiós comprovar com els romans no ho tenien gens clar...

Sembla que la majoria de savis s'inclinaven per pensar que el 10è mes era el més habitual però que tant podia néixer al 6, al 7, al 8 o al 9.

Nosaltres sabem que són 9 mesos, uns 40 setmanes més o menys. I bé, em sembla que la cosa no és tant difícil de cal·lcular. Crec, potser vosaltres ho sabeu millor, que de fet els nens són força matemàtics en això de néixer (a no ser que siguin prematurs) i que majoritàriament el problema el tenim nosaltres que no sabem segur la data de la concepció (i si nosaltres no ho sabem, imagineu els pares!). Ara, amb l'obsessió que tenien per saber-ho, devien anar ben perduts, si a sobre no tenien clar quan durava l'embaràs!

I si resulta que aquesta indeterminació no fou un més dels mètodes de resistència de les dones romanes per tenir una mica de marge a l'hora de dir amb qui i quan havien concebut el seu fill?

En el mateix text ens informa d'una dona "de la qual no pot ser posat en dubte el seu honor" que va tenir el seu fill 11 mesos després de què el seu marit hagués mort. El fill, segons ella, era del marit. De fet, l'Emperador Adrià, anomenat l'emperador filòsof, se la va creure i així aquest infant fou considerat fill legítim del home mort i, suposo, va poder ser-ne l'hereu.

Bé doncs, nosaltres, que sabem una mica més que els homes romans sobre aquest tema, tampoc dubtem de l'honor de la matrona, ni de que la dona era força llesta, oi?

Que voleu, m'ha caigut simpàtica aquesta mama romana i el seu fillet (o filleta). I a vosaltres?


dissabte, 3 de setembre de 2011

Estat de bona esperança

És sorprenent la mala premsa que ha tingut l'embaràs fins fa relativament poc. 

Ens hem de traslladar fins la prehistòria per trobar-nos amb un moment en que l'embaràs gaudis de gran consideració, tal i com demostren les figueretes que hem anomenat Venus Paleolítiques. 

Després d'això, de representacions de la dona embarassada n'hi ben poques. 

En època medieval ens trobem amb les Mares de Déu prenyades. Unes imatges sorprenents i molt boniques. Malauradament els savis de l'església van considerar-les imatges no adequades i van prohibir-ne la representació. Des de llavors, poques vegades es va tornar a representar la dona amb panxa. 

Quina societat la nostra que durant gran part de la història ha considerat tabú un estat bàsic pel seu futur, l'embaràs. I bé, d'aquesta manera, amagant-nos d'un fet tant esperançador i bonic, vam arribar fins al segle XX. 

En aquell moment a Estats Units (i suposo que a bona part del món occidental), les dones feien el possible per amagar el seu estat. Es posaven cotilles que premien el ventre, per exemple.

No va ser fins a principis de segle XX que una senyora d'origen lituà, Lane Bryant, va dissenyar un línea de roba per a embarassades. Quin gran descans per a tothom, nens, mares i metges, que ja podrien viure una mica menys pressionats! 

Roba per embarassades de Lane Bryant. 1938
Imagineu en quin món vivien, que a la pobre Lane Bryant li va costar molt promocionar aquest tipus de roba perquè els diaris no volien incloure dones embarassades, ni tant sols aquesta paraula tant poc elegant entre els seus anuncis. Finalment va aconseguir que el Heralrd Tribune de Nova York promocionés aquest nou producte. Corria l'any 1911. 

Encara s'hauria d'esperar uns anys per poder veure la primer dona embarassada per la televisió. Va ser el dia 19 de gener de 1953 en una telesèrie americana anomenada I love Lucy. La protagonista estava embarassada en la vida real i va insisitir en sortir tal qual per la tele, amb vestit permamà inclòs (qui sap si de la mateixa Lane!). 

Per poder rodar l'episodi va haver de ser prèviament aprovat per un mossèn, un rabí i un ministre protestant, que van donar els seu vist-i-plau amb la condició de que no s'utilitzés el treme embrassada i que, en lloc d'això, la Lucy digués que estava en "estat de bona esperança".

Com veieu, d'això no fa pas gaire. 

(Les dades les he extretes d'un llibre que estic llegint anomenat ¿Como se sale de aquí? Una historia del parto. Us el recomano, parla sobre l'evolució del part en época contemporània. És molt interessant i em donarà per algunes entrades!)

divendres, 2 de setembre de 2011

Maternalias o com començar la temporada amb bon peu!

Fa temps que no faig una entrada com cal. Que no escric sobre història. Avui, lamentablement, tampoc ho faré. Espero que no m'ho tingueu en compte! 

Avui us escric per presentar-vos un projecte que em fa molta il·lusió. És un tema sobre el que fa temps que rumio i finalment he decidit tirar-ho endavant. 

Vull anar en les meves recerques més enllà del bloc i sortir al carrer. 

Si teniu ganes de saber-ne més entreu a Maternalias

Vosaltres que m'heu acompanyat i, espero, m'acomapanyareu encara molt de temps en el procés d'aquest bloc...

Vosaltres que em feu companyia i m'ajudeu a pensar i repensar tot el que faig, sou en part responsables de que m'hagi animat a fer aquest pas.

Encara estem en fase de probes, a veure com surt. Us demano que feu els comentaris que creieu adeqüats, els tindré molt en compte! i, esclar, 

si sabeu d'algú a qui li pugui interessar comptar amb el meu servei, 

si us agrada la idea, espero que en feu difusió! 

Bé, això és tot per avui. Us prometo que la propera serà una entrada històrico-maternal de les meves (tinc un munt a la recamarà amb ganes de sortir!)