És sorprenent la mala premsa que ha tingut l'embaràs fins fa relativament poc.
Ens hem de traslladar fins la prehistòria per trobar-nos amb un moment en que l'embaràs gaudis de gran consideració, tal i com demostren les figueretes que hem anomenat Venus Paleolítiques.
Després d'això, de representacions de la dona embarassada n'hi ben poques.
En època medieval ens trobem amb les Mares de Déu prenyades. Unes imatges sorprenents i molt boniques. Malauradament els savis de l'església van considerar-les imatges no adequades i van prohibir-ne la representació. Des de llavors, poques vegades es va tornar a representar la dona amb panxa.
Quina societat la nostra que durant gran part de la història ha considerat tabú un estat bàsic pel seu futur, l'embaràs. I bé, d'aquesta manera, amagant-nos d'un fet tant esperançador i bonic, vam arribar fins al segle XX.
En aquell moment a Estats Units (i suposo que a bona part del món occidental), les dones feien el possible per amagar el seu estat. Es posaven cotilles que premien el ventre, per exemple.
No va ser fins a principis de segle XX que una senyora d'origen lituà, Lane Bryant, va dissenyar un línea de roba per a embarassades. Quin gran descans per a tothom, nens, mares i metges, que ja podrien viure una mica menys pressionats!
 |
| Roba per embarassades de Lane Bryant. 1938 |
Imagineu en quin món vivien, que a la pobre Lane Bryant li va costar molt promocionar aquest tipus de roba perquè els diaris no volien incloure dones embarassades, ni tant sols aquesta paraula tant poc elegant entre els seus anuncis. Finalment va aconseguir que el Heralrd Tribune de Nova York promocionés aquest nou producte. Corria l'any 1911.
Encara s'hauria d'esperar uns anys per poder veure la primer dona embarassada per la televisió. Va ser el dia 19 de gener de 1953 en una telesèrie americana anomenada I love Lucy. La protagonista estava embarassada en la vida real i va insisitir en sortir tal qual per la tele, amb vestit permamà inclòs (qui sap si de la mateixa Lane!).
Per poder rodar l'episodi va haver de ser prèviament aprovat per un mossèn, un rabí i un ministre protestant, que van donar els seu vist-i-plau amb la condició de que no s'utilitzés el treme embrassada i que, en lloc d'això, la Lucy digués que estava en "estat de bona esperança".
Com veieu, d'això no fa pas gaire.
(Les dades les he extretes d'un llibre que estic llegint anomenat ¿Como se sale de aquí? Una historia del parto. Us el recomano, parla sobre l'evolució del part en época contemporània. És molt interessant i em donarà per algunes entrades!)
Quina història més curiosa!! Realment al llarg de la historia hiha hagut poques representacions de dones embarassades pero no m'havia parat mai a pensar que fos per una raó de vergonya o d'ocultar aquest estat voluntària. Moltes gràcies per la referència bibliogràfica. Esperarem les teves entrades amb ganes :)
ResponEliminaAquella aparició a la tele ho va canviar tot, gràcies a deu. Bé, més aviat gràcies al mossèn al rabí i al ministre protestant
ResponEliminaSí, sembla mentida com s'ha viscut fins ara l'embaràs. De totes maneres aquest fet potser té relació amb el motiu de tenir fills, fins fa pocs anys es tenien per ajudar a les tasques de casa i per tant la "panxa" potser era només un pas pel que s'havia de passar, ara, en canvi, es tenen fills per perpetuar l'espècie i s'ha passat a que són el centre de les nostres vides i per això ja donem molta importància a la panxa.
ResponEliminaNo sé és una reflexió, no sé fins a quin punt té relació.
Ai, no ho sé MamaM si podem agrair masses coses en aquest aspecte al senyor rabí i companyia..;)
ResponEliminaSandra, ja veus, es ben contradictori haver-se d'amagar per fer que el món rodi...
Sol Solet, jo pensat-hi crec que té a veure amb el món purità d'Estats Units que d'algun estranya manera relacionen embaràs amb sexe i, clar, això és una cosa bruta i lletja per ells. Si veien una dona embarassada doncs, clar, és que a practicat sexe i arribar a certes conclusions, doncs no és bo. Potser aquí no era tant mal vist com allà, penso.
ResponEliminaQue interessant!!!
ResponEliminaJo recordo que el dia que la Carme Chacón es va estrenar de ministre de defensa estant embarassada, la padrina del meu home va fer un comentari respecte l'exhibició de la panxa del tipus: "Ai pobra, haver de passejar-se així davant de la gent". Clar que el tema era bastant impactant, però em va sorprendre que ho digués.
I de fet, moltes padrines de poble encara "s'escandalitzen" quan les embarassades ensenyen panxa vestint camisetes curtes a l'estiu.
M'agrada motl aquest tema, esperem noves entrades!
Molt interessant, jo crec que deu se això que dius que quan veien una dona embarassada debien pensar en el pas previ, cosa que demostra allò de que el que realment peca és el que malpensa tant... com ara, que no pots entrar amb samarreta de tirants a una església, el problema el tenen alguns al cap, no nosaltres.
ResponEliminaOnavis, potser sí que això d'anar ensenyant panxa no era massa ben vist tampoc per aquí...és cuirós.
ResponEliminaEuphorbia, doncs sí aquesta gent tan puritana al final són els únics que estan pensant tot el dia en el sexe...si no governessin el món, seria un problema només per a ells, però amb el poder que tenen, la cosa es complica també per nosaltres, em temo! :S
Molt interessant! Sort que sempre hi ha dones amb empenta perquè sinó encara viuríem tancades en un armari i sota clau per pecadores. Per què al llarg de la història sempre ens toca rebre? Caram! Que l'embaràs no ens el fem soles, eh???
ResponEliminaMira Esther, tens raó, no m'havia adonat que tant la que fa el vestit d'embarassada com aquella que insisteix en sortir prenyada per la tele és una dona. Al final, noies, ho ens hi fiquem nosaltres o no aconseguiríem res!
ResponEliminaI tant! Ara que també penso que les majors traves ens les posem nosaltres mateixes i entre nosaltres. No hi ha pitjor masclista que una dona que ho és...
ResponEliminaPotser tens raó, perquè nosaltres també hem estat educades en aquest sistema i algunes ens hem cregut que som inferiors i tal vegada per això ens jutgem de manera severa entre nosaltres, a vegades.
ResponEliminaEncara hi ha societats on les dones estan prenyades la major part de la seva vida fèrtil però no se'n parla més que amb xiuxiueigs. No ho diuen als altres fills i pobres de vosaltres si li volguéssiu acaronar la panxa.
ResponEliminaLa nostra primera nena sahraui que vam tenir a casa s'ha casat al juliol. Doncs bé la seva germana que té 12 anys em va preguntar si, en arribar al mes de septembre, la Lab ja tindria un nen. La veritat és que em vaig quedar de pedra! Llavors li vaig explicar que no, que els mamífers necessitem un temps diferent de gestació segons l'espècie i que els homes hi solen estar uns nou mesos. Per un tabú absurd i mira que hi ha dones universitàries, llicenciades que han viscut a EEUU o a Cuba, doncs ningú trenca aquest tabú.
Al principi de fer de mestra vaig tenir una alumna molt intel·ligent, el seu pare era el metge de capçalera. Doncs bé ella li agafava els llibres de medicina i els portava a la classe i durant les hores del pati o abns d'entrar a l'escola es dedicava a desfer tabús i a ensenyar als seus companys el procés de la gestació amb dibuixos i gràfics. Les altres mares estaven com escandalitzades però com que era filla del doctor, només ho deien sotto vocce. Ja, ja, ja! jo em pensava que els agafava d'amagatotis però no, son pare no l'animava però tampoc li deia absolutament res de que li agafés aquells totxos de llibres. Ell li ho explicava sense embuts i llavors ella ja feia allò que havia de fer. Els nens, feien quart d'EGB, em preguntaven i jo els responia sense cap subterfugi. Les coses han d'estar clares amb el vocabulari adequat i donar-los-hi la importància que tenen. Estar prenyada és una fase natural de la vida i així s'hauria hagut de considerar de bon principi. Noies vosaltres heu tingut molta sort!!!!!
Doncs, sí Antònia, suposo que hem tingut molta sort. Ja veus com encara ara a molts llocs som part dels tabus...
ResponEliminaMolt maca l'entrada i m'apunto el nom del llibre. Si noia, els tabus en moltes societats encara perduren, però a nosaltres ens semblen llunyans en el temps i no ho són tant. Sembla que temes com la menstruació, la fertilitat o l'embaràs tenen quelcom de brut, quelcom a amagar. No fa gaires anys una clienta de ma mare (ma mare és perruquera) la va trucar per anul·lar una cita. La raó? tenia la regla i, per tant, no es podia rentar el cap...
ResponElimina