dijous, 29 de setembre de 2011

La història d'una mare doctora

Quan vaig quedar-me embarassada just havia acabat la meva beca per la realització de Tesi Doctoral. No era el millor moment, des del punt de vist acadèmic. El moment més pràctic i sensat per tenir un fill deu ser quan ja ha tens assegurat el teu futur, diuen. Jo simplement vaig tenir l'Ariadna quan em va venir de gust. En el meu entorn acadèmic, a la Universitat, crec que no tothom ho va entendre, de fet estic segura que molta gent va pensar que havia renunciat a la meva carrera acadèmica i que no acabaria, ni de conya, allò que havia començat, la Tesi Doctoral. 

A mi, la veritat, és que no em va importar gaire tot això. No tenia ni idea del que significaria per a mi això de ser mare, potser sí que després de parir ja no voldria saber-ne res de la Tesi i del món acadèmic en general, però a la vida hi ha tantes altres coses interessants!
El cas és que uns mesos abans de tenir a la meva filla, quan estava ben embarassada va començar a canviar tot. Ningú m'ho havia dit. Tothom deia que els darrers mesos d'embaràs eren els pitjors, que estaves cansada i amb ganes que tot allò acabés. Ningú em va advertir que no sempre era així, que a vegades tenies un xut extra d'energia. Aquest va ser el meu cas. Una energia que em va donar unes ganes renovades de continuar amb la tesi. Després de tenir a la nena i passar els mesos de resituació necessaris, vaig tenir la sort de que el meu company treballés mitja jornada i vam combinar-nos molt bé.

En resum, la nena, en contra del que es podria preveure, no ha estat una dificultat o un impediment. Des què estava a la panxa em va donar energies renovades, il·lusió per la meva feina, una aportació extra d'autoestima i, sobretot, gràcies a ella he pogut posar les coses al seu lloc, de manera que ara sé que és important de veritat i no m'he sentit tant pressionada. 

I ara estic aquí, he tronat de Barcelona amb el títol de doctora sota el braç. Estic molt i molt satisfeta i contenta de poder dir que ho he pogut fer no "tot i ser mare" sinó gràcies a ser-ho. La maternitat ha estat l'impuls final. 

Gràcies Ariadna.

10 comentaris:

  1. Molt bé! Molt bé!!!
    Felicitats!
    Vaig pensar amb tu el dimarts!
    Ara l'Ariadna ja té una mama doctora!

    Tota la raó amb que els petits ens van saber el què és important a la vida, i a aprofitar al màxim el temps. Espero unir-me al teu club aviat, ja falta poquet...

    ResponElimina
  2. Gràcies Onavis! Espero que t'uneixis al club i poc a poc anem desmotant mites!!

    ResponElimina
  3. Moltes felicitats!!!!!!!!!!!!!!!!!!! ets una supercampiona!!!!!!!! Jo les vaig tenir després (no perque no volgués abans, en el meu cas es va sumar conèixer a la meva parella tard i que ell no es sentia preparat), però una companya meva es va doctorar amb un nen d'un any i mig i dos fillastres de 4 i 5 anys respectivament. Així, desmuntant mites!!!!!!!

    Onavis ara tu!!!!!!!!!

    ResponElimina
  4. ENHORABONA MARE-DOCTORA. Els fills ens inspirem molt més del que es pensa la gent. La teva filla estará orgullosa de tu. I nosaltres també

    ResponElimina
  5. Gràcies a totes! Sí, definitivament aquest bloc (i de tots els vostres) és la demostració que això de la maternitat és una gran font d'inspiració!!

    ResponElimina
  6. Moltes felicitats, al final l'esforç queda compensat.
    Si haguessim d'esperar el millor moment per a tenir fills em sembla que l'espècie ja s'hagués extingit.

    ResponElimina
  7. I és clar que si! Moltes felicitats Doctora! Vas fer molt bé. Els fills s'han de tenir quan creus que has de tenir-los. Si esperes a tenir-ho lligat i ben lligat tot, és gairebé impossible.

    A mi la maternitat també m'ha canviat personal i professionalment, en positiu! No posen les coses fàcils per conciliar...

    ResponElimina
  8. Gràcies Apanona...Per molt difícil que ens ho posin ens encaparrem en convertir-ho en una experiència positiva, això de la maternitat. No podran amb nosaltres...;)

    ResponElimina