divendres, 16 de setembre del 2011

Quan els pares van començar a no saber-ho tot.

Avui en dia, en aquest país, l'escola obligatòria comença als 6 anys, però són pocs els nens que inicien el camí de l'educació reglada en aquest moment. La gran majoria abans dels 3 i alguns als 3 anys. La meva filla, amb 16 mesos, està començant aquesta nova etapa. Passarà els matins soleta sense cap persona de referència. Amb 12 nens i dues mestres. Encara estem en etapa d'adaptació, ella i jo  (em costa una mica pensar que estarà allà sense ningú que la coneix realment) . 

Per reflexionar sobre el tema he decidit, com sempre,  mirar enrera, que sempre va bé. Us ofereixo alguns apunts de com  eren les coses a Roma.

Sembla que el més habitual era que els nens i les nenes estiguessin amb la mare fins als 7 anys. Aquesta era l'edat en que els nois es consideraven perparats per començar a aprendre coses amb el pare. Llavors, els petits acompanyaven el pare a tot arreu i així aprenien com feien les coses el homes. Les noies seguien amb la mare, que les ensenyava a ser bones esposes. 



Les coses van començar a canviar quan la influència de la cultura grega va entrar amb força a Roma. A finals de la República, gaudia de gran prestigi aprendre a llegir i parlar grec amb fluïdesa o tenir coneixements de filosofia i literatura grega. Malauradament, els pares no podien ajudar als seus fills a adquirir aquests coneixements, és per això que les famílies riques van començar a adquirir esclaus d'origen grec que poguessin encarregar-se de l'educació dels seus fills. També hi havia escoles per aquells que no podien permetre's un esclau d'aquest tipus (molt ben valorat en el mercat) però encara podien pagar el petit salari al mestre de l'escola. Sembla, pel que he llegit, que aquests mestres estaven molt mal pagats i era una feina poc considerada. Finalment, les famílies més humils (probablement la gran majoria) devien seguir fent el de sempre. Els fills amb la mare i a partir d'una edat el noi amb el pare. 

És va produir un punt d'inflexió en l'educació. La societat romana, en les seves altes esferes, es va fer més complexa, fins el punt que els pares no podien garantir amb els seus coneixements una bona educació als seus fills. 

Van començar a delegar.

I aquí estem, a principis del segle XXI...

Vivint en una societat on la complexitat ha arribat fins a punts increïbles, que els romans no podien ni imaginar,

i deleguem l'educació dels nostres fills abans dels 3 anys...

Confiant en trobar mestres que sabran entendre les seves necessitats i inquietuds.



11 comentaris:

  1. Sí..... aquí estem!
    Jo, ara per ara, la confiança en les mestres la tinc tota, però no tanta en el sistema educatiu que els hi espera als nostres fills. Segurament patirem molt perquè volem el millor per ells i tal com estan les coses...

    ResponElimina
  2. Sí que és cert que avui en dia es deleguen moltes coses, potser masses.
    Molts ànims en aquesta nova etapa!
    Ui la foto aquesta dels nens romans jugant al "go"... aquí te l'han colada! hihihi

    ResponElimina
  3. Interessant, com sempre. Jo crec que en un mon ideal, hauriem de poder ensenyar coses als nostres fills desde ben petits amb persones preparades pero amb les mares al seu costat. No per questionar res, simplement perque les professionals poguessin dedicar-se a estimular i ensenyar als nostres fillsi nosaltres vetllar per les seves necessitats més bàsiqus

    ResponElimina
  4. Doncs si, així estem! Jo de vegades quan ho analitzo fredament tampoc puc creure'm el sistema que tenim muntat per educar la canalla. Però la complexitat del sistema educatiu va de la mà de la complexa societat en la que vivim, de vegades (moltes) exessiva i massa plena de coses.

    Personalment, procuro passar tantes hores com puc amb ma filles i no deixar-ho tot en mans de l'escola. Alhora també, miro de participar activament en l'organització escolar que és una altra forma més indirecta de incidir en la seva educació.

    ResponElimina
  5. Seria genial que els nostres fills poguessin estar una mica més amb el seus fills, l´altre dia pensava... tothom intenta no malcriar al nens, no lagafis, no dormis amb ells, NO NO NO NO NO NO i despres quan siguin grans i volguin ser independents...
    M´agradat mot l´entrada ;)

    ResponElimina
  6. Molt interessant això d'aprendre dels pares i mares que tenien els romans, totalment inviable avui en dia.
    Jo tampoc confio en el sistema educatiu que tenim però crec que podem posar la mà al foc pel munt de bons professionals amb vocació que hi ha a les escoles i sobre tot, tenir en compte que qui ha d'educar en primer terme són els pares, sembla que això s'estigui oblidant. L'escola ENSENYA i educa, els pares EDUQUEN i ensenyen i tots hem de treballar en equip.
    Petons

    ResponElimina
  7. Bon dia! La veritat és que jo no tinc gens clar quin seria el millor sistema, noies. Ara mateix no veig una alternativa a dur la nena a l'escola i que es socialitzi i aprengui coses que jo potser no li puc ensenyar. Per exemple, allà pot començar a intuir la complexitat de la nostra societat, i això m'agrada. Només puc creuar als dits que es creuï amb professionals que sàpiguen entendre-la i motivar-la. Però bé, sinó té la seva sort de tenir uns pares que sempre estaran allà, i no és poc.

    ResponElimina
  8. La d'anys que han passat i els mestres seguim mal valorats. Hi ha molta gent que només mira les nostres vacances! Sort que hi ha d'altres persones que encara hi confien perquè sinó...

    Jo crec que el sistema educatiu que tenim és bo passa que si es continua retallant doncs la qualitat no pot ser pas la mateixa.

    La crisi ha fet molt mal i l'acomodament d'alguns funcionaris també!

    ResponElimina
  9. Ai noies, així que els mestres som els substituts d'aquells esclaus comprats a plaça. Naturalment era de lletres i ja ho sabia però mai no ho havia relacionat... ara m'explico moltes coses (ja, ja, ja) Sobre tot l'intrusisme profesional. I també entenc perquè alguns papes es posen tan enfadats quan fan malament els deures...
    Si voleu escoltar la veu de l'experiència, us diré que la majoria de nens i nenes surten prou bé malgrat els pares i malgrat l'escola, no patiu. La majoria dels meus ex-alumnes fins i tot aquells que no es podien aguantar de dolentots són ara persones responsables i de bé. Algun pocasubstància també però en són minoria.
    Del sistema d'ensenyament hi hauria molt a parlar. Tots els canvis viscuts al llarg de la meva vida professional m'han fet pensar que hi ha una mena de contuberni per a produir mediocritats en sèrie però això ja seria una altra història i tampoc és qüestió de posar-se per camins relliscosos. La majoria de mestres i professors encara s'esbatullen amb els horaris i amb els pressuposts de l'escoles, es trenquen el cap per saber com s'ho faran sense diners per a fer fotocòpies o per comprar paper higiènic. N'hi ha que com que no se n'han sortit han optat per continuar amb la sexta hora. No s'ho han pensat prou bé perquè ara els pares dels pobles del voltant se senten discriminats i foten canya als mestres perquè ells també la volen...
    Petons.

    ResponElimina
  10. Antònia i Esther, la meva parella també és mestre. Crec molt en les ganes de tothom en que això tiri endavant. Sobretot dels que estan implicats més directament. Llàstima que la gent que ha de posar els recursos no té gens clar la funció capdalt dels mestres en la societat. Delegar l'educació dels fills no és una tonteria...Ara, jo sóc optimista per naturalesa, potser per això estic molt d'acord amb el comentari de l'Antònia...al final només ens calen uns mínims per convertir-nos en persones de bé i malgrat alguns pares i malgrat alguns mestres, ens en sortim.

    ResponElimina
  11. Jo també he pensat el mateix: tant de temps i la valoració del mestre ha canviat ben poc... ja es diu que "passes més gana que un mestre d'escola".

    Estic amb l'Euphorbia: els mestres ensenyen però són els pares qui eduquen. I jo tampoc hi veig un canvi ara mateix. Si que em fa cosa pensar que son amb unes persones que no coneixen les meves filles tan bé com jo, que poden no atendre les seves necessitats com caldria, deixar-les de banda perque han d'atendre als altres nens, però confio que són persones amb vocació i ganes de fer-ho bé i que malgrat tot, com diu l'Antònia, els nens surten prou bé.

    L'altre dia vaig sentir una il·lustradora de 70 anys que deia mig en broma que els nens per sort segueixen creixent sans i bé, malgrat els pares i els pedagogs.

    ResponElimina