dilluns, 29 de novembre del 2010

L'alletament a Roma

Tàcit, escriptor romà del segle I dC, explica que els nens germànics eren alletats per les seves mares i no confiats a servents ni dides (Germania, XX, 2). D'aquesta manera indirecta podem saber que, per el contrari, a l'alta societat romana era habitual confiar l'alletament de l'infant a algun altre que no fos la pròpia mare.

Per part dels moralistes romans aquesta pràctica no era ben vista i acusaven a les grans dames romanes de voler preservar la seva llibertat i la bellesa dels seus pits (ens sona?).

Però altres raons es poden entreveure.

El pare, en aquesta societat eminentment patriarcal, volia privilegiar la seva línia, en detriment de la de la seva esposa. Com que es considerava que la llet, com la sang, transmetia caràcters hereditaris, el pare preferia que els fills no tinguessin massa a veure amb la dona. Tampoc veia bé el vincle tant fort que es generava entre mare i fill. És per això que eren sobretot els fills, els hereus, aquells que patien aquest desplaçament prematur, de manera sistemàtica, de la falda de la mare.

El vincle mare-filla no es tenia en compte, no feia por. Això era una sort per la petita nounada. Potser podria viure l'experiència de l'alletament amb la mare. Les dones, separades de la vida civil, vivien en un circuit tancat entre els murs de la casa. D'aquesta intimitat, de la que no en coneixem gairebé res, en podrien haver sorgit experiències boniques, perquè no.

Ròmul i Remus mamant de la lloba que els va criar


(part de l'entrada la dec al llibre Histoire des mères et de la maternité en occident, de Yvonne Knibiehler)

dimecres, 24 de novembre del 2010

La còlera materna

Les dones hem estat mestresses de la vida i la mort. La vida només nosaltres podem donar-la, a la mort tradicionalment se'ns ha reservat un paper important. En moltes cultures hem tingut el paper protagonista dels  rituals funeraris.

A Roma la dona tenia el dubtós mèrit de ser la garant de la continuïtat de la societat patriarcal i aristocràtica. Les matrones, les grans dames romanes, se'ls hi reservava el paper protagonista dels funerals. Eren la imatge pública i oficial del dol. D'aquesta manera s'exalta la gens a través de l'elogi a un dels seus membres.

A l'Atenes democràtica la mare i la esposa del mort encapçalaven la processó fúnebre. Es feia un elogi abstracte i anònim al col·lectiu de dones. Però tot i la tradició, les expressions desmesurades feien por a la ciutat. Tant la joia com el dol poden desencadenar en expressions tumultuoses. Per això, es va decidir regular-les per llei. A Atenes no es podia cridar fora de casa i els laments fúnebres havien de ser mesurats. Les dones havien de retirar-se del lloc del enterrament abans que arribessin els homes. Existia la por que es contagiessin de la desmesura femenina?


Escena de l'obra Les Troianes, d'Eurípides, on s'explica la sort de les mares i esposes dels troians morts


És que el dol de la mare podia anar més enllà? Pot el dol femení transformar-se en còlera?

Les mares podrien haver-se constituït en subjectes polítics, potser? És difícil de saber.

Coneixem les conseqüències polítiques actuals de fer massa mal a les mares. La colera materna s'ha convertir, en alguna ocasió, en política. Per exemple, les Madres de la Plaza de Mayo.

Madres de la Paza de Mayo, Argentina.

(per profunditzar en el tema podeu consultar el llibre de N. Loraux, Les mères en deuil)

diumenge, 21 de novembre del 2010

Mames prehistòriques

Abans d'aprendre a conrear, a fer estris de ferro, abans d'aprendre a escriure, abans de moltes coses, nosaltres, homes i dones, ja corríem per aquí i ens reproduíem. També s'ha comprovat que dibuixàvem, esculpíem, gravàvem...la necessitat d'entendre el món és molt antiga.

És sorprenent que una de les primeres representacions artístiques de que és tingui coneixement siguin unes petites figuretes femenines, anomenades pels acadèmics Venus paleolítiques. 
Que representaven pels pobladors d'aquell món aquestes personetes que s'han trobat, amb característiques molt similars, des de la Península Ibèrica fins a Sibèria? És difícil de saber. Les teories són diverses. 

Petits ídols?

La deessa mare? 

Símbols de fertilitat? 

Fins i tot s'ha assegurat que serien ideals de bellesa femenina a la prehistòria.

Per a mi, mirant-me-les i remirant-me-les em semblen, sobretot, dones embarassades. Hi ha potser una tendència a entronitzar o marginar la figura femenina, les dones o som venus o reines o no existim  Poques vegades se'ns col·loca en el terreny de la normalitat. Si en comptes de figures femenines, haguessin estat masculines, tinc la sensació que es tractaria de simples "figures de guerres", per exemple.

Però, perquè es representarien dones embarassades? 

Aturem-nos a pensar-hi. A la dona un dia li comencen a créixer els pits, la panxa. Senyals que marquen, poc a poc, que s'acosta el moment...d'aquí un temps, i sí tot va bé, naixerà una nova vida. El misteri està servit. Que hi passa allà dins? Que hem fet nosaltres per aconseguir que el món segueixi rodant? Més interessant que el sol surti, potser. Més que no pas descobrir els camins correctes, qui sap. Crec que no ens hauria de sorprendre que fos la dona embarassada un dels primers temes que mereixés una reflexió i en conseqüència, la necessitat tan antiga i tan humana, de plasmar-ho en una representació artística.

El naixement d'una vida no és per menys.

Venus de Gagarino
Venus de Willendorf
Venus de Lespugue
Venus de Konsteki
més Venus de Konstenski
Venus de Avdeevo

diumenge, 14 de novembre del 2010

Materintats

La mare va mirar als ulls del nounat en un poblat nòmada en mig de la prehistòria.

Aquella dona va assumir la responsabilitat de tirar endavant la nena enmig de la masclista societat atenenca.

Després de dos dies de part es van obrir les portes de la masia, en ple segle XVI, per anunciar que la nena i la mare estaven bé.

La dona nascuda a principis del segle XIX va entrar a la fàbrica i preguntà al cap si seria possible tenir a la criatura al seu costat mentre treballava.

Jo mateixa, el dia 12 de maig del 2010, em vaig convertir en mama. Com tantes altres dones, he fet rodar el món.

El meu part va ser l'habitual en la nostra societat occidental: a l'hospital i amb anestèsia epidural. Actualment es poden tenir molts tipus de parts: sense epidural, a casa, en remull...les opcions són múltiples. Després arriba el nadó i ens el posen als braços. I les dones sentim: amor, estranyesa, por i tantes altres coses. Avui en dia la maternitat té cares diverses, gairebé tantes com mares.

I abans? Com es van enfrontar altres mares a tot el que jo estic vivint?

Tinc curiositat per conèixer aquestes històries. Per això, d'ara en endavant, utilitzaré aquest blog per prendre alguns apunts sobre la història de les mames.

Qui em vulgui ajudar en la recopilació de dades o temes, endavant! així el blog serà una mica més col·lectiu.

dijous, 11 de novembre del 2010

Convertir-se en mare

Ja feia temps que em rondava pel cap l'idea de començar un blog, perquè ara que he començat aquesta feina de ser mare tinc el cap en plena ebullició.

En aquesta primera entrada voldria parlar del dia en que, en teoria, em vaig convertir en mare: el dia del part. L'embaràs havia anat molt bé, tot i la diabetis gestacional, es pot dir que no vaig tenir cap complicació seria i vaig fer vida normal gairebé fins el final. L'Ariadna va néixer el 12 de maig del 2010, tres dies després de la data que m'havien donat els metges. Cap a les 6 del matí vaig sentir com el cap de la petita empenyia cap avall i després una contracció. La primera. Al cap d'un quart d'hora una altra i als cinc minuts la tercera. Allò anava certament molt més ràpid del que m'havien dit. Quan vam arribar a l'hospital em van dir que havia trencat aigües. Per això les contraccions eren tant ràpides. Jo no me'n havia adonat perquè el cap de la nena tapava la sortida de les aigües i pràcticament no havia tingut pèrdues.

Els dolors de les contraccions eren forts gairebé des del principi i vaig decidir que em posessin l'epidural. Va actuar relativament ràpid. Tot el procés de dilatació va ser rapidíssim i, gràcies a l'anestèsia, no vaig patir gens. Els problemes, si es poden anomenar així, van venir a l'hora de fer força. Degut a l'epidural no notava les contraccions, a banda que la sensació de tranquil·litat que et dona fa que no et prenguis gaire seriosament la tasca en la que estas ficada. Per això llevadora, la Leire, va decidir baixar-me la dosis i bé, llavors vaig sentir les contraccions ben clares.

Tinc un record preciós de l'últim tram, del moment quan va sortir el petit cos de la nena...de com me la van posar al damunt, de la llevadora tant contenta de com havia anat tot, de la meva parella que volia ensenyar-li la nena a tothom, de com em van posar la petita damunt (ai, això ja ho he dit oi?), de quan ens van portar a l'habitació, de quan va entrar la meva mare i ens vam posar a plorar com madalenes...

Havíem entrat cap a les 7 a l'Hospital i a les 11:40 va néixer l'Ariadna. La meva petita desconeguda. Li mirava la cara i no la reconeixia.

El més estrany de tot plegat, i que vaig comprovar encara els dies següents, és que no m'havia convertit en mare. Ninguna vareta màgica m'havia donat poders. Seguia sent la mateixa noia de 29 anys amb les seves pors, els seus interessos...igual, igual. Ara, això sí, hi havia una nena que havia de tirar endavant...aquest segurament va ser el primer sentiment que vaig tenir cap a la petita. Era tant fràgil i només jo li podia donar vida. L'angoixa no va durar gaire. L'Ariadna ens ho està posant tant fàcil!  Ara ja començo a sentir-me mama...cada dia una miqueta més. Suposo que el procés ha estat el mateix per l'Ariadna que cada dia se sent una mica més filla meva. En fer-se gran ella reconeix el que vol i aprèn a demanar-ho. La mama, per exemple.

Les dues anem prenent consciència mica en mica de la feina tant bonica que tenim al davant. Freguem-nos les mans i preparem-nos, petita, que això no ha fet res més que començar.