dilluns, 29 de novembre de 2010

L'alletament a Roma

Tàcit, escriptor romà del segle I dC, explica que els nens germànics eren alletats per les seves mares i no confiats a servents ni dides (Germania, XX, 2). D'aquesta manera indirecta podem saber que, per el contrari, a l'alta societat romana era habitual confiar l'alletament de l'infant a algun altre que no fos la pròpia mare.

Per part dels moralistes romans aquesta pràctica no era ben vista i acusaven a les grans dames romanes de voler preservar la seva llibertat i la bellesa dels seus pits (ens sona?).

Però altres raons es poden entreveure.

El pare, en aquesta societat eminentment patriarcal, volia privilegiar la seva línia, en detriment de la de la seva esposa. Com que es considerava que la llet, com la sang, transmetia caràcters hereditaris, el pare preferia que els fills no tinguessin massa a veure amb la dona. Tampoc veia bé el vincle tant fort que es generava entre mare i fill. És per això que eren sobretot els fills, els hereus, aquells que patien aquest desplaçament prematur, de manera sistemàtica, de la falda de la mare.

El vincle mare-filla no es tenia en compte, no feia por. Això era una sort per la petita nounada. Potser podria viure l'experiència de l'alletament amb la mare. Les dones, separades de la vida civil, vivien en un circuit tancat entre els murs de la casa. D'aquesta intimitat, de la que no en coneixem gairebé res, en podrien haver sorgit experiències boniques, perquè no.

Ròmul i Remus mamant de la lloba que els va criar


(part de l'entrada la dec al llibre Histoire des mères et de la maternité en occident, de Yvonne Knibiehler)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada