dimecres, 24 de novembre de 2010

La còlera materna

Les dones hem estat mestresses de la vida i la mort. La vida només nosaltres podem donar-la, a la mort tradicionalment se'ns ha reservat un paper important. En moltes cultures hem tingut el paper protagonista dels  rituals funeraris.

A Roma la dona tenia el dubtós mèrit de ser la garant de la continuïtat de la societat patriarcal i aristocràtica. Les matrones, les grans dames romanes, se'ls hi reservava el paper protagonista dels funerals. Eren la imatge pública i oficial del dol. D'aquesta manera s'exalta la gens a través de l'elogi a un dels seus membres.

A l'Atenes democràtica la mare i la esposa del mort encapçalaven la processó fúnebre. Es feia un elogi abstracte i anònim al col·lectiu de dones. Però tot i la tradició, les expressions desmesurades feien por a la ciutat. Tant la joia com el dol poden desencadenar en expressions tumultuoses. Per això, es va decidir regular-les per llei. A Atenes no es podia cridar fora de casa i els laments fúnebres havien de ser mesurats. Les dones havien de retirar-se del lloc del enterrament abans que arribessin els homes. Existia la por que es contagiessin de la desmesura femenina?


Escena de l'obra Les Troianes, d'Eurípides, on s'explica la sort de les mares i esposes dels troians morts


És que el dol de la mare podia anar més enllà? Pot el dol femení transformar-se en còlera?

Les mares podrien haver-se constituït en subjectes polítics, potser? És difícil de saber.

Coneixem les conseqüències polítiques actuals de fer massa mal a les mares. La colera materna s'ha convertir, en alguna ocasió, en política. Per exemple, les Madres de la Plaza de Mayo.

Madres de la Paza de Mayo, Argentina.

(per profunditzar en el tema podeu consultar el llibre de N. Loraux, Les mères en deuil)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada