A Roma la dona tenia el dubtós mèrit de ser la garant de la continuïtat de la societat patriarcal i aristocràtica. Les matrones, les grans dames romanes, se'ls hi reservava el paper protagonista dels funerals. Eren la imatge pública i oficial del dol. D'aquesta manera s'exalta la gens a través de l'elogi a un dels seus membres.
A l'Atenes democràtica la mare i la esposa del mort encapçalaven la processó fúnebre. Es feia un elogi abstracte i anònim al col·lectiu de dones. Però tot i la tradició, les expressions desmesurades feien por a la ciutat. Tant la joia com el dol poden desencadenar en expressions tumultuoses. Per això, es va decidir regular-les per llei. A Atenes no es podia cridar fora de casa i els laments fúnebres havien de ser mesurats. Les dones havien de retirar-se del lloc del enterrament abans que arribessin els homes. Existia la por que es contagiessin de la desmesura femenina?
 |
| Escena de l'obra Les Troianes, d'Eurípides, on s'explica la sort de les mares i esposes dels troians morts |
És que el dol de la mare podia anar més enllà? Pot el dol femení transformar-se en còlera?
Les mares podrien haver-se constituït en subjectes polítics, potser? És difícil de saber.
Coneixem les conseqüències polítiques actuals de fer massa mal a les mares. La colera materna s'ha convertir, en alguna ocasió, en política. Per exemple, les Madres de la Plaza de Mayo.
 |
| Madres de la Paza de Mayo, Argentina. |
(per profunditzar en el tema podeu consultar el llibre de N. Loraux, Les mères en deuil)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada