dijous, 11 de novembre del 2010

Convertir-se en mare

Ja feia temps que em rondava pel cap l'idea de començar un blog, perquè ara que he començat aquesta feina de ser mare tinc el cap en plena ebullició.

En aquesta primera entrada voldria parlar del dia en que, en teoria, em vaig convertir en mare: el dia del part. L'embaràs havia anat molt bé, tot i la diabetis gestacional, es pot dir que no vaig tenir cap complicació seria i vaig fer vida normal gairebé fins el final. L'Ariadna va néixer el 12 de maig del 2010, tres dies després de la data que m'havien donat els metges. Cap a les 6 del matí vaig sentir com el cap de la petita empenyia cap avall i després una contracció. La primera. Al cap d'un quart d'hora una altra i als cinc minuts la tercera. Allò anava certament molt més ràpid del que m'havien dit. Quan vam arribar a l'hospital em van dir que havia trencat aigües. Per això les contraccions eren tant ràpides. Jo no me'n havia adonat perquè el cap de la nena tapava la sortida de les aigües i pràcticament no havia tingut pèrdues.

Els dolors de les contraccions eren forts gairebé des del principi i vaig decidir que em posessin l'epidural. Va actuar relativament ràpid. Tot el procés de dilatació va ser rapidíssim i, gràcies a l'anestèsia, no vaig patir gens. Els problemes, si es poden anomenar així, van venir a l'hora de fer força. Degut a l'epidural no notava les contraccions, a banda que la sensació de tranquil·litat que et dona fa que no et prenguis gaire seriosament la tasca en la que estas ficada. Per això llevadora, la Leire, va decidir baixar-me la dosis i bé, llavors vaig sentir les contraccions ben clares.

Tinc un record preciós de l'últim tram, del moment quan va sortir el petit cos de la nena...de com me la van posar al damunt, de la llevadora tant contenta de com havia anat tot, de la meva parella que volia ensenyar-li la nena a tothom, de com em van posar la petita damunt (ai, això ja ho he dit oi?), de quan ens van portar a l'habitació, de quan va entrar la meva mare i ens vam posar a plorar com madalenes...

Havíem entrat cap a les 7 a l'Hospital i a les 11:40 va néixer l'Ariadna. La meva petita desconeguda. Li mirava la cara i no la reconeixia.

El més estrany de tot plegat, i que vaig comprovar encara els dies següents, és que no m'havia convertit en mare. Ninguna vareta màgica m'havia donat poders. Seguia sent la mateixa noia de 29 anys amb les seves pors, els seus interessos...igual, igual. Ara, això sí, hi havia una nena que havia de tirar endavant...aquest segurament va ser el primer sentiment que vaig tenir cap a la petita. Era tant fràgil i només jo li podia donar vida. L'angoixa no va durar gaire. L'Ariadna ens ho està posant tant fàcil!  Ara ja començo a sentir-me mama...cada dia una miqueta més. Suposo que el procés ha estat el mateix per l'Ariadna que cada dia se sent una mica més filla meva. En fer-se gran ella reconeix el que vol i aprèn a demanar-ho. La mama, per exemple.

Les dues anem prenent consciència mica en mica de la feina tant bonica que tenim al davant. Freguem-nos les mans i preparem-nos, petita, que això no ha fet res més que començar.

2 comentaris:

  1. anna!!!! M'has fet plorar!!
    Ara la teva Ariadna ja deu tenir gairebé 3 anyets!!

    Doncs mira, jo estic esperant una nena, que es dirà Ariadna i que segons diuen ha de néixer el 23 d'Arbil!!!

    Una història molt bonica! Enhorabona!

    ResponElimina
  2. Que bé Laura! Una Ariadna que ha de néixer el 23 d'abril...això pinta molt bé!

    La meva d'aquí uns mesos farà 3 anys i quan miro endarrere i penso tot el que ha passat m'emociono...estas a punt de començar una aventura fantàstica, enhorabona i molta força! :)

    ResponElimina