diumenge, 9 de gener de 2011

Poma al forn i vi rosat

Avui parlarem d’un petit poema en euskera. És una cobla funerària, que ens parla d’una dona que va morir en donar a llum.

Zer ote da andra erdiaren zauria?
Sagar errea, eta ardo gorria.
Alabaina, contrario da Milia:
Azpian lur hotza gainean harria.

El poema està dedicat a Milia de Lastur que sembla, va viure el segle XV. En morir, la seva germana va arribar des d’un altre poble per assistir al funeral. Allà li va dedicar aquests versos a mode d’homenatge.
Venia d’antic la tradició de veure dones davant la tomba lloant i plorant al mort. Ja hem parlat de com a Grècia i a Roma les dones eren les protagonistes dels funerals i ploraven al mort. Cap autor antic s’ha dedicat a explicar-nos com ho feien. Així doncs, és difícil saber si també dedicaven cançons fúnebres perquè no en tenim testimonis, tot i així, crec que podríem posar la mà al foc. Perquè les dones han cantat sempre, a casa, a les reunions familiars, als nadons per adormir-los, als petits per fer-los riure...i probablement protagonitzaven des d’antic cançons funeràries per lloar als morts. Anem més enllà, i és que sembla que probablement les arrels de la lírica medieval europea les hem de buscar en cançons fetes per dones a balls i celebracions primaverals. Sabem de les...

Frauenlieder a Alemania

Cantigas de amigo a Galícia

Refrains francesos

Daino lutians

Khardija mossàrabs

Les dones hem creat cançons populars sense parar. I així, en l’anonimat, han quedat tantes paraules dites i s’han perdut moltes veus femenines al llarg de la història. Per sort, alguns poemes han arribat fins a nosaltres, com aquestes petites paraules dedicades a Milia per la serva germana, recordant un fet habitual en la vida de les dones, la mort al part. Una ferida quotidiana, no per això menys dolorosa.

Ve-t’ho aquí la traducció...

Quina serà la ferida de la dona que ha parit?

Poma al forn i vi rosat.

Tanmateix, Milia està contrariada.

Sota té la terra freda i per damunt la pedra.




Possiblement hem perdut la capacitat d’entendre molts dels símbols que apareixen a poemes com aquest.

Probem-ho: Poma el forn i vi rosat eren els menjars oferts a la dona que acabava de parir. Una manera de fer passar les penes del part. Així es celebrava la bona nova. Com veurem en alguna altra entrada, el primer àpat que es donava a la dona que acabava de parir era important i es servia amb certa cerimònia . Però en aquella ocasió la Milia no ho va poder gaudir, ja que va morir en el difícil tràngol de dur una vida al món.




(Algunes de les dades les he extret del llibre de l’escriptor Joseba Sarrionandia escrit l’any 1984, Ni ez naiz hemengoa, de l’Editorial Pamiela. Segona edició del 1994, en les pàgines 183-192. La versió del poema que apareix al llibre conserva la grafia antiga i la he adaptat a l’euskera actual. La traducció l’he feta jo mateixa amb ajuda del meu company. Si us interessa el llibre, es va fer una traducció al castellà amb el títol Yo no soy de aquí, no crec que el pugueu trobar a cap llibreria però potser en alguna biblioteca)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada