Fem furnigons

La mare ha tingut un nen, amb molt d'esforç per part dels dos, possiblement després d'hores i hores. Per sort, tot ha sortit bé. Els moments posteriors, claus per la bona fi de l'infant i la mare, es ritualitzen. Una serie de passos, sempre els mateixos, que donen seguretat a la comunitat; s'utilitzen per commemorar la bona nova i per donar bona sort en les properes hores. En tota aquesta cerimònia el menjar té una presencia fonamental.

Veiem algunes de les dades que hem pogut recopilar!

Una amiga del bloc ens ha explicat com l'època de las besàvia, en un poble de la plana de Lleida, Palau d'Anglesola, es matava la millor gallina del corral i es feia una caldo d'aquests ben energètics, per la recent parida (gràcies Onavis!). Una sopa probablement semblant a la que es prenien al nord d'Itàlia al segle XV...

Més costums...

A les valls dels Pirineus centrals, després del part anaven els convidats a visitar a la nova mare i portaven fruites, ous, xocolata i altres presents. La família, al seu torn, els convidava a un menjar ritual composat per formatge d'ovella, llonganissa, pa i vi o aiguardent. Tota aquesta cerimònia s'anomenava fer furnigons. Sembla que a Campordón a aquest costum se li deia revellosa i també es menjava formatge, llonganissa i vi. Tot això es feia a mode de benedicció, perquè es creia que si no es feia d'aquesta manera es duia mala sort a la casa....

No us recorda aquesta escena a la cançó del noi de la mare?

"Que li darem en el noi de la mare? panses i figues i nous i olives, panses i figues i mel i mató!" 

Està clar que no és menjar pel petit, sembla més aviat que la cançó reprodueixi aquest costum de dur menjar a la família del nounat, no us sembla?

D'aquest estil, es coneix un paral·lel al Marroc, l'anomenada zemmita o plat ritual, composat per blat torrat, amassat amb sucre i llard. Aquest menjar era símbol de la fecunditat. D'aquesta manera s'obsequiava als visitants del nounat per obtenir la benedicció de llar.

Com veieu, es tracta bàsicament de rituals amb orígens pagans, probablement molt antics, que es van conservar fins fa poc en alguns racons de la nostra geografia.  

(Algunes dades les he extret del llibre Pirineo Español, de l'editorial Altafulla, recentment reeditat però fet l'any 1949 per Ramon Violant i Simorra, un dels grans etnògrafs catalans de mitjans de segle, que va recollir dades de tot tipus sobre la vida als Pirineus. Us el recomano, la documentació gràfica també és preciosa!)