Inudeak o la importància social del didatge (Tercera part)

Acabo avui amb les dides. Tenia al cap fer-ne tres entrades, de moment. Perquè només parlaré d'aquesta figura en època moderna, però de dides n'hi ha en totes les èpoques i si en trobo informació, parlaré també del tema en altres moments del a història. 

Un cop explicades les meves intencions comencem.

Primer hem parlat de les dides particulars. Després de les dides hospitalàries que ajudaven a nens abandonats a tirar endavant. Després, gràcies al bloc de l'Onavis, hem sabut que en els pobles, en comunitats més petites es donaven casos on s'ajudava a criar el fill d'una casa on la mare havia mort. 

Avui voldria parlar de la influència que devien tenir les dides a la vida dels nens, en la seva educació i, en conseqüència, de la importància social d'aquesta figura. Per fer-ho explicaré qui eren les Inudeak, les dides del País Basc, allà on visc.

A Donostia tenen una festa pròpia anomenada Artzainak eta Inudeak, els pastors i les dides.  Penso que darrera aquesta festa podem veure a dues figures que han estat el símbol  del "poble baix" al País Basc. 

A les famílies de classe alta dels infants, en principi, no se n'ocupaven les mares biològiques, sinó el servei i les dides corresponents.

Desatenent aquesta tasca, les mares biològiques no eren, en gairebé cap cas, la figura de lligam del petit.

Fa uns dies vaig parlar sobre la llengua materna.Com les mares, amb el gest inconscient de començar a parlar als nostres fills triem la llengua en que començaran la seva socialització i, en certa manera, li donarem les primeres claus per definir la seva identitat.

Dins d'aquestes cases, en canvi,  els nens aprenien la llengua del servei. En llengües petites i que han patit un greu desprestigi social, com és el cas de l'euskera, aquest gest té una importància vital. Al llarg de la seva història ha estat en greu perill d'extinció i només era parlat per classes populars. Potser, en desatendre les funcions principals de la maternitat en aquestes famílies benestants, van aconseguir inconscientment que una petita llengua com aquesta pogués tirar endavant, entre olles i plats.

En aquest sentit us faig arribar el testimoni d'una dona que vaig llegir en una entrevista (ella es diu Menchu Gal i és pintora)...

"Jo ara no tinc ni idea d'euskera. En canvi fins que vaig complir 7 anys no parlava castellà. Sempre estava amb les noies del servei i sempre en euskera. I jo, fins que vaig començar l'escola no parlava més que en euskera".

Però la meva intenció no és només parlar de la llengua, sinó de la importància que hi ha al darrera d'aquest fet. Perquè si aquesta dona no va parlar més que euskera fins al set anys, vol dir que no va tenir gairebé contacte amb els seus pares. Parlem de llengües però parlem, sobretot, de la cura de l'infant.

Els nens eren relegats a un segon pla. Vivien entre criats. Sort en van tenir. Sort de les mares postisses que segur que feien la feina amb cura i amor, en la majoria de casos. 

Per acabar amb aquesta mini historia sobre el didatge, faré un petit homenatge fotogràfic a aquestes dones que van fer possible que els infants de classe alta tinguessin una figura de lligam, un referent i una educació. Gràcies a aquest acte tan natural per a les dones de tots els temps, cuidar, sense adonar-se van passar el testimoni d'una llengua, amb tot el que això significa. 
  

Florencia Zuazua i Fernando Otazu

Manuela Uribetxebarria i Mari Carmen Palacios

Valentina Uriarte i Ingacio de Ganzua

(Les fotografies les he extretes de la pàgina de l'ajuntament d'Eskoriaza http://www.eskoriatza.net/argazkiak)