dijous, 17 de març de 2011

Teoria del lligam

A vegades ens oblidem que nosaltres també formem part de la història, i és bo recordar-ho. Contextualitzar una mica el moment que vivim...

Per això he decidit fer una entrada que parli de la contemporaneïtat, d'on venen les formes de fer de nosaltres, les mames del segle XXI.


Per fer-ho copiaré un text d'un llibret anomenat Histoire des mères et de la maternité en occident, que ja he fet servir per alguna altra entrada.

(Intent de traducció del francès...perdoneu si no és massa natural, però m'he adonat que no és fàcil això de traduïr...)


"A partir del progrés del coneixement en els terrenys de la psicologia, psiquiatria i psicoanàlisi es van començar a estudiar els comportaments dels nadons i es va veure el sofriment d'aquests en el moment de la separació de la seva mare (o de la cuidadora principal). Els infants necessiten d'una relació privilegiada amb una persona. En base a aquesta experiència inicial, anomenada attachement (i que jo he traduït com de lligam i que en castellà anomenen figura de apego) l'infant construeix totes les seves relacions afectives i socials posteriors. L'èxit del terme, cap als anys 60, va tendir a culpabilitzar a les mares. Si un infant dorm malament, no paeix bé o es massa nerviós o massa quiet, si té un retard en la parla, la mare n'és la responsable; si està massa present o massa absent, massa possessiva o massa deixada, etc. Aquest nous coneixements es van democratitzar gràcies als mitjans de comunicació dedicats a les dones. El discurs que venia de la psicologia, va tocar allò més intim i va tenir èxit entre les dones, que vivien amb l'angoixa de fer-ho bé. A la vegada, però, les intimidava i les obligava a consultar per avançat"

Aquesta és la opinió de l'autora, Yvonne Knibiehler. 
Jo la comparteixo, tot i que amb alguns matisos. Perquè crec que també és un moment positiu en que s'han posat en valor, de nou, temes com l'alletament o la importància de l'infant i del seus sentiments. 
Per altra banda, també considero que el segle XX i l'actual deu haver estat  el moment en que les mares, potser, ens hem sentit més culpables.
Que en penseu?

4 comentaris:

  1. Crec que en els nostres temps, la maternitat així com la infantesa s'han fet pal·lesos a la societat. M'explico. Quan la mortandat infantil era tan elevada, una criatura no se la considerava com a tal fins que superava una certa edat en la que es considerava que ja podria sobreviure. Hi ha cultures que inclús tenen una festa assignada quan sobrepassen aquesta edat. Actualment, la reducció en el nombre de fills crec que a fet destacar el paper de la mare com a educadora i no tant com a generadora de vida, i el paper del nen, com a ser humà que sent des del primer dia. Uf! estic una mica espesa i no sé i se m'ha entès molt bé.
    Entenc que aquesta referència la fas d'un llibre en francès perquè no hi ha traducció catalana ni castellana no? Et proposo un tema per una entrada: un recull de bibliografia sobre la historia de la maternitat. Estaria bé oi? :). Com sempre, m'encanten les teves petites pinzellades d'historia real

    ResponElimina
  2. Bon dia Sandra! M'ha agradat molt la reflexió. Sobretot això de que ara tenim un afegit paper d'educadores. Gràcies per fer aquesta aportació. És una bona manera d'arrodonir l'entrada!
    El llibret està en francès, sí. Una pena, perquè és molt bonic.Pensaré en això de la bibliografia, però no creguis que n'hi ha molts, de llibres específics...moltes entrades les faig amb articles i referències molt concretes. Les mames estem una mica oblidades.

    ResponElimina
  3. Jo també crec que aquest lligam amb la mare és innat, ja que és clau per la supervivència dels nens. Tot i que si no el fessin amb nosaltres, el farien amb una altra figura. El que necessiten segur els nens és un lligam que els hi doni la seguretat. (Obviament, la mare és la que més desenvolupa aquest paper).

    Ara bé, potser sí que avui en dia ens passem una mica! Jo li dedico molt temps a la petita i crec que de molta qualitat, i tot i això a vegades em sento culpable si no li he prestat prou atenció en algun moment... I tampoc és això. Crec que tampoc hem d'arribar al punt de creure que els nens ens necessiten constantment al seu costat i que si no ho fem així ja no fem bé el lligam....
    Bé, és un tema que dóna per molt!
    Molt interessant!

    ResponElimina
  4. Estic amb tu Onavis. Segur que el nen necessita aquesta figura i, de fet, sempre deu haver estat allà. Però com dius també, potser ara la diferència es que ara estem tot el dia observant-los i a vegades tenim massa la sensació qualsevol cosa el deixarà traumatitzats...Potser ens hem de relaxar una mica amb aquests temes (m'ho dic una mica a mi mateixa també) i fer les coses amb més naturalitat.

    ResponElimina