dimarts, 6 de novembre de 2012

La història dels petons (segona part)

Fa temps vaig escriure un post que va tenir certa repercussió. Es titulava la història dels petons i en ella explicava com la meva filla havia començat a fer petons. A partir d'allò intentava resoldre perquè els humans ens agradava això de fer petons. Sembla que la resposta va agradar i vaig publicar una versió en castellà de l'entrada en una revista on-line. 

D'això ja fa molt de temps, l'Ariadna només tenia uns mesos, com podeu llegir, llavors els petons només me'ls feia a mi...ara sembla que, després d'un temps d'arpenentatge té la lliçó ben apresa i ha decidit posar en pràctica la seva tècnica petonera al món mundial.

Aquí va la segona part de la història o, més ben dit, de la història de la meva filla i els petons. L'Ariadna s'ha convertit, sense por a exagerar, en la nena més petonera que conec i, sens dubte, la més petonera de la classe. 

Fa petons a tort i a dret, però les seves víctimes predilectes són els nens (i no les nenes) de la seva classe. Siguin o no més petits que ella, ella té la impressió que els nens en general són més petits (si li preguntes ho té clar: "petits, petits" i ella..."gran, gran!") i és com una espècie de mama.



Arriba a la classe de les primeres i, segons explica la professora, nen que arriba, nen al qual va corrent abraçar i fer petons. Al carrer, quan sortim de l'aula, la cosa no és molt diferent...si es troba a un dels seus nens (els de la seva classe) s'hi acosta sigil·losament, sense que ningú li digui res i els agafa de la cara i, plaf! petó al canto. 

L'altre dia vam anar a casa d'uns amics que tenen un nen més petit que ella i va estar tot el dia intentant jugar amb ell a alguna cosa. El nen no li deixava agafar les seves joguines (era petit i aquestes coses no són fàcils d'aprendre) i ella ho intentava, fins que per una estranya raó el nen va accedir a fer-li un petó i llavors es va posar molt i molt contenta!

He de dir que els nens tenen una paciència increïble i normalment es deixen fer, sense grans al·legries però tampoc amb atacs destacables. Tot i així, a mi em fa patir una mica. Estic super contenta que sigui tan carinyosa amb tothom. Tots els pares diuen, "oi, quina nena més carinyosa...", però crec que també s'ha d'aprendre que els petons només es donen quan l'altre també hi està d'acord. I sempre li dic, tot i que encara no ho pugui entendre gaire, "si no vol que li facis petons, no li facis". Tampoc m'agrada gaire aquesta costum que tenim els pares de demanar als nostres fills que facin petons a altres nens o a gent gran. "Vinga fes-li un petó a fulanito", una cosa es demanar que saludin algú que diguin adéu o hola, però un petó és una cosa molt personal, trobo. Jo mai li demano, potser per això ha decidit ella mateixa prendre l'iniciativa! De moment passa de tot i fa els petons que li venen de gust, però tampoc la renyaré per això, oi?

Veiem com serà la tercera part d'aquesta història! D'aquí uns anys potser la història és al inrevés, qui sap!



8 comentaris:

  1. Jajaja! Carai que petonera ha sortit aquesta noieta. El meu petit és igual, sempre va fent petons i demanant-los a tothom. Imagino que d'aquí uns anys se li passarà o això espero perquè sinó tindrem un problema jeje!

    A mi la veritat és que tampoc m'agrada això de demanar als nens petons. No sé, penso que tampoc és massa normal anar petonejant a tothom. Nosaltres quan som adults no ho fem pas! Perquè ho han de fer ells? Una cosa és amb amics o familiars però amb gent que gairebé ni coneixes...

    I una cosa que també em fa molta ràbia és la insistència. L'Andreu no és gens petoner i quan algú es posa cabut amb el tema ell ho passa malament. I per què se l'ha d'obligar a fer una cosa que no vol? Insisteixo, amb un adult ni ens ho plantejaríem.


    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord amb tu Esther. Perquè fem passar als nens per coses que a un adult ni se'ns passaria pel cap? En certa manera em sembla un abús. Jo no era gens petonera de petita i era un angoixa que m'ho demanessin insistentment, així que ho entenc perfectament. Ara de gran faig petons aquí em ve de gust (i no em costa gens!), que per això estan, no?

      Elimina
  2. Qué graciosa!! :D jeje

    I res, res!! això d'obligar a fer petons res de res!! Alguna vegada li han dit a algun dels meus fills "Ahhhh, dons si no em dones un petó no et compro no-sé-què i a la Maria sí perquè ella sí me'l ha fet" Grrrrrr!!! Em posa d'un mal humor això... :@

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tela amb la gent, no? :P...sembla que els nens han de ser obedients sempre si un adult ho diu, no?

      Doncs res, jo vull tenir una nena molt desobedient en moltes coses i que faci petons a qui vulgui quan ella vulgui, oi?



      Elimina
  3. Doncs jo per tal d'evitar conflictes li dic. Vols tirar un petonet volador a ... I ja està els petonets amb desconeguts han de ser voladors. Molt més higiènc!!! De tota manera la meva només expressa mostres de "carinyo" amb els més propers: els de casa i no tots. És selectiva la noia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Em sembla molt bé! En aquesta vida s'ha de selectiva, jo també sóc d'aquestes...:P

      Elimina
  4. OOOOOHHHHHH que maca!!!!!!!! jo en tinc una de petonera i una que s'eixuga quan li fan petons (fins i tot s'eixuga la boca si en fa algun), però no són tanselectives com la teva! Per cert, un dia en parlaré dels petons...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, la que s'eixuga la boca té molt gràcia! jeje...tota una personalitat! :)

      Elimina