dimarts, 23 d’octubre de 2012

Les que sostenen el món


 Els dies previs al cap de setmana del Congrés de Lleida, vaig estar llegint alguns llibres que pensava m'ajudarien una mica a situar-me en certs temes. A la llibreria que vaig anar vaig trobar un llibret molt petit i baratet on s'explicaven les experiències de diverses assemblees feministes, sorgides dins del moviment del 15M a diversos llocs de l'Estat (es titula: Revolucionando. Feminismos en el 15M). Tenia curiositat per veure com encaraven els problemes de conciliació i de la cura en el feminisme del s.XXI.

Tot i que he de dir que no parlen en cap moment del nostre tema específicament, sí que hi ha molts conceptes que m'han semblat molt interessants i que us explicaré a continuació. Penso que aquesta entrada és una mica un complement de la que vaig fer fa uns dies, sobre autoritat i poder, i continuació de la que va fer la Mirashka sobre els índex de natalitat. Espero contribuir de nou a la reflexió i el debat.

Les dones som la meitat de la població mundial, fem 3/4 parts del treball (assalariat o no) i tant sols posseïm el 1% de la riquesa i de les terres. 

Com s'expliquen aquestes dades? En el llibre he conegut el concepte "economia iceberg"; aquestes paraules serveixen per explicar com som les dones les que amb el nostre treball remunerat o no remunerat a les llars i les comunitats, sostenim el sistema i actuem de coixí davant les retallades que es produeixen. Nosaltres, les que a través de la intensificació del nostre esforç actuem de base dels reajustos. 

Exigim (diuen les noies del llibre) que el sostemient de la vida de les persones sigui una prioritat indispensable en el funcionament de la nostra sosietat. 

Afegeixo jo, que si les preocupacions dels polítics giressin entorn de la vida, de la seva cura, del seu benestar, de la seva dignitat; si aquesta fos la seva prioritat, no dubto que tots seriem més feliços i viuríem millor. 

Però tot gira cap a una altra direcció ara mateix i sembla que encara trigarem en veure la massa de gel de l'iceberg que hi ha enfonsada sota l'aigua.

9 comentaris:

  1. Qué mal repartit està el món, eh? fem 3/4 parts de la feina i només posseïm el 1% de la riquesa? no hi ha dret!! ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. ja veus...et contestaria amb el comentari de l'Onavis...;)

      Elimina
  2. Si ens declaressim en vaga algun dia.... Però vaga, vaga, de no fer res de tot el que fem..... El món s'ensorraria!

    ResponElimina
  3. Precisament perquè el nostre rol de mares i sostenidores de la llar no es pot medir i és "gratuït" en molts aspectes, difícilment serà reconegut de veritat. De fet, fa temps vaig llegir que precisament el treball de les dones a casa suposava una manera de mantenir la societat perquè no suposava cap cost econòmic. A això s'ajunta el fet que calcular quant costa mantenir un fill a nivell emocional sigui pràcticament impossible. Sempre s'ha valorat el gran paper de les dones mares com a puntal i arrel de la vida de tot ésser humà però tot sovint a quedat en una "palmadeta a l'esquena". En temps de crisi, encara més, he perdut l'esperança d'aconseguir un reconeixement no només de paraula sino també de fets. Uf, tot això ha sonat molt negatiu no? potser deu ser que tinc un mal dia. Amb tot, Anna, una entrada molt interessant, com sempre. Una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si a l'Edat Mitjana a un pagès li haguessin dit que algú mesuraria el seu treball i el valoraria i li posaria un preu, doncs hauria flipat. Mesurem el que volem i crec que hi ha molts economistes que intenten posar en xifres el que representa la feina femenina al món.
      De tota manera, t'entenc, de fet, jo no sé si vull que em paguin per segons quines feines. El tema és la valoració, és ficar-ho al centre. Si la fi de qualsevol societat no és la seva pròpia reproducció amb benestar, quina és?
      Per sort, nosaltres sí que tenim un entorn (en la majoria de casos) en que no solament se'ns reconeix sinó que tenim companys que es prenen com seves moltes tasques. Jo com a mínim no em sento la única responsable de la casa i la nena. Tinc sort.

      Elimina
  4. el teu post m'ha dut de seguida a un proverbi xinès que fem servir a classe (si, ja sé que soc una pesada): les dones sostenen la meitat del cel.

    Estic amb el que diu la Sandra: no es pot mesurar i jo tampoc crec que s'acabi mai de reconeixer més enllà del copet a l'espatlla. Tan de bo, però ja no en termes econòmics, també en termes de poder de decisió. Que poguem decidir com volem que sigui la societat, quins valors han de predominar. I encara sort nosaltres que vivim en una societat on tenim un cert pes: votem, tenim veu, podem decidir per nosaltres mateixes. Però en moltes societats les dones no valen res. I quan dic res és res. Que li preguntin a una afganesa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. i m'encanten els teus posts: em fan pensar!

      Elimina
    2. Preciós el proverbi. Gràcies Mirashka!

      El dia que els homes també tinguin cura dels altres com nosaltres, netegin com nosaltres, facin els dinars, etc, etc, ja et dic jo que començarà a tenir un altre valor...de tota manera, cal tenir clar que tot plegat depèn sobretot de les mateixes dones.

      Elimina