La Covada. Quan els pares pateixen el postpart.

El postpart i puerperi ha estat tradicionalment un moment molt delicat, tant per la mare com pel nounat. A tot es les cultures ha estat objecte de mites, costums i tradicions ben diverses. Ja n'he parlat en alguna ocasió.

Fa poc vaig rebre un regalet molt bonic d'una bona amiga. Un llibret titulat "El naixement. Costums i creences" escrit ja fa anys per l'etnògraf Joan Amades. En ell explica una d'aquestes curioses costums: La covada.

Tot i que no ho puc certificar cent per cent, és molt provable que la paraula vingui del verb covar (estar una au damunt els ous per donar-los la calor necessària per al desenvolupament de l'embrió i per a la naixença dels pollets), tot i que al Diccionario de la Real Academia ho fan derivar del francès couvade.

La covada és una costum segons la qual la mare un cop ha parit cedeix el seu lloc al llit al pare i li dona atencions com si el que hagués parit fos ell. 

La primer menció coneguda d'aquest costum ens l'aporta Estrabó, un escriptor grec que va escriure en època romana. Ell diu, que entre els pobles del nord de la Península "quan les dones pareixen fan posar llurs marits al llit i elles mateixes els serveixen". 

Després a època medieval hi ha moltes referències al País Basc Nord i el Bearn (una altre regió pirenaica), sobretot a la literatura francesa que parlen d'aquesta costum i li posen el nom de couvade.

Joan Amades parla de possibles tradicions semblants a Eivissa i a pobles pirinencs. Tot i que a l'època en que ell escriu ja seria una tradició desapareguda. 

No està clar fins quin punt va perviure la covada a Europa, perquè no n'hi ha testimonis directes i, en cas d'haver perviscut possiblement seria una costum amagada, per la vergonya que suposaria pels homes el ser tractats "com a dones". 

Sí que hi ha referències més llunyanes acerditades, a la Guayana Francesa, la India o l'Amazones. Precisament d'aquest últim indret és d'on he trobat el testimoni del Comandant Marcel escrit a principis de segle, parlant dels indis de la tribu dels Erayes (de la familia dels Miranhas):

"Durante la ausencia de la mujer, el marido se ha acostado. A su vuelta, la madre entrega le entrega el hijo y vuelve a sus quehaceres en la cocina. El padre, habiendo tomado al hijo en sus brazos, lo mece, lo arrulla y se pone a largar gritos desgarradores. A esta señal, la gente de la casa viene a felicitarle por haber dado ese niño al mundo y lo exhortan a soportar con valor los sufrimientos consiguientes. Esta parodia parecería ridícula si no tuviera su lado enternecedor: durante un cuarto de luna, el padre no absorberá ningún alimento sólido y así tomará una part de los sufirmientos de la madre".

Hi ha moltes teories que intenten explicar aquesta tradició. Una de les que m'ha semblat més interessant expliquen aquest ritus com aparegut en un moment de transició entre les anomenades "societats matriarcals" a les patriarcals. En el fons, per resoldre el gran problema que han tingut els homes per assegurar el seu poder davant l'herència: no era possible saber del cert que aquell fill era seu. Aquesta tradició seria una mena de "certificat de paternitat" i el reconeixement social del pare.

Per altra banda, l'experiència de l'embaràs, el part i els primers dies del fill és 100% femenina, o, com a mínim, ha estat així fins fa molt poc. D'aquesta maenra també es feia partícep al pare de l'experiència. 

Avui en dia existeix l'anomenat "síndrome de la couvade". Sembla que en alguns llocs (crec que bàsicament al món occidental, i més concretament a Estats Units) els homes pateixen una especie d'embaràs psicològic i tenen símptomes semblants.

Per part meva, penso que potser no cal que tinguin dolors, però em sembla interessant l'idea dels homes que "fan de mares" i que no viuen el procés com quelcom aliè. No puc entendre el meu part sense la meva parella al costat, ni vivint tot el procés junts molt íntimament. 

Com ho veieu?