dimarts, 14 de juny de 2011

El nen petit té son

Deia en l'anterior entrada com la pintura ens introdueix a un món que els textos ens escatimen, un món en que el que no podem entrar amb les fons habituals per fer història: l'atmosfera, el gest, el sentiment. Tots ells uns àmbits en que ens hem mogut i ens movem les mames i els nostres fills. 

Oblidava una altra dada a la qual ens és molt difícil arribar. 

La música. 

Fins que no es va trobar un llenguatge universal per transcriure els sons no vam poder reproduir fidelment una melodia i això ha fet que èpoques antigues, com les gregues i romanes, siguin mudes per a nosaltres. Això és dir molt, perquè el món es mou a un ritme continuo. Les persones ens envoltem de música i, probablement , per èpoques antigues cada segon, cada moment, es cantava.

W-A. Bouguereau. Lullaby (1875)
Fa ja algun temps deia en una entrada la importància que hem tingut les dones en la història de les cançons. Tant, que fins i tot hi ha qui es planteja si no són les nostres paraules cantades l'origen de la lírica europea. En aquell moment posava d'exemple els cants fúnebres, on les dones han estat protagonistes i només apuntava un àmbit fonamental i que té molt més a veure amb la maternitat: Les cançons de bressol, aquelles d'anar a dormir. 

Amb elles hem construït part de l'imaginari dels nostres nens, els hem introduït en el llenguatge i, el més important, els hi hem donat la pau necessària per que puguin dormir tranquils i es sentin acompanyats. 

Són totes elles ritmes cadencials que s'acompanyen amb moviment i, habitualment, tenen paraules repetitives, unes paraules que segueixen els esquemes que vaig apuntar en parlar del llenguatge infantil. 

Heus aquí la primera cançó de bressol documentada, d'època romana i que té totes les característiques que he anomenat...

Lalla lalla lalla; aut dormi aut lacta...(schol. ad Persii 3, 16)

Fins i tot sabem que en llatí es va formar un verb lallare que volia dir cantar una cançó de bressol, també anomenada lalla...

Fa poc jo li cantava una altra a la meva filla, amb esquemes molt semblants i que vés a saber d'on ve i quants segles fa que les mares la canten...

Non non non, el nen petit té son.

6 comentaris:

  1. Què bonic! I quina troballa tan preciosa aquesta nana tan antiga. Les coses esencials de la vida, les més importants, al cap i a la fi, són les que perduren encara que la història les hagi ignorat.

    ResponElimina
  2. A mi també m'ha emocionat descobrir-la...ritmes que van creuant segles, mig desaparcebuts, però allà segueixen...

    ResponElimina
  3. I que xulo el quadre que has posat, m'agrada molt!

    Per aquí també cantem la cançó que has dit al final, i a mi també em cantaven una que diu "son, soneta vine a la meva voreta". Tot i que aquesta no té el mateix esquema.

    ResponElimina
  4. Ah! I per cert, saps que ahir van fer una entrevista a ma padrina pel tema de les dides?? Ja explicaré més detalls quan els tingui, però em van trobar a través de l'entrada del meu bloc sobre el tema.
    Li vaig donar a la periodista la referència de les entrades teves sobre les dides, també, suposo que et sembla bé.
    Ja t'explicaré més!

    ResponElimina
  5. Apa! mira que bé! Buscaven dides i els hi vaig parlar de la teva padrina. Me'n alegro que s'hagin posat en contacte amb tu! Suposo que serà aquesta noia...Al final aconseguirem fer-la una estrella a la teva padrina...m'encantaria que m'expliquessis com ha anat...m'escrius un mail a ciracrespo@gmail.com i en parlem?

    ResponElimina
  6. Anna, tienes un premio en mi blog. Petons.

    ResponElimina