divendres, 14 d’octubre de 2011

El pacificador

Ja tinc recopilades unes quantes entrades sobre els objectes que s'associen amb la maternitat. He parlat sobre els cotxets, les trones, els biberons i les bressols. Alguns d'ells han començat a fer-se servir de manera habitual des de fa relativament poc, tot i que  a vegades sembla que sempre hagin estat allà.

Encara ens queda parlar d'un altre objecte, els xumets, pacificadors en anglès (quin nom més adequat!). Me'n va fer enrecordar l'Antònia l'altre dia. A l'entrada dedicada als biberons ens va parlar sobre el xumet que fabricaven al seu poble i que es feia amb un drap i el sucaven en llet o en aigua i el donaven al nadó. Al llegir aquella descripció vaig recordar una imatge que havia vist feia un temps. Es tracta d'un detall de la Madonna de Dürer, pintat l'any 1506.




















El pintor Albert Dürer va reproduir un objecte habitual a les llars de tota Europa, fins i tot al poble de l'Antònia.

Al món anglosaxó els anomenava tetes de sucre o sucre de drap. Es podien fer amb un tros de roba vella amb sucre a l'interior. En alguns lloc en comptes de sucre si posava carn o llard i el drap s'humitejava, per exemple, amb aiguardent. A Alemanya trobem l'anomenat Lutschbeutel: un drap que envoltava pa dolç o llavors de rosella.

Com amb tantes altres coses, no va ser fins el tombant de segle, concretament l'any 1900 , que a Estats Units van patentar el que seria el primer xumet comercialitzable que es va anomenar "baby comforter".

dibuix de la patent del Baby Comforter
I l'objecte es va fer popular. Tant que pocs anys després ja van començar a aparèixer algunes veus discordants.

El 30 de juny de 1909 una dona que s'autodenominava Auntie Pacifier va escriure una carta al New York Times on advertia dels problemes per a la dentició que podia suposar utilitzar aquest objecte de manera habitual. El més interessant és constatar , com diu a la carta, que el xumet era un objecte habitual sobretot entre les classes baixes. Recomano llegir la carta, perquè es molt il·lustrativa.

Un altra veu en contra de l'ús del xumet va aparèixer a Anglaterra, el 7 d'agost de 1915 a la revista British Journal of Noursing, titulat de Dummy teat (el mugró artificial). El doctor A. E. Thomas adverteix que la generalització de l'ús del xumet porta problemes associats. Descriu una escena que no se us farà estranya. A vegades l'utensili cau a terra i la mare el neteja ficant-se'l a la boca i el tornar a posar a la boca del petit. Es clar, si la mare pateix alguna malaltia infecciosa, com tuberculosis el risc de contagi augmenta, diu el doctor.

I totes aquestes dades ens porten una imatge molt concreta, quan l'objecte es va estandarditzar i es convertir en un objecte de consum,  a principis de segle XX, les dones de classes baixes van ser-ne les màximes usuàries. Per què? Doncs probablement perquè des de feia uns anys eren elles les que bàsicament s'havien incorporat al món del treball assalariat. Perquè elles no tenien més remei que deixar els seus fills a vegades i el xumet, per exemple, era un "pacificador" adequat quan no les podien tenir braços. A les cases riques sempre hi havia uns braços de lloguer preparats per atendre al nadó. 

Ara el xumet el fa servir tothom. Segueixen havent-hi veus discordants. Que si deforma la dentadura, que si no és bo per a la lactància materna....

Jo el primer mes no li vaig oferir a la meva filla perquè volia que s'agafés bé a la teta i després ho vaig provar alguna vegada però no li va interessar gens ni mica, així que res, nosaltres de xumet no n'hem fet servir, i vosaltres?

Ah!, aprofito per desitjar-vos bon cap de setmana i dir-vos que aquest diumenge faig 31 anys, així que penseu amb mi, perquè estaré de celebració!

(L'entrada la he fet bàsicament amb les dades que apareixen a l'entrada de wikipedia, que està molt bé! A vegades val la pena fer-hi una ullada!)

18 comentaris:

  1. Que interessant!! El nom de pacifier és molt millor que el del xumet!

    La meva no en porta. N'hi vaig oferir un cap als dos mesos (com tu, el primer mes no li vaig donar) i l'escupia tota l'estona. Llavors ja no vaig insistir més perquè em semblava absurd insistir en donar-li una cosa que després costaria molt de treure-li.

    Bon cap de setmana i felicitats!!!!

    ResponElimina
  2. ¡Ja, ja, ja! jo vaig ser una "moderna" que no vaig posar xumet a la "canastilla". Llavors, a l'any 80, no et deixaven donar el pit al nadó fins passades 24 hores del part i la meva filla va néixer amb una gana que encara conserva. Es xarrupava els punys i plorava com una boja.
    -Fica-li el xupete- em va dir una infermera que ja devia estar farta dels brams de la nena.
    Ja teniu al meu pobre marit voltant com un sanderot per tota Lleida a la recerca del xumet absent a la nit i amb poques farmàcies de guàrdia. Devien pensar que li faltava un bull.
    A la segona ja li'n vaig donar i li va agafar tanta afecció que en necessitàvem tres: un per la boca i dos a les mans.
    Quan sortia de l'escola bressol ens feia passar per llocs inhabituals i quan no hi havia ningú em deia
    -Vull pipar una mica.
    Al'hora de dormir es desencadenava la tragèdia perquè si faltava un dels tres s'havia de buscar i els podies trobar en els llocs més inversemblants. Aquells xumets feien angúnia semblaven rovellons passats i com que eren com de goma estaven fins i tot apegalosos.
    Fins que un dia, la xiqueta era ja grandota, vam anar a la platja i li vaig dir que me'ls havia deixat a casa. Jo pensava que allí es muntaria una batalla que rieu-vos de totes les guerres passades, presents i futures, i estava disposada a la capitulació però ella em va dir:
    -Bueno, no passa res, ja dormiré sense
    I fins avui.
    Per cert, això de la munyeca de roba, n'hi havia al meu poble que per fer-los dormir els hi sucaven amb anís, que dius ves quin poc sanderi!

    ResponElimina
  3. Deu ni do! Pobreta, esperant a no trobar a ningú per poder ficar-se una estona el xumet...jo com la Onavis, tampoc vaig insistir massa, que després hi ha una feina per treure-li als pobres!

    ResponElimina
  4. A, i això de l'anís ho he sentit sovint...seguer que es quedaven ben tranquilets!! jajaja!

    ResponElimina
  5. muy interesante!
    nosotros no hemos hecho servir el pacificador más que una semanita, de recién nacido cuando estuvo con cólicos, y realmente fue lo único que le pacificó ;-)
    Por si no me conecto durante el finde… muchas felicidades en tu 31 aniversario.

    ResponElimina
  6. Hola Magia! Al menos algó le pacificó!;) me consta que esto de los cólicos es un poco desesperante, por suerte no lo he sufrido...

    ResponElimina
  7. Sempre m'ha encantat aquest nom anglès pels xumets!!! les meves si que el van fer servir i per reis farà un any que els susodichos se'ls van endur. Ara quan veuen una foto on surten amb ell es sorprenen perque ho veuen una cosa de nens petits!

    Per molts anys mossa!

    ResponElimina
  8. Molt interessant i la imatge del xumet de Durero m'ha encantat. Els meus fills podrien haver fet de models :). Cap dels dos ha suportat mai aquest artilugi que la meva mare (que tampoc en va tenir d'exit amb nosaltres) li diu simpàticament el "Tap". En canvi, s'ha agenciat un nino de drat i li han succionat fins les entranyes!
    31 anyets!! Quina sort que tot gust estrenes la dècada. N'hi ha que ja en tenim experiencia ;). FELICITATS per adelantat!
    Mira, m'ha anat de perles, t'he deixat un regalet al meu blog!

    ResponElimina
  9. Nosaltres a casa sí que hem fet ús del pacifier. A l'Andreu li encantava però cap a l'any ja va començar a deixar-lo només per quan anava a dormir. L'any passat pel gener just abans que vinguessin els reis es va trencar (je je je) i ell mateix va demanar llençar-lo. És curiós però que ell té el fals record que van ser els reis els que se'l van endur...

    En Biel ara també en porta però tampoc li fa massa cas fins que no arriba l'hora de dormir.

    ResponElimina
  10. Mirashka, el meu germà també li va donar als reis, però va ser durillo igualment...

    Sandra, ara que ho dius, la meva també té un pobre nino (la lili) que la té amargada de tan succionar-la llepar-la, etc,etc i ara se la endu per tot arreu i cau a terra...bé, en fi, millor no pensar-hi! (ai, que guai, ja he vist el regalet!!)

    ResponElimina
  11. Mira l'Andreu quin homenet! ell solet decideix que ja n'hi ha prou, bravo per ell!

    ResponElimina
  12. Sandra, per cert, m'oblidava, el nom de "el tap" té més gracia fins i tot que pacificador! jiji

    ResponElimina
  13. Eiii, que tinguis un molt bon aniversari.
    El baby fa servir xumet des de que era ben petitó. A Londres està molt mal vist i varies vegades l'he hagut d'amagar quan anava a fer-li les seves revisions perquè encara estava toveta i no em venia de gust que em jutgessin. Ara ja passo de tot i em menjo amb patates a qui gosi opinar sobre aquestes coses.
    Què fort això de l'aiguardent al xumet!

    ResponElimina
  14. Qué curiós tot plegat. A casa també me n'havien parlat de que es posava un drap amb sucre i anís perque el llepessin.
    El Jordi només duia el xumet per dormir, no sé perquè però mai m'ha fet gràcia que el dugués tot el dia i menys encara fer allò de embotir la papilla i ficar-lo com si fos el tap. El seu xumet se'l va endur el drac de Sant Jordi la nit de Sant Jordi a canvi d'un nino als dos anys i mig.

    MOLTES FELICITATS !!!

    ResponElimina
  15. Noia, com diria l'Obelix, aquests anglesos estan boixos! jiji...ja els hi pots dir que hi ha estudis que creuen que va molt bé per prevenir la mort súbita.

    Euphorbia, m'ha encantat aquesta nova ocupació del drac de Sant Jordi! Potser pots encetar una nova tradició...

    ResponElimina
  16. Mira, aprofitant que avui tenia a ma mare a casa li he preguntat això dels xumets de roba que també li deien monyeca. M'ha dit que hi posaven sucre i llavors de matafaluga i celiandre (aquesta no la tenies eh?) Ella és d'un poble del Priorat.
    A casa el drac de Sant Jordi hi te un bon protagonisme, és el que passa quan el nen es diu Jordi.

    ResponElimina
  17. Carai, molt interessant!
    La Marina fa servir el xumet com un joc, sí, sí! ella en té un al cotxet i l'altre al llit amb els seus portaxumets i quan li ve de gust hi juga. es posa el xumets, s'el treu, del dret i del revés, juga amb el portaxumets.... però en cap moment en té cap dependència. Sí sé que és una mica extrany! jejeje
    Per cert!! PER MOLTS ANYS!! Espero que tinguis un dia genial demà!!!!

    ResponElimina
  18. Ostres, ves que no vingui d'això la paraula castellana de munyeca (nina)! té molt de sentit! Ho investigaré.
    Sol Solet, la meva també té encara xumets per aquí de l'època en que vam provar de oferir-li i com que no sap molt bé que fer-ne els mossega per sota i hi juga, com la Marina.

    ResponElimina