divendres, 7 d’octubre de 2011

La teta artificial

Aquesta setmana s'està celebrant a tot l'Estat la Setmana de la Lactància Materna. Tota la setmana que rumio la manera de fer la meva aportació. En altres entrades ja he parlat sobre la meva experiència personal o sobre la lactància des de diversos punts de vista. Així que no sabia que podia dir de nou.

Avui se m'ha acudit. La primera pregunta que m'he formulat: Perquè es celebra aquesta setmana? Doncs per promoure la lactància materna com a mètode d'alletament. Això té una raó molt clara, les últimes dècades la lactància artificial, amb llet de fórmula, havia aconseguit ser gairebé prioritària en generacions i generacions de mares del món occidental. Certament, tot i que s'ha aconseguit gran qualitat en les llets de fórmula, hi ha coses que aquesta no pot encara fer. La llet de fórmula no pot aportar anticossos als nounats. Tampoc s'autoregula (en densitat, per exemple) al llarg de l'alletament. Tampoc s'escalfa sola ni es pot portar incorporada, ni és gratuïta. Tampoc pot aportar un contacte físic tant estret. Per algunes d'aquestes raons, entre moltes altres, l'Organització Mundial de la Salut considera que allò més adequat pels nens que acaben de néixer i, si és possible de manera exclusiva fins els 6 mesos, l'alletament matern.

Però els biberons no van aparèixer, en un primer moment, per fer més còmode per a la mare l'alletament. Hem de ser conscients que els primers mètodes d'alletament artificial van desenvolupar-se per salvar vides. Els nens dels ofrenats, dels hospitals, tots aquells que no tenien la possibilitat de ser alletats pels motius que fos, ho tenien molt i molt difícil per sobreviure. No sempre hi havia un pit quan el necessitaven. 

Per a que els nens poguessin veure els substitutius que s'utilitzaven per alimentar-los (llet de vaca reduïda amb aigua, de cabra, etc) des de temps ben antics s'han inventat recipients per poder donar líquids als petits, imitant d'alguna manera la teta.


III dC
II aC

IX aC


Corent per alletar medieval


 Tots aquests recipients, però, eren solucions circumstancials que permetien donar líquids els nens, però que no eren en cap cas substitutius aptes de la teta. 

La primera notícia del biberó modern va arribar a l'Estat Espanyol en època de la Il·lustració, al segle XVIII. Aquesta època nombrosos estudiosos es preocupaven per intentar millor la situació del poble baix. Entre una de les seves màximes preocupacions hi havia la de l'educació i la cura i creixement dels infants. 

Un d'aquests homes de cultura, un tal Blas Jové va fer un viatge a Suïssa on va descobrir un estri revolucionari, una teta artificial!! Així ho va donar a conèixer en el seu país per mitja de la Revista Madrilenya Seminario Económico, que va dedicar més d'un número a aquest tema, a llarg de l'agost de l'any 1767. L'article es va titular "Tratado y explicación de la Teta Artificial y modo de criar a los niños sin amas"

"Pasemos al instante a hacer manifiesto el instrumento que facilita la cría de los niños (...). Es un baso de madera que representa la figura y tamaño de la teta artificial, que en los Cantones Suizos llaman teta de vaca. (...) La tapadera es un cañoncito hueco por donde sale la leche después de cerrado el vaso y sirve de pezón. (...) El modo de usar la Teta Artificial es de esta forma: Se ha de echar medio cuartillo de leche en el vaso y luego cerrarlo con la tapadera y si la leche fuera demasiado espesa, aclararla con agua y si estuviese la leche fría poner el vaso dentro del agua caliente para que tibie".

Amb aquest text quedava inaugurada una nova època. Encara faltava molt per perfeccionar aquest estri, però la idea ja estava aquí.


1790-1795
1862


Finals del XIX-Principis del XX


I ara? En ple s. XXI, qui ho havia de dir quan el senyor Jové va anar a Suïssa, doncs sí, aquí estem, celebrant setmanes de la Lactància, perquè fins fa uns anys semblava que havíem oblidat que també es pot donar de mamar amb "teta natural". 

Feliç setmana!

22 comentaris:

  1. Impressionants objectes, vidre, metall...
    És curiós veure com ens estàvem oblidant que sóm mamífers. Mentre siguin necessaris dies o setmanes d'això o d'allò, mala senyal. Com a mínim sembla que en aquest tema la cosa va millorant.
    Jo vaig parlar d'això al meu blog fa mil vides, ara potser puntualitzaria alguna cosa com que estaria millor més de sis mesos de baixa per maternitat, però te'l deixo igualment:
    Som mamífers
    Petons

    ResponElimina
  2. Hola Anna! Acabo de descobrir el teu blog i m´ha agradat molt; és molt original!!. M´ha fet molta gràcia aquesta entrada...perquè m´ha recordat una anècdota que em va passar arrel del naixement de la meva segona filla, que també es diu Ariadna. Als pocs dies de néixer la nena, va vindre a casa meva un treballador de la diputació de Tarragona (jo sóc professora de llenguatge musical del Conservatori de Tarragona, que és un centre que pertany a aquesta administració) a fer-me entrega d´un detall per part de l´empresa...i era una reproducció d´un biberó del s.II de la Tàrraco romana!!!!...i jo que sóc tant "de la teta"!!!...va ser boníssimmm!!! En fí..."a lo regalado...". De totes maneres, aquest detall em va servir per saber que els "biberons" no són un invent recent, com jo em pensava. Amb la teva entrada he pogut ampliar aquesta informació.
    Una abraçada

    ResponElimina
  3. Euphorbia, m'acabo de mirar el teu post! Molt xulo i estic totalment d'acord. Per cert, segueixo insistint perquè ens expliquis la història de la teva àvia, la dida...ja saps que sóc una fan de les entrades històriques!

    Laura benvinguda! L'altre dia just em vaig passar pel teu bloc...el vaig conèixer gràcies a les Madres blogueras. Es molt original també!
    Saps?, quina tonteria, m'he emocionat una mica en saber que tens una filla que es diu Ariadna...quin nom més xulo que hem triat! I això del bibi romà...doncs té molta gràcia...jo en vull un! (que vols, sóc especialista en Roma...)Ens trobem pel ciberespai!

    ResponElimina
  4. Tengo que hacer esfuerzo para leerte en catalán, pero vale la pena!
    Gracias por estos aportes!
    Un abrazo!

    ResponElimina
  5. Que bien, que ilusión que algunas os acerquéis a mi lengua gracias al bloc... esto de la maternidad nos converitrá hasta en prulilingües! ;)...de todas maneras, si algun dia no tienes ganas de hacer le esferzo, sabes que el google traductor hace milagros! Otro abrazo.

    ResponElimina
  6. Me gusta, me gusta el catalán y todas las lenguas romances! Leer no me cuesta, ya todo lo demás sí :-)

    ResponElimina
  7. Molt curiosa l'evolució!!
    I és trist veure com una cosa que tenia una funció molt determinada s'ha acabat veient com una opció més que molta gent equipara a la de donar al pit, com si fos una tria entre dos opcions igual de valides.
    Per sort, poc a poc sembla que es torna a "lo natural"!

    ResponElimina
  8. Opino com l'Euphorbia, som mamífers i s'hauria de reivindicar aquest fet. Alletar els fills és allò que els hi va més bé si es pot.
    Sempre ho vaig tenir molt clar. Als anys 80 gairebé ningú alletava els nadons per això va venir una infermera amb una injecció per a retirar-me la llet. Li vaig dir que ni parlar-ne que jo li donaria "popa" fins que podria i no hi havia res a retirar. Al cap d'un moment va venir el pediatre i em va felicitar. En tota la planta, em va explicar, només tu i una altra noia heu optat per la lactància natural. Jo no ho podia entendre i encara no puc: bona, sana, barata i sempre posada. Només va ser fins als tres mesos perquè llavors els permisos de maternitat eren curts i havies de fer-ne abans del part i després amb la qual cosa no podries perllongar massa la teta. Quan es va aprovar l'hora de lactància me'n vaig alegrar molt perquè era una cosa que des que vaig ser mare havia reivindicat.
    La meva àvia paterna també va criar un nadó. Sempre va ser "la dida" i el senyor que es va morir amb més de 90 va ser de la família "germans de llet".
    Les fotos són d'allò més interessant. Al meu poble feien amb drap una espècie de xumet (munyeca) i el sucaven amb la llet o aigua i ho donaven al nadó. Aquests estris devien estar reservats a les classes altes o no devien ser massa populars.
    Petons.

    ResponElimina
  9. Qué maco Anna. Has resumit molt bé la història d'aquest artilugi que ha revolucionat la vida dels nadons. Fa temps vaig descobrir una web molt interessant sobre un museu del bibero a Anglaterra http://www.babybottle-museum.co.uk/.
    Es veritat que el bibero ha ajudat en moltes ocasions pero en d'altres a substituit massa rapir la llet materna. un dilema del qual ja coneixes la meva postura. Ptons

    ResponElimina
  10. Dons aquí ve la nota discordant... Jo he donat biberó als meus dos fills i ni tan sols he provat de donar-los pit. Puc estar d'acord en que no es passen tants anticossos (tot i que els meus fills no han patit res que no hagin patit altres nens que sí han pres pit), en que no s'escalfa sola o que és més incòmoda de dur però això de que no tens un contacte físic tan estret... Sí, els meus fills no m'han succionat la llet dels mugrons però caram, mentre els he donat el biberó els he acaronat, els he abraçat i els he tingut tant a prop meu com si els hi hagués tingut mamant dels meus pits.

    Jo trobo molt bé que la gent doni pit com i quan vulgui. Faltaria més! Però jo per contra del que diu l'onavis sí que em semblen tan vàlides una opció com l'altra.

    També he llegit el post de l'Euphorbia i em sembla molt fort que la gent que vulgui donar pit no trobi suport però també m'ho sembla que estiguis a l'hospital i tinguis una llevadora com tot un dia menjant-te el cap per donar el pit quan tu no vols. Em sembla que tot s'ha de respectar i no per donar o no donar pit se t'ha de coaccionar, apuntar amb el dit o fer-te sentir incòmoda amb una decisió pròpia!

    He dicho jeje! :-)

    ResponElimina
  11. Onavis, sí, les coses es posen una mica a lloc.

    Antònia! Sempre tens històries ben interessants...aixo del xumet ho he vist a d'altres llocs! que xulo tenir-ne fotos!

    Sandra, que bé aquesta web! Faré una ullada!

    Esther, ja sabia que havies optat pel bibi. Per una banda el tema de la comoditat és molt relatiu i subjectiu i suposo que per a tu era molt més còmode el bibieró que no el pit, per diversos temes (vaig llegir la entrada on ho explicaves).
    Sobre els anticossos, no és que n'aportin més, és que el biberó no aporta anticossos, això només o pot transmetre la mare a través del pit. La llet artificial està molt millorada i dóna moltes defenses i vitamines, però anticossos encara no. Això no vol dir que no puguis tenir un nens ben sans donant-los bibis, es clar...això és més qüestió de sort que d'altre cosa,a vegades (sobretot al món occidental)

    De totes maneres volia dir que entre nosaltres encara ens podem plantejar aquest debat, però crec que la prioritat encara es la promoció de la llet materna.
    S'ha fet molt de mal promovent el biberó. Tot i que ara estigui molt perfeccionada la llet artificial no és el mateix i no és equiparable. A mi se'm trenca el cor quan veig a dones del tercer món o en situacions desfavorides que encara s'encaparren en donar biberons perquè els hi han fet creure que és la opció més bona, perquè així els nens creixent i es fan més forts. De fet al nostre país, veient el mal que s'ha fet promovent la llet artificial, s'ha prohibit els anuncis de llet de fórmula núm.1.
    Pues "lo dicho" en un lloc com casa nostre i sense ser d'una família desfavorida, entenc les teves raons i respecto la teva decisió.
    Petons! :)

    ResponElimina
  12. És que jo crec que el principal ha de ser el dret a decidir! No suporto la gent que intenta vendre't una cosa o una altra, hi estigui d'acord o no, si ho fan d'una manera agressiva.

    Crec que amb el tema de l'alletament s'hauria d'informar i ja està, a partir d'aquí que cadascú decideixi i que es respecti la seva decisió.

    Fa uns anys les que donaven pit eren rares i ara ens toca a les del biberó i ni una cosa ni l'altre.

    ResponElimina
  13. Hola Esther, de nou! Bé, he de dir en primer lloc que jo tampoc sóc un model en això de l'alletament matern, la nena va començar a menjar altres coses a part de llet abans dels 6 mesos i crec recordar (tinc una memòria de peix...quina historiadora de pacotilla!) que a partir dels 8 va començar a prendre un bibi abans de dormir i poc després un als matins. Així que jo he fet com tu, un cop he disposat de la informació he fet el que m'ha semblat més convenient.
    Ara bé, insisteixo que aquesta conversa la podem tenir tu i jo, que som persones que podem disposar de molta informació i que vivim en un món on no hi ha problemes de malnutrició (de moment), perquè només en aquestes circumstàncies no passa gaire cosa per donar biberons.
    Això no vol dir que la llet materna sigui encara la millor alimentació en la gran majoria de situacions i circumstàncies. Igual que a mi no se'm acudiria donar com exemple la meva opció personal de començar a donar bibis amb 8 mesos, considero també que és obligació de governs i institucions promoure l'ús de la llet materna i no els biberons.
    Segueixo pensant que no es pot comparar i que crec que és un avançament (sento no poder-ho veure d'una altra manera, Esther) que les dones que donen el pit siguin una majoria.
    Sobre intentar vendre't una cosa o altre de manera agressiva, estic d'acord que fer les coses de manera agressiva no porta enlloc i a mi hi ha algunes actituds respecte aquest tema que tampoc m'agraden.

    ResponElimina
  14. Ostres, ara he vist les últimes entrades!
    Esther, jo continuoo pensant que les opcions no són equiparables del tot. Són vàlides les dos, amb les dos els nens creixent sans, però una és basa en donar llet d'una altra espècie amb un biberó i l'altra de la nostra pròpia a través del nostre cos. No crec que es pugui comparar del tot, com si es tractes de triar dos models de sabates.

    Sobre el contacte, ja m'imagino que les mares que donen el biberó en teniu molt amb els vostres fills, com jo el tinc amb la meva filla quan no li dono el pit. Ara bé, no crec que es pugui dir que aquest contacte és el mateix. El que se sent donant el pit penso que no es pot equiparar exactament al de donar el biberó, vaja almenys per mi és una sensació que mai a la vida havia sentit. És una cosa fisiològica, íntima, que no s'ha de subestimar.
    Si heu decidit donar biberò em sembla bé, però pensar que el contacte és exactament el mateix, no és cert, crec que és evident.

    Uf.. espero no haver-te molestat!Però és que ho havia de dir....
    I amb això no vull dir que no dongueu tot lo millor als vostres fills, clar que sí, però hi ha una parcela de contacte íntim que no, perquè no heu volgut, però que no els hi heu donat.

    Ara bé, d'aquí a fer-ne una guerra, clar que no! Però tampoc a dir que és pràcticament el mateix.


    Disculpa'm també Anna per haver-me enrollat tant!

    ResponElimina
  15. Onavis, merci per dir-li la teva. No m'agraden gaire les converses a dos, prefereixo els debats més oberts, amb més persones participant...tenia ganes que algú més hi fiqués cullerada. ;)

    ResponElimina
  16. Volia dir, merci per dir-hi la teva..ups.

    ResponElimina
  17. Jo ja quasi que no opinaré més que no em vull discutir amb ningú i aquest tema sempre m'acaba emprenyant :-)

    ResponElimina
  18. Em sembla molt bé. Una abraçada i feliç dia de festa!

    ResponElimina
  19. Hola Anna i noies!
    Acabo de descobrir aquest blog i és tremendament interessant, gràcies pel treball de documentació i per la informació, un plaer llegir-vos!

    Alexandra.

    ResponElimina
  20. Benvinguda Alexandra! Gràcies per llegir-me...com veus jo faig una part de la feina del bloc i la salsa la posen les meves companyes! Ens trobem per aquí!

    ResponElimina