Fa potser un mes vaig tenir la primera entrevista de feina. L'home que m'entrevistava era un arquitecte xilè. Tot era molt porfessional, un despatx de reunions, jo amb camisa i arreglada per la ocasió. Al cap d'una estona parlant vaig dir el que tenia preparat. Que m'interessava al feina, però que tenia una filla i que, si es me la donaven aniria a Xile amb la meva família. El que em va estranyar de la resposta no va ser que admetès que anessim la família, sinó que ho valorés. A la següent entrevista ho va seguir recalcant. "No només no és un problema, sinó que valoro molt que vulguis anar amb la teva família. Estareu molt bé, ja ho veuràs!. Com haguessis pogut anar sense la teva filla?, tant lluny, no haguessis treballat bé.."
I jo, que estic acostumada a que la maternitat sigui un problema, em vaig quedar sorpresa.
Després ho comentava amb una amiga. Ella tenia una amiga que era mare a l'Argentina i deia que li semblava que allà la maternitat és més valorada o, com a mínim, tenia una consideració diferent.
També vaig estar-ne parlant amb una altra amiga que és psicologa infantil i que treballa amb famílies que tenen nens adoptats. Deia que generalitzant una mica es podia dir, certament, que els nens que arribaven de sudamérica estaven emocionalment molt millor que els nens adopats a llocs com la Xina o Rússia, probablement degut a que els nens de sudamèrica rarament passen per un orfanat; la majoria, si no se'n pot encarregar la mare, en té cura alguna família propera.
Aquestes són les primeres notícies que m'estan arribant sobre la materintat de l'altre cantó de l'Atlàntic. Tinc ganes de veure-ho amb els meus propis ulls, a veure que em trobo!
Hi tant Anna, serà una gran experiència! I aquest arquitecte Xilè et va donar una gran resposta, supso que el que sorprèn és la resposta i que vingui per part d'un home amb un nivell professional alt, ja que acostumen a respondre a un altre tipus de perfil.
ResponEliminaNo pots començar millor la teva aventura transatlantica. certament no crec que per aquí t'haguessin contestat de la mateixa manera
ResponEliminaSi noies, no m'imagino un arquitecte d'aquí responent-me això...simplement no haguès fet cap comentari...i hagués pensat "i a mi que? si vol venir amb la família que vingui i no m'atabali, no és el meu problema, mentre no interfereixi en la seva feina!"...no? Bé, no ho sé, potser tinc molts prejudicis o potser allà també aquest home és una excepció.
ResponEliminaSimplement van veure que ets la millor per la feina!
ResponEliminaQuines bones vibracions!!
ResponEliminaPerò que trist pensar que això no és l'habitual...
Has tingut molta sort!
És que aquí ser mare treballadora és gairebé pecat! Que bé que trobis persones així :-)
ResponEliminaSegur que et va genial.
A veure, quan sigui allà ja us diré si he tingut molta sort...de moment el que tinc són bones vibracions!
ResponEliminaNoia si que impressiona la resposta si, quin gust! El que dius de l'estat emocional dels nens adoptats t'ho confirmo: els nens que venen de Sud-Amèrica i força països africans estan molt mes "sans" emocionalment que els de la Xina o Rúsia.
ResponEliminaAi, quina emoció aquest viatge!!!!! em sembla que estic gairebé tan emocionada com tu!
jeje...Jo cada cop tinc més il·lusió i menys nervis...a veure si l'Ariadna guadeix també! (Tot i que per ella, poder estar amb nosaltres tot el dia ja serà un gran regal, penso)
Elimina