dijous, 16 de febrer de 2012

Capbussada a la història

Fa temps tenia escrita al bloc una frase que crec que resumeix força bé el que vull fer quan faig història. Deia Encarna Sanahuja que "buscamos, atravesando el tiempo, mujeres que nos sugieran un pasado distinto al que ya conocemos". 

Perquè cada societat que ha viscut ens aporta exemples nous de com poden ser les coses, de que els éssers humans som una de les espècies amb més capacitat d'adaptació que existeix; en altres paraules, que podem viure com ens sembli millor per ser feliços. 

També ho deia un altre gran historiador, Thomson, que "el pasado no es algo simplemente muerto, interte, limitado: también contiene singos y pruebas de recursos creativos que pueden sustentar el presente y anticipar nuestras posibilidades".

Amb creativitat hem creat mil·lions de maneres viure; hi ha tantes formes com grups humans han exisitit i existeixen. No cal resignar-se.

I perquè dic tot això? Doncs perquè a vegades les dones que hem tingut fills pensem que estem predestinades, que en tota la història nosaltres ens hem quedat sempre a casa cuidant dels nens i que els que sortien de casa, a conèixer món, han estat els mascles. Com si ho tinguessim escrit al nostre ADN, com si  no hi hagués més remei. Qüestió d'instint diuen alguns. Que si no ho fem així, els nens patiran les conseqüències. Les que seguiu el bloc sabeu que no és aquesta la meva opinió, tot i que també em costi aplicar-ho a la meva vida diària.

Això ha tingut coses bones, cal reconèixer-ho. Ens hem quedat a casa i hem gaudit del contacte, de sentiments profuns, de abraçades intenses, de moltes coses que els homes, fora de casa, s'han perdut. Però també ha tingut coses dolentes. Moltes, masses. Entre d'altres, la responsabilitat que ens ha quedat gravada, la culpa cada cop que ens sortim del camí que ens han marcat. Tenim ben clara la imatge de com és una "mala mare" i totes en algun moment, amb la nostra increïble capacitat d'autocrítica (i de jutjar-nos unes a les altres), ens hem definit així, sense compasió, com unes magnífiques "males mares". Fa poc en parlava la Kira en el seu bloc, de la gran cupla que circula dins nostre, decidida a sortir en qualsevol moment. 

Doncs bé, jo crec que hi ha històries en el passat que són alliberadores. Per exemple...

Hi ha un petit racó de món, al sud de Xile, gairebé a la Patagonia, que fa poc ha requerit la meva atenció i allà m'he trobat amb una història que em sembla interessant d'explicar-vos. Allà vivien els Chonos, una tribu de pescadors nómades. Ara ja no en queda cap, perquè els europeus som molt donats a no respectar les cultures alienes, a considerar-les inferiors, així que els pocs que devien sobreviure van integrar-se a la civlització occidental sense deixar rastre. 


Sembla que els viatgers europeus que els varen conèixer es van quedar sorpresos. Tot el dia circulaven en piragües i nadaven pels rius i canals amb gran destresa. Tot i que no sembla que hi hagués rols definits entre homes i dones, sí que indiquen que majoritàriament eren les dones les que es capbussaven a l'aigua. No importava si estaven embarassades, res els hi impedia ficar-s'hi i aconseguir menjar. A casa, els esperava l'home, en una cabanyeta de fusta; era ell, normalment, l'encarregat de guardar el foc i fer el menjar.


Que noies, sortim a pescar? fem una capbussadeta?

17 comentaris:

  1. Amb molt de gust!! Però costa, i tant que costa!!

    Jo ara he començat a fer classes un parell de tardes a la setmana i em sap molt greu no poder estar amb lameva filla, i que el seu pare li hagi de fer el sopar i posar-la a dormir! Enlloc de disfrutar de deslliurar-me d'aquestes obligacions (que de tant en tnt va bé!) em preocupo! Això no pot ser!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Realment quan em dius això penso que abans de tenir la nena hagués t'hagués dit: dues tardes i a més està amb el seu pare...on està el problema?!

      però ara que sóc mare, t'entenc tant! A mi em passaria igual...però hem d'apendre, noia, que no passa res...

      Elimina
  2. A mi m'agrada sortir a fer capbussades i crec que mica a mica he aconseguit alliberar-me una mica del sentiment aquest de culpa que al principi apareixia en un tres i no res.

    He après que perquè els nens estiguin bé la mama també ho ha d'estar i per això la mama també necessita el seu espai i els seus moments (tot i que no sempre és fàcil trobar-los amb dos nens petits i un marit que arriba generalment força tard).

    A mi em dona la sensació que moltes vegades anem de "societat moderna" i de progres quan en realitat nosaltres mateixos ens posem moltes barreres i no tan sols això sinó que, massa sovint, ens permetem el luxe de criticar els que salten aquestes barreres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si, totalment d'acord, abans de predicar idiologies i maneres de fer és important aplicar-ho casa, que les dones estem molt alliberdes, però ja sabem com van les coses al 70% de les llars...
      Per altra banda, crec que una de les coses que estic aprenent amb la maternitat és a ser molt respectuosa amb les altres mares, perquè veig que no és fàcil i que tothom fa el que pot...és el primer pas per començar a ser una mica indulgent amb una mateixa, oi?

      Elimina
    2. I tant... Jo ara he "caigut" en coses que abans com a mestre trobava totalment surrealistes per part de les mares.

      Ser mare és molt dur i crec que qualsevol bona mare fa tot el que pot!

      Elimina
  3. Quina història més curiosa. Jo reconec que desque soc mare l'instint maternal que mai havia experimentat em dificulta moltíssim fer cap capvussada. Si pogués estaria tot el dia enganxada als meus petits, cosa qeu, reconec, em fa mal psicològicament

    ResponElimina
    Respostes
    1. També crec que no s'han de forçar les coses, si simplement el que et bé més de gust és estar amb els teus fills, està molt bé. El que volia dir es que a vegades, si ens bé de gust fer la nostra, en algun moment, algun dia, també està bé. Ni s'ha de jutjar ni ens hem de jutjar per tenir aquestes necessitats.

      Elimina
  4. Capbusseu-vos-hi sense cap por. Als nens no els hi passa res. És més quan són adults s'estimem més tenir una mare que ha treballat i s'ha format que no pas una de les anomenades "bones mares".
    Sense cap por.
    Petons maques.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, suposo que a tots els nens els hi agradaria tenir una mare que es llenci a l'aigua sense por ;)

      Elimina
  5. Jo soc molt partidària de les capbussades. Mentalment són molt alliberadores. Costa i el sentiment de culpa molts cops ens fa dubtar, però a mi si més no em fan sentir més contenta, estar més contenta amb les petites i disfrutar-les més quan estem juntes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Quan et treus del damunt el sentiment de culpabilitat, aquell cafè que fas sola en un bar o deixar-te perdre en una lliberira, et recomposa, oi?

      Elimina
  6. Jo estic contenta amb l'equilibri de treballar 3 dies a la setmana i gràcies a que em vaig forçar a mi mateixa a seguir treballant, ara me n'adono de que necessito treballar per ser feliç.

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi em passa el mateix, crec...però amb la meva feina, la que m'agrada. També crec que per segons quines feines prefereixo quedar-me a casa! No totes les feines alliberen...

      Elimina
  7. no sóc mare, sóc pare i sento que sóc molt mal pare,evident ment; però no volia dir això, només felicitar-te altre cop per aquest blog tant extraordinari, aprenc molt i està escrit amb tanta sensibiltat, de veritat Anna
    moltes gràcies per aquestes lliçons d'història
    salut i sort

    ResponElimina
  8. Totalment d'acord amb els comentaris que veig per aquí.
    S'ha de mirar de compaginra les dues coses i la mare i el pare s'han de repartir les tasques i planejar les seves vides amb les noves criatures però sense deixar de banda els objectius o somnis d'un mateix.
    Fins aviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, repartin, compartint i compaginant tot és més fàcil...també recuperar espais pròpis. Benvingut/da!

      Elimina