dimecres, 8 de febrer del 2012

Moda gal·lesa

Els preparatius del viatge s'estan fent en plena nevada i amb una nena que, com dirien alguns, està molt mal acostumada!! jeje...només vol anar amb mi en braços aquests dies i, per tant, el cotxet ha quedat gairebé desterrat (francament,amb el fred que fa, no m'estranya! a mi també m'escalfa una mica tenir-la al damunt).

Com que dur una nena de gairebé dos anys al damunt és una mica pesat,ja fa un temps que em vaig comprar el que a casa anomenem "la xarxa" que és una espècie de xarxa (som originals amb les noms) de la marca francesa Tonga. Crec que és un producte força cómode per aquestes edats i, el més important, comparat amb altres coses pels nens, bastant económic... 

La meva experiència amb el portanadons és molt recent, amb la nena ja ben grandeta, però estic molt contenta. Si en tinc un altre intentaré començar des del principi amb fulars i històries d'aquestes. Crec que en moltes ocasions és molt més cómode que el cotxet, sobretot quan són petits que dormen tant i són "pes pluma"! 

Com sabeu, he escrit algunes entrades sobre això de dur els nens al damunt (podeu mirar la paraula clau traginar). La darrera, on faig una mica de resum de tot plegat, la vaig publicar a Familias en Ruta.

El cas és que avui mateix he fet un descobriment molt xulo que volia compartir amb vosaltres. En contra del que pensava, a occident en alguns llocs fins no fa massa, algunes mares duien el seus fills al damunt amb un fulard. 

Concretament, per trobar aquesta costum hem de viatjar a un petit racó de món anomenat Gal·les.

Sembla que les dones galeses eren conegudes per la extranya costum de transportar els seus nadons ben enganxadets a elles....

Tenim aquest dibuix de E. Hull, de l'any 1871 on es veu una escena costumbrista del mercat de Swansea on es pot veure el petit dins del fulard.


O aquesta preciosa fotografia, de 1920 on apareix una  dona portant un nadó..


Penso que és més que probable que aquesta manera de portar els nens a Gal·les esdevingués un símbol gairebé nacional, aquesta seria l'explicació de la pintura que va fer Jhon Elwyn l'any 1952 anomenada Mothers.


I com hem dit en altres ocasions, els nens, que juguen per imitació, també volien fer el mateix que veien a casa i, per tant, les nines ho reproduien...

nina de 1860



(Vaig començar a saber algunes coses d'aquesta "moda" gràcies a la referència que em van donar des de la pàgina del facebook "Mimos y teta", on es dediquen a la venda de portanadons. Després, les imatges les he tret d'una pàgina dedicada a l'herència cultural galesa)

15 comentaris:

  1. Sí, recordo que ens ho vas ensenyar el dia de la trobada, oi?

    Jo també ho tinc com a assignatura pendent! Tant per la petita que ja és grandeta, però com tu dius vol anar encara molt a sobre meu. Sempre he pensat que seria molt pràctic, sobretot quan anem de viatge. Però no m'he decidit mai!

    Pel que al pròxim fill, també penso en comparar-me un bon portanadons. Penso que em pot servir molt, sobretot per estar per casa, ja que mentre jugui amb la petita o prepari coses el recent nascut pot estar així amb mi. M'estic mirnat la Manduca, però em vull informar bé!

    Molt xules les fotos!

    ResponElimina
  2. A sí! Llavors era la meva darrera adquisició! jeje...
    A mi m'han dit que la manduca i aquest tipus són els millors i realment els veus molt cómodes, ara, no sé si per els nens que acaben de nèixer va bé...quan et decideixis explican's l'experència!

    ResponElimina
  3. Carai les gal·leses si que en sabíen,de fet dur els nens penjats és molt pràctic i a ells els agrada molt.

    ResponElimina
  4. Tinc problemes per fer comentaris aixi q en faig dos. Anava a dir que nosaltres tenim la manduca i estem molt contents i a més serveix fins q són força grandets,l'inconvenient és que només els pots posar mira t cara a tu, però és molt còmode.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I quan són més grandet no te'ls pots posar radera, com a coll-i-bé amb la manduca?
      Jo, cada cop tinc més clar que és molt cómode això de dur-los penjats...realment això dels nens, només aprens a base d'experiència...

      Elimina
    2. Sí, ja sabia això de la manduca. A mi m'han dit que, de fer, pels nens és més còmoda la posició que adopten quan miren cap a nosaltres.
      M'apuno la teva bona experiència! Jo aviat començaré a mirar-m'ho a fons!

      Elimina
    3. Ui sí, jo tenia una motxilla d'aquetes que poden mirar endavant, pensant que estaria més contenta mirant el paissatge i després mirant a webs de portanadons, es veu que es dolentíssim i que es sobrexciten i no sé quantes coses (potser no deu ser per tant, no?)...el cas és que hem descartat la motxilla, també perquè no era gaire cómoda, tot s'ha de dir...

      Elimina
  5. Doncs jo he intentat penjar-los als dos i no he pogut. Sempre he agafat molt mal d'esquena... No sé si és perquè sóc massa fluixa o perquè els tinc ben grandots però res de res.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Els dos a l'hora? Perquè llavors entenc que deus ser ben complicat...

      Elimina
  6. Jajaja! Dona els dos no! Vull dir que en el seu dia vaig intentar penjar l'Andreu i res i quan va néixer en Biel també ho vaig intentar i tampoc.

    Ara em penjo l'Andreu i no em veig. Si és un tiarron!

    ResponElimina
  7. Jo també vaig intentar portar al baby penjat, però va durar poc perquè de seguida es va fer un bebè enorme i quan donava dues passes acabava destrossada. Què bé que tu puguis amb la nena de gairebé dos anyets, estàs fortota!
    Aiiii aquests preparatius, que emocionant.

    ResponElimina
  8. No ha estat una nena massa gran mai, tot i que ara ja comença a pesar! :P i jo...sóc una mindiguis, però molt soferta...;)

    ResponElimina